Sutherland i Aimé , en pau descansin

 

        Aquesta setmana passada ha estat la mort de dos actors entranyables amb un lloc merescut a la història del cinema. Primer, Anouk Aimé i tres dies més tard Donald Sutherland. No he llegit cap cronològica i no sé si han estat gaire relacionats, però és evident que hi ha una de molt bàsica. Tots dos tingueren papers importants en alguns dels films de Federico Fellini. En el cas d'Anouk per dues vegades, fou primer Maddalena a La Dolce Vita, la jove heretera que comparteix estones de sexe, però sobretot d'avorriment amb Marcello. A Fellini otto e mezzo, és una de les dones del director interpretat per Mastroianni però l'única legitima. Aimé era una de les dones més belles del moment. A la Dolce Vita això queda claríssim però a la memòria popular impactà molt més l'aparició d'Anita Ekberg (tot i que com dona, m'agrada molt més la francesa i com a actriu encara més). A Otto e mezzo no sembla tan atractiva perquè al capdavall l'únic punt de vista de la pel·lícula és el del personatge de Mastroianni i allò que tens a casa sempre interessa menys. A més Otto e mezzo té una altra presència femenina aclaparadora: la de Claudia Cardinale. Més enllà de Fellini, el record d'Aimé més grat per mi és el d'haver sigut la brillant protagonista femenina del primer film de Jacques Démy, Lola. (més amunt teniu un clip on canta)

        Sutherland va ser el Casanova de Fellini. Sembla que es va guanyar el cel en un rodatge molt difícil per a ell. Fellini el considerà el seu enemic d'entrada perquè mai no pensà que faria la pel·lícula sense Mastroianni, però la producció volia un actor més jove i anglosaxó (encara que certament fos més lleig). Sutherland resistí i mostrà en tot moment la seva professionalitat. Jo sóc un gran admirador d'aquest film que en molts sentits és la millor mostra del compromís moral i estètic de Fellini. En pantalla la fredor de Sutherland és del tot adient i no crec que amb Mastroianni ni cap altre actor el film fos millor. La seva filmografia fou llarga. Molt bona part em queda una mica llunyana, i alguns dels títols més recordats com MASH mai no m'han agradat gaire (en general no són gens de Robert Altman) però hi ha alguns records ben grats. La primera vegada que cridà l'atenció fou a The dirty dozen, un film molt coral però on ell assolia robar una escena a tots els altres quan es fa passar per un general. L'última vegada que el vaig veure en una pantalla fou a Space Cowboys on tot i que tots estaven bé, ell feia potser el personatge més divertit. Però possiblement el paper que m'ha impactat més fou el del feixista Atila al Novecento de Bertolucci, la personificació del mal en el meu temps d'adolescent, especialment per l'escena, certament efectista, de més amunt.