El mite de l'estat

La lectura del llibre d'Eilenberg i la perplexitat íntima causada pel rumb emprés per la política catalana des del 2012 m'ha dut a rellegir un llibre que tenia als prestatges des de fa més de trenta anys, tot i que l'havia llegit en el seu moment amb atenció, el mite de l'estat de Cassirer. La primera constatació és que Cassirer sabia molt, podia parlar amb autoritat de períodes molts diferents de la història del pensament i sovint anticipant o intuint idees que historiadors posteriors introdueixen com novetats. En definitiva, un temps, ja quasi acabat, en què hi havia professors universitaris que es sabien més d'un autor.

La perplexitat de la que parlo estava produïda pel fet que la reivindicació de la Catalunya independent es produí en el mateix moment en què es feia evident que, en termes reals, Espanya havia deixat de ser un país independent i que ens endinsàvem en un escenari on el poder efectiu dels estats haurà de ser cada cop més reduït (els moviments tipus VOX no són una objecció, sinó la confirmació. L'estat que propugnen és una entitat centrada en la dimensió simbòlica, però despreocupada de la vida material dels ciutadans). Potser allò que més puc compartir és la decepció. Cassirer cregué sens dubte a l'Alemanya de la república de Weimar que el seu país era més il·lustrat del que efectivament ara. Una il·lusió molt semblant a la que jo podia tenir no fa gaire anys que semblen una eternitat.

El llibre comença amb una exposició de la noció de mite des de la reflexió efectuada a començaments del segle passat. Algunes idees coincideixen amb coses que he intuït aquest temps. Per exemple, la inutilitat de la discussió ideològica quan allò que es proposa no està articulat des d'una estructura conceptual. El ritual és molt més important que el mite que voldria expressar. De fet, els rituals perviuen molt temps més que les creences i és això el que trobem en el fons de les manifestacions de l'onze de setembre o d'un lema com ho tornarem a fer. A les seves conclusions Cassirer apunta que el mito es una objectivacion de la vida social del hombre, no de su experiencia individual. Com a tot moviment de masses, allò que trobem al nostre país, sovint és també molt essencialment un intent de transcendir i anar més enllà d'una existència individual viscuda d'una manera pobre i feble.

A partir d'aquestes primeres consideracions el llibre fa un recorregut per la història de la filosofia política occidental, entenent que aquesta neix precisament de la lluita contra el mite. Ergo l'enemic de Plató no eren tant els sofistes com Homer i entre Plató i Homer els sofistes estaven entre mig, cosa que els convertia fins i tot en aliats potencials. Per això, Plató és en aquest punt radical. Cal triar entre la concepció ètica i la concepció mítica de l'estat. A hores de clar és clar que la única concepció ètica és l'estat de dret i consegüentment una manera de trair-lo és allò que fan els constitucionalistes amb la seva mitificació de la transició.

Plató fundà la filosofia política i Maquiavel la refundà d'una manera no oposada però el seu èxit, l'autonomia absoluta de la política, tenia una contrapartida: el mon polític quedava aïllat de totes les formes de vida política i cultural de l'home. Deixava l'home polític en un espai buit. Feia una consideració de l'home com a ser exclusivament racional, al capdavall, il·lusòria i utòpica. La lectura pragmàtica que feia de l'estat un fi en ell mateix, suposava posar la llavor del risc que es feu efectiu en el segle vint, la substitució de totes les altres formes per la política. No sé si nosaltres hem acabat sent també un exemple clar d'aquesta depauperació inherent al predomini de la política.

Com una pàtria

Llegeixo Com una pàtria la biografia que Jordi Amat ha dedicat a la figura de Josep Benet. Recordo a Benet com una figura important de la transició, senador més votat l'any 1977 per l'Entesa dels catalans i després candidat independent del PSUC a les primeres eleccions al parlament. Allò fou el final de la seva carrera política, per a acabar desenvolupant després tasques d'historiador institucional. Prèviament jo, però, el coneixia per ser l'autor d'un dels llibres que en un cert moment foren decisius a la meva vida, el Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura catalana. (L'exemplar que vaig adquirir, i que encara és a casa, duia el títol que havia de tenir la col·lecció projectada a Paris l'any 73, Catalunya sota el règim franquista) Potser era per aquest llibre pel que jo tenia clar que volia votar Benet com a primer president (cosa que no vaig fer perquè el dia de les eleccions encara em faltaven tres mesos per a ser major d'edat). Darrerament, quan la força dels esdeveniments m'han fet replantejar antigues creences, conviccions i sentiments, identificava Benet com l'autor de dos mites sobre el país que encara resulten determinants de la nostra situació: la transversalitat del catalanisme i la idea que tots els catalans foren perdedors de la guerra civil.(dos mites en els que jo en certs moments també hi vaig creure)

El procés de composició d'aquest dos mites és una de les coses que queden explicades al llibre d`'Amat però ofereix molt més, perquè l'autor ens dóna un retrat molt viu i sentit de la figura humana de Josep Benet. El llibre em va oferir un sentiment paradoxal. A l'acabar m'havia quedat una idea ben clara de com era Benet com a persona, sense que l'autor no ens ofereixi més que uns apunts molts breus sobre la seva vida personal i íntima. Potser perquè la grandesa, i la feblesa del personatge, fou la inexistència de cap frontera entre la seva vocació política i cultural i la seva vida personal. Benet visqué, tal i com ens explica Amat, només per la seva tasca de redreçament del país, fins al punt de menystenir totalment la preocupació lògica per la seva posició. Tot el llibre gira entorn del triangle conformat pel mateix Benet i les altres dues grans figures de la política catalana de la transició: Pujol i Tarradellas. En un cert moment ell fou potser el més popular dels tres, però al capdavall és el que resta més lluny del poder. El relat d'Amat ens dóna les claus per comprendre aquest fet. Benet era un home ple de virtuts, molt més que els altres dos potser, però segurament sense talent real per a fer política i també massa condicionat per una procedència de classe subalterna en un país on al capdavall sempre acabant guanyant els mateixos. En tot cas, la seva biografia és una història de superació d'adversitats de tota mena, cosa que segurament constitueix el major fonament de la seva grandesa.

Antics i moderns; noble i baix

Dimarts parlava de la meva relectura de Rosen i a l’article que esmentava he trobat un paràgraf prou il·luminador i contundent com per què valgui la pena incloure’l aquí. El tema és, un altre cop, la diferència entre antics i moderns

                There are of course crucial differences. One such difference, especially important for us,  is that the founders of modernity de-politizice desire and thereby reduce the difference between Thymos (spiritedness) and epithumia (desire) to the homogeneous notion of the “passions of the soul” as Descartes expresses it. For Socrates and his student (including Leo Strauss) the question of the proper satisfaction of human desire is necessarily a political question for the simple reason that we depend  upon each other for that satisfaction. But it is also a question that takes us outside, or rather, above, the city to natural differences in the nobility and baseness of desires. By rendering this dependence physiological, Descartes shifts the emphasis from the community to the isolated ego, from politics to psychology. Nobility and baseness do not quite disappear, but they are redefined as “generosité” or autonomous greatness of soul, that is, egotism. The subsequent shift back  to the predominance of society and history, begun in the eighteenth and completed in the nineteenth centuries, while in one sense a re-politizicing of desire, retains its physiological foundations; that is, retains the modern scientific conception of nature, which is incapable of sustaining the natural distinction between the noble and the base

                The elusiveness of the ordinary, p. 142

Acabant amb Wiitgenstein

Fa vint i cinc anys en una de les seves classes sobre la crítica de la raó pura kantiana una alumna es va excitar molt, amb una barreja de joia i perplexitat, quan es va adonar que no sé quin tòpic wittgenstenià ja havia estat formulat per Kant 150 anys abans. És clar que aquesta noia tenia el típic síndrome de superioritat de la modernitat que es pot considerar relativament inofensiu i que resulta fàcil de mantenir renunciant a tenir cap coneixement dels clàssics. Catalunya és un país avantguardista en aquest sentit ( tot i que sense gaire diferències amb la resta de l’estat). Com que soc un mal català també en això, jo no he deixat mai de llegir els clàssics (essencialment de la filosofia)ni de pensar en aquesta tarda i per tant no puc deixar de llegir cap autor contemporani sense estar contínuament preguntant-me sobre la seva relació amb la tradició (cosa que només té sentit si confesso que sempre he seguit la hipòtesi d’Alquié sobre una identitat essencial més enllà de la història de la situació humana). És aquí on m’he trobar amb aquesta relectura de Wittgenstein que penso ha tingut com a mínim l’efecte positiu de què el camí que vaig emprendre fa vuit anys i em dugué als meus textos inèdits sobre Hume era prou correcte en el doble sentit que podem entendre Hume més com un mestre de pensament que no com una mera curiositat arqueològica i  que allò que l’escocès pensava tenia molt a veure amb problemàtiques sobre les que els seus successors hem seguit després capficats.

Dues de les observacions de Wittgenstein són exemplars en aquest sentit una és la 472 on justifica la, irracional però universal, creença en la uniformitat dels esdeveniments mitjançant la por. Només haver-me cremat al passat, és prou perquè no posi la mà a la flama. L’observació permet relligar a Hobbes amb Hume, un vincle que només molt recentment la historiografia a començat a investigar i que és molt més fructífer del que sembla des de la historiografia més tòpica. La 640 parla sobre la dificultat d’establir en què consisteix una connexió mental i aquí hi ha poca traducció. És literalment allò que defineix el problema contra el que xoca i que limita la reflexió humeana sense que  Wittgenstein de fet vagi gaire més enllà de constatar que efectivament és tot un problema. En tot cas allò fonamental és pensar que la noció de joc de llenguatge es pot entendre com una transposició en el context  d’una filosofia centrada en el llenguatge de la noció humeana de costum (tot i que la costum humeana està efectivament menys allunyada de la noció de phisis que la wittgensteniana percebuda com un fruit tardà i postrer de l’historicisme decimonònic; el llenguatge ordinari només és ordinari en un sentit històric)

Finalment i ja per acabar vaig recordar que entre les meves lectures desordenades de les últimes dècades hi havia l’article que, el molt recordat Stanley Rosen, va dedicar a Wittgenstein i Strauss en el seu llibre the elusivennes of the ordinary  i estic content de veure que moltes de les seves idees  coincideixen amb les impressions que ara he tret (coincidència casual o no, el llibre de Rosen potser no ho vaig oblidar tant com en principi en pensava). Així comença la seva interpretació assenyalant la coincidència amb Nietzsche (one almost has the impressions that he furnished the Nietzschian element of deconstruction of his own personality) i també lamentant que la seva manca d’interès en la història el va dur a una acceptació acrítica de la concepció científica i moderna de la naturalesa. Finalment la conclusió també inscriu Wittgenstein en una mena d’escepticisme radical, doncs es queda molt a prop de pensar que la filosofia és impossible. No hi ha res a construir i nocions com les de joc de llenguatges no van més enllà de ser un instrument terapèutic (tot i que en si voleu són una paradoxal forma de reafirmació indirecta del poder del filòsof).  Em sembla també il·luminadora la seva concepció de què la filosofia de Wittgenstein, amb la seva negació de la filosofia, acaba constituint una vindicació de la religió, l’única via que pot servir per corregir els defectes de la concepció científica de la naturalesa i allò que pot trobar arrelament en el silenci en el que forçosament acaba l’anàlisi del llenguatge ordinari.

El traidor

 Il traditore és un film del director italià Bellochio, un home d’una trajectòria molt llarga i que vaig descobrir a Londres amb el seu film Vincere, sobre l’amant i el fill marginat de B. Mussolini. En aquest film, Bellochio em va semblar un cineasta molt potent i la visió d’aquest nou film confirma aquesta impressió,  recolzada pel fet que, com a l’anterior, Bellochio és un bon coneixedor de la història del cinema que sap utilitzar els seus coneixement per enriquir el seu discurs. El film explica la història de Tommaso Buscetta, el primer membre de la cosa nostra que parlà, col·laborà amb el jutge Falcone i fou fonamental per empresonar més de 300 persones entre elles l’infame Totó Riina. Buscetta era un personatge molt interessant. Ell no es considera mai un penedit, ni  el trencador de cap codi d’honor. Les seves delacions estaven justificades perquè ell era el mantenidor de les normes de la cosa nostra, trencada per gent com Riina, cap dels corneolosos. Si fem cas al film, que sembla ben documentat, sembla que va desenvolupar una admiració sincera pel jutge Falcone que, després de la mort violenta d’aquest, el va animar a continuar la seva tasca parlant sobre la col·laboració de la mafia amb l’estat italià, el límit que  Falcone mai no va poder ultrapassar, però aquí els seus testimonis no deixaven de ser indirectes i per això, poc concloents

El  ritme de la narració és molt bo. El film no pateix per la seva llargària que és notable, dues hores i mitja. M’agrada molt el començament amb una festa a un palau palermità. És obvi que una festa a un palau palermità et fa pensar en una pel·lícula molt determinada i certament  hi ha alguna cosa de la reflectida per Visconti, tot i que els protagonistes tinguin poc de nobles. Fonamental és també l’escena del macrojudici que suposo devia plaure a la bona gent que vaig conèixer a Corleone, al museu local de la mafia.  Aquests habitants em van parlar de la seva poca simpatia pel film de Coppola, basada en el fet que Coppola li  dóna glamour a la mafia.  Els mafiosos no poden ser del tot dolents si són encarnats per gent tan estupenda com Brando, Pacino o De Niro. Aquí, en canvi, queda perfectament clar que Riina i tots els altres eren bàsicament gentussa.

Pier Francesco Favino és l’actor que dóna vida a Tommaso Buscetta i ha estat premiat en el festival de cine de Sevilla. De manera merescuda perquè el seu treball, és un dels elements fonamentals del film i ha de fer convincent un personatge inversemblant, tot i que autèntic, i posa ben  de relleu la seva habilitat per justificar-se des de una narració que no deixa de ser una invenció, perquè, és clar, que aquesta cosa nostra amb principis i honorable mai no va poder existir.  En tot cas, Favino  mostra bé l’aspecte essencial del personatge que per paradoxal, m’atreviria a qualificar de Borgià, atès el seu difícil equilibri entre l’heroisme i la infamia.

Sobre la immersió

Jordi Pujol  ha parlat aquesta setmana sobre la necessitat de mantenir l’actual model lingüístic a l’ensenyament sumant-se així al cor dels que defensen la inviolabilitat d’aquesta norma. No deixa de resultar-me sorprenent que els defensors d’aquesta tesi siguin els mateixos que es riuen, amb tota justícia, dels constitucionalistes que sacralitzen el text de 1978. Posats a sacralitzar potser podria tenir més sentit, tot i que jo crec que no, sacralitzar una constitució que no pas una norma d’un ordre molt menor. En tot cas, allò important, més allà de tota teologia, és si la norma compleix la finalitat amb la que ha estat creada i és evident que no.  Seguint el principi que inspira tot el nostre sistema educatiu es fa veure que la gent domina el català, però sense crear cap mena de lligam amb la llengua, renunciant a esperar cap fruit real dels pretesos anys d’aprenentatge del català. Qui s’estima el català hauria d’estar a favor d’un canvi d’alguna mena en el programa educatiu de les llengües al nostre país. Suposo però que en el fons la qüestió no té res a veure amb estimar el català, ni tampoc en augmentar la difusió de la llengua; el que es tracta en el fons, recolzant la immersió, és demostrar qui mana. I això és tot.

Jocs de llenguatge

 Al joc del llenguatge primitiu que s’ensenya a l’infant, no li cal cap justificació;  els intents de justificació cal que es rebutgin

Si hagués escrit el capítol, que hauria pogut escriure, sobre Wiitgenstein amb la meva tesi, hagués pogut girar sobre aquest parràgraf, que em sembla prou clar: ni metafores paulines, ni res.  Cap superació de la infància té legitimitat. I, ves per on, al capdavall, la nova pedagogia  té un fons wittgenstenià

acabant amb el jove Ahmed

I tanmateix el problema del behaviorisme és molt clar. Jo vaig veure el film dels Dardenne, astorat, com a bon europeu,  veient allò que el fanatisme, els fanatisme d’uns altres, és capaç de produir. Però , crec que les mateixes imatges vistes per un fanàtic yihadista podrien prendre un sentit del tot oposat i veure el film com la lluita d’un home sol enfront d’un mon conjurat per fer –li perdre la seva fe,  a canvi de no res.

El jove Ahmed

El jove Ahmed és la darrera pel·lícula dels germans Dardenne, premiada a diferents llocs com a la Seminci. És un film molt curt pel que s'estrena ara i això està molt lluny de ser un defecte. La història la protagonitza un noi de tretze anys, l'Ahmed del títol, membre d'una família no gaire estructurada del barri de Mollenbeck que opta pel radicalisme islàmic.. El film mostra l'evolució del noi des dels primers problemes a l'escola a una sèrie de decisions que l'aboquen a un final tràgic. Algunes crítiques comentant el treball dels Dardenne parlen de behaviorisme i és molt exacte. Ahmed mai explica els seus processos mentals, probablement ni és gaire capaç ni té amb qui, i els Dardenne es limiten a mostrar el seu pelegrinatge i la interacció amb els que l'envolten, sempre frustrant perquè ni la família ni els educadors tenen la capacitat d'accedir a la ment del noi. Aquesta impossibilitat és directament assumida per la càmera dels Dardenne, definint un film gens discursiu però d'una concisió i tensió narrativa notable. No és però de cap de les maneres una pel·lícula per aixecar l'ànim, però si per prendre consciència del que signifiquen les dietes intel·lectuals massa poc variades.

Investigacions Filosòfiques

Aquesta tardor he estat intentant rellegir les investigacions filosòfiques de de Wiitgenstein, en part esperonat pel llibre d’Eilenberg, Tiempo de magos, on estudia les figures de 4 pensadors d’entreguerres que suposaren per l’autor un gir a la història de la filosofia. Els quatre autors, tots culturalment alemanys són Heidegger, Wittgenstein, Cassirer i Benjamin. De tots ells és Heidegger el que millor he conegut en un cert moment, el que he llegit amb més intensitat i el que menys interès tindria en rellegir o ocupar-me ‘n. Cassirer és el que sempre he tingut més pendent, la filosofia de les formes simbòliques fa trenta anys que m’espera, tot i que després de la lectura del llibre d’Eilbenberg és el que finalment em resulta més simpàtic.  Per tant, he volgut llegir-me les investigacions que en el seu moment m’interessaren força, ho comprovo mirant l’estat del meu exemplar adquirit i llegit mentre estudiava la carrera.  Després com amb tant altres autors la relació ha estat malsana. Forçat a dir quatre tòpics a finals de maig perquè els meus alumnes tinguin alguna notícia, el coneixement que potser vaig tenir ja s’ha perdut i ha quedat reemplaçat per aquests tòpics.

 No és una lectura que estigui fent amb especial joia. El llibre és exigent perquè pròpiament no hi ha dit, concentrant com està l’autor en el seu dir. L’escriptura filosòfica es forçada d’una manera tan radical que allò transmès convencionalment, el que reflecteixen els manuals s’esborra enfront de la tensió en pensar els problemes. Més enllà de Descartes o Hume, Wittgenstein és el gran pensador dialògic de la modernitat, però amb un talent literari tot i que real , limitat, cosa que fa que el diàleg resti en forma de temptativa. Això no seria un retret si considerem que en vint i cinc segles només podem tenir clar que una persona hagi reeixit. En tot cas és molt evident que aquesta era una lectura necessària per confrontar-la amb dos dels pocs llibre que veritablement he llegit, les meditacions i els diàlegs sobre la religió natural, dos exemples d’escriptura filosòfica tensada a la recerca d’alternatives.

 El contrast amb Plató és però essencial en l’ordre teòric. Més enllà de què podem trobar desenvolupament de Russell,  influencies segures de Nietzsche (371, l’essència està expressada en la gramàtica) tal, els paràgrafs que més m’han cridat l’atenció són els que m’inviten a pensar que Plató, un cert Plató, n’és el seu veritable adversari, com Homer ho fou essencialment per l’autor de la República. També contra ell mateix, en la mesura en que el Tractatus segueix pres del gran mite construït per Plató, la idea que l’essència del llenguatge està constituïda per una estructura lògica. Wittgenstein és de vegades demolidor en la destrucció d’aquest mite. La seva definició d’una alternativa no va, em sembla, gaire més enllà de Nietzsche. La teoria dels jocs de llenguatge és una versió  sense grolleries d’una mena de vitalisme.  Així a 491, per exemple,  llenguatge esdevé sinònim de vida. La prevalença de la utilització sobre la significació és un predomini de la praxi, però una praxi sobre la que no pot actuar, la filosofia al capdavall, diu al 124, ho deixa tot tal com és.  Això pot ser  una bona cosa, si ens deixem dur per algun misticisme dels que són al mercat o pot dur-nos a la desesperació. En tos dos casos però el mateix nihilisme que només és modulat pel nostre estat d’ànim. La filosofia però només constata, perquè el joc es juga o no es juga, però mai no es justifica

Les misérables

Les Misérables és un film de Ladj ly, la seva opera prima, que porta el títol de la novel·la de Victor Hugo, i que també es situa en una barriada de Paris, però per mostrar-nos una història del segle XXI, un moment on segueixen havent molts miserables, no tan diferents del decimonònics. El millor de la pel·lícula és el seu ritme narratiu, molt àgil i que es fa amb l'espectador. Com a punt més negatiu potser caldria assenyalar que els personatges podrien estar millor treballats i no van gaire més enllà del clixé. En tot cas, és una bona estona cinematogràfica i amb la que jo almenys he aprés que no fa falta anar a Gaza per experimentar que significa viure sota un règim d'ocupació. La Banlieu de Paris és perfectament vàlida. La qualitat cinematogràfica fou prou per a tenir el premi al festival de Cannes, la rellevància sociològica pot anar més enllà, perquè aquest present és a molts altres lloc un futur plausible i probable; un mon en que l'estat no podrà mantenir la funció fonamental atorgada pel pacte social, la defensa dels ciutadans o, si més no, dels menys afavorits

Divagacions lingüístiques

Aquesta setmana el PSC ha tornat a posar d'actualitat el tema de la llengua a l'ensenyament. Mercè Vilarubies defensora del bilingüisme publica un article on fa un raonament a priori sobrela impossibilitat de què el sistema educatiu català pugui donar un ensenyament real de la llengua castellana. El raonament és teòricament impecable però no acaba de concordar amb la realitat. Allò que jo constato amb els meus alumnes és que segueixen escrivint molt millor en castellà que en català. La immersió potser els impossibilita de conèixer bé el castellà, però no serveix per aprendre bé el català. Paradoxalment, tot i la seva preferència per l'ús de la llengua castellana, en general consideren molt més fàcil allò que se'ls demana per superar la matèria a segon en català que en castellà. No és tampoc una dada menor que malgrat l'interès mínim de l'alumnat actual per la literatura la filologia castellana aplegui molt més públic que la catalana.

Tanmateix el problema real segurament té poc a veure amb el català i el castellà i més amb la neollengua orwelliana que és quelcom més proper a la realitat i que pot tenir una versió catalana o castellana i per suposat, i essencialment, anglesa. El moment més trampós de l'article és quan ens explica que la major part dels alumnes catalans no tenen capacitat per redactar una frase com “tenemos una necesidad acuciante de realizar esa tarea” i no perquè sigui mentida, efectivament la major part no poden, sinó perquè la realitat no és gaire diferent a una comunitat monolingüe com Castilla y Leon. La major part de la població, crec que això val per a tota Espanya, no està estimulada per anar més enllà de dimensió oral del llenguatge ni ho veu necessari. (l'aprenentatge de les llengües estrangeres potser ha ajudat a arribar fins aquí, la meva professora de francès a l'institut em feia llegir Simenon, fa no gaire anys els meus alumnes es queixaven de què estaven farts de llegir receptes per fer pizzes a les classes d'anglès).

El fet indubtable és, i no puc treure-li la raó a Villarubies,que el sistema privilegia el català sobre el castellà per sobre de l'esperit de la llei. També és indubtable que el català ho aprofita poc. El català no és una llengua interessant. Allò que em va fer optar pel català quan era jove, la realitat vital d'una cultura construïda en una situació quasi sempre adversa, ara té poc pes, quan la literatura té tan poca relació amb l'experiència vital de la gent. Certament el català serveix per esdevenir funcionaris, però cap adolescent normal somnia amb ser funcionari. I l'argument humanista, i planià, de què si vius a un país on hom diu “bon dia” has de saber dir “bon dia” en cap cas exigeix anar més enllà del registre col·loquial que es pot aprendre al carrer.

Kingdom

Kingdom l'espectacle de grup teatral Señor Serrano és un exemple de teatre documental dut a escena amb actors que ja no són pròpiament actors sinó performers. No hi ha pròpiament una història de ficció sinó l'entrellaçament entre la història del desenvolupament comercial d'un producte els plàtans, paradigmàtic de l'evolució del capitalisme (la banana fou el producte amb el que construí el seu poder la United Fruit Company, és estrany encara pensar que els pares dels nostres besavis no en varen veure mai cap), i la figura de King Kong, símbol de la potència i brutalitat del capitalisme. Evidentment la connexió entre els plàtans i King Kong permet parlar del falocentrisme que ha estat tant de temps un tret característic de la societat capitalista. Els performers fan un treball diferent del pròpiament actoral canten, ballen, maneguen les maquetes amb que es desplega la narrativa de l'espectacle i filmen les escenes projectades a la pantalla de video gegant que és el nucli fonamental de la narració. L'obra és molt efectiva pel públic jove, com vaig veure a la representació de Vilanova, i pels més veterans ens parla sobre tot d'aquelles coses que ja han estat dites (però que com ningú no escolta, cal tornar-les a dir). En aquest sentit la penúltima escena és molt efectiva i clara quan un narrador ens promet la possibilitat de tota mena de plàtans, feministes, ecologistes i tots els adjectius d'aquesta mena que caben en cinc minuts per tal de recordar que l'exit del sistema és la seva capacitat d'integració, fins i tot d'allò que en principi més es pot oposar al sistema.

Viejo amigo Cicerón

Viejo  amigo Ciceron és una obra d’Ernesto Caballero que ha estat duta a escena pel teatre Romea i el festival de teatre de Merida. L’argument es ben simple, una parella d’estudiants és a una biblioteca patint per enllestir un treball sobre la figura de Ciceró. No acaben de fer-se una idea clara que permeti  comprendre el personatge, ajustar les seves idees i els seus fets. En aquesta situació reben l’ajuda d’un usuari de la biblioteca solitària que  afirma ser el vell Ciceró i que reconeix en la parella a la seva filla Túlia i el seu fidel amic, esclau i confident  Tiró. A partir d’aquí aquest Ciceró s’explicarà i escenificarà la seva trajectòria. No soc pas cap expert a la història romana però em sembla que l’autor s’ha documentat d’una manera solida per oferir-nos un relat versemblant de les querelles polítiques del moment. Òbviament  però el seu interès no és merament històric-arqueològic. El text de Caballero parla sobre el temps actual i molt especialment  a aquest nostre lloc, país o nació com avui ha decidit que és el PSC. Tant en els moments de glòria com en els errors, allò que més es pot retreure a el mateix Ciceró és haver posat la seva voluntat, que de segur havia pogut pensar-se en molts moments com la voluntat del poble, per sobre de la llei de la república. Els dilemes amb els que s’enfrontà eren essencialment els que aquests dos últims anys hem més o menys dirimit els catalans, segurament amb més soroll i molta menys intensitat.  Evidentment aquesta mena de teatre es recolza en els actors i aquí tots tres demostren la seva solvència, els joves Miranda Gas i Bernat Quintana donen la replica a Josep Maria Pou que demostra un altre cop la seva capacitat inqüestionable per omplir l’escena

Parasitos

El cine coreà és un dels múltiples elements de la realitat del que ho ignoro quasi tot i de manera injusta perquè les poques coses que recordo haver vist m'han deixat generalment una bona impressió. El film guanyador de la palma d'or aquest any a Cannes, Parasitos, no és una excepció. Dues coses m'han agradat especialment. En primer lloc, el guió, original i molt ben construït ple de girs sorprenents, però en cap cas gratuïts. En segon lloc, la seva tonalitat. Jo he rigut molt veient la pel·lícula però com deia el meu germà no és una comèdia. De fet, la història, el seu desenllaç, acaba plenament en la tragèdia amb la destrucció de les dues famílies protagonistes, però com va dir el savi, la vida humana només es pot reflectir des de la conjunció d'ambdues. Com Joker, parasitos tracta de la lluita de classes. La seva mirada, però, és més fina. (tot i que finalment no és menys contundent) Ni la família rica ni la pobre són jutjades d'una manera maniquea. Ambdues són condemnables, els pobres són al capdavall uns estafadors i els rics són del tot aliens a la realitat, però totes dues poden ser disculpades d'alguna manera. Al final, tots plegats poden ser bastants intercanviables i l'oposició més radical es dóna amb la descripció dels dos habitatges, els quals constitueixen en un cert sentit els personatges fonamentals del film. Hom ha comparat la posada en escena de Bong Joon-ho amb la de Hitchcock i no és ni injust, ni desencertat

The irishman

Vaig a veure ahir the irishman de Scorsese. Evidentment no podria realment fer una crítica doncs veure un film de Scorsese sobre gangsters amb De Niro, Pesci,  Pacino i Keitel em fa difícil prendre una mirada que no sigui la de convençut, hooligan. El film ha rebut un gran acolliment de la crítica, cosa que pot ser perquè efectivament és molt bo o potser perquè hi ha molts crítics de la meva edat o fins i tot més grans. La trama del film és propera a la de Good fellas (indubtablement un dels meus films preferits de tota la vida) però mitjançant el personatge de Pacino que interpreta Jimmy Hoffa ens introdueix en l’escenari del mon sindical americà. Formalment hi som molt a prop del film del 91 a les dues primeres hores de pel·lícula pel que fa a qüestions com el moviment de la càmera o el muntatge musical que ens el recorden clarament de manera grata, tot i que la intensitat és menor com ho exigeix l’edat dels protagonistes. L’última hora pren un altre camí quan Scorsese abandona la despreocupació moral que caracteritzà el seu primer film i em va recordar aquesta reflexió sobre el sentit de la vida que vertebrà el seu Silenci, la pel·lícula sobre els jesuïtes del Japó que constitueix un dels films més personals d’aquesta dècada. També a diferència de Goodfellas, la pel·lícula ens parla de la Història amb majúscules d’Amèrica i d’una manera prou inquietant. No negaré que l’elecció dels actors i especialment de l’opció de rejovenir-los digitalment en alguns moments em provoca una sensació d’estranyament. Tanmateix és evident que no podia tenir sentit fer la pel·lícula amb d’altres actors i al capdavall no és incoherent amb un film que explica el passat des del present. De fet, Ford (sense eines digitals que no existien) va prendre una decisió molt semblant en el seu Liberty Valance, on Stewart i Wayne són òbviament massa grans pels personatges que interpreten ( i això no treu emoció al film, ans al contrari). El film és molt llarg i requereix més d’una visió però certament és un tancament digne i inspirat a tot un període de la història del cinema, protagonitzat per aquesta sèrie de talents excepcionals. I aquesta vegada De Niro i Pacino comparteixen moltes seqüències que constitueixen el nucli dramàtic de la pel·lícula. Potser però sigui la de Pesci, la interpretació que prefereixo.

the good, the bad and the ugly

Acabo el mes d'octubre a la filmoteca veient una versió reconstruïda de the good, the bad and the ugly, la qual inclou alguna escena que no es mostrà a l'estrena espanyola del film i, sent en anglès, podem sentir les veritables veus dels tres protagonistes. Hi havia molta gent i hi hagueren aplaudiments al final, cosa que demostra un altre cop que el film de Leone té un caràcter d'obra de culte del tot indiscutible. Jo no vaig ser de jove un seguidor del western europeu que veia com una cosa completament diferent del western americà que havia vist tota la vida. Amb els anys però he anat apreciant és el cine de Leone i especialment la que des del meu punt de vista constitueix la seva obra essencial, c'era una volta il west. Del darrer film amb Eastwood el que més sobresurt des del meu punt de vista és el treball d'Elli Wallach que era un actoràs i que assoleix fer divertits i interessants els moments en els que intervé, que són molts. De fet, sabem durant el film moltíssimes coses del lleig i no gaire res del bó i del dolent. La part més excel·lent del film és la darrera hora per la visió que ofereix de la guerra civil americà que no fa cap concessió als baixos sentiments patriòtics i emfatitza l'absurditat i la manca de sentit d'aquella guerra, com la de qualsevol altra. El guionista amb el que treballa Leone fou un dels introductors de L.F. Celine a Itàlia i el pelegrinatge de tuco i el ros pels camps de batalla no és molt llunyà del de Ferdinand per les trinxeres del front occidental. Estem en un univers celinià i per tant del tot incompatible amb l'ètica del western que es mostrava per exemple a les històries d'amistat dels films de Hawks o de Ford. L'estètica també n'és del tot diferent, bàsicament pel tecniscope capaç d'oferir uns primers plans impossibles pel cinemascope clàssic i que Leone convertí en un tret d'estil. En tot cas i em remeto al videoclip que adjunto del film és testimoni del talent de Morricone junt amb Herrman i Rota el millor creador de música pel cinema. Imaginar-se les pel·lícules de Leone amb qualsevol altre acompanyament musical ens donaria un resultat del tot diferent i ben segurament molt més petit.

Saló o els 120 dies de Sodoma

Dilluns passat dedico la tarda a veure el Saló de Passolini. Vaig comprar-me el film fan uns quants anys, perquè és una edició anglesa del BFI, però els meus problemes de temps i també el fet que no tenia un bon record de la meva primera i única visió en el moment de l’estrena espanyola de la pel·lícula m’havien fet diferir la decisió fins dilluns passat. Entre mig han passat moltes coses, la més importat és des de que, no sé per quina raó, vaig adquirir les cartes corsàries he anat llegint el que he pogut de l’obra escrita del realitzador italià i em sembla que en aquest cas tenir una idea de la crítica realitzada per Passolini contra el pensament italià del moment és imprescindible per a qualsevol valoració de la pel·lícula.

Allò que més distancia l’espectador de la pel·lícula és la seva fredor.  Estrenada aquí a finals dels setanta es va intentar vendre comercialment com un film eròtic, cosa del tot equivocada. No hi ha ni pornografia, ni erotisme i Passolini no vol en absolut que n’hi hagi i opta per una planificació on pràcticament mai no apareixen primers plans o plans de detall.   La càmera està quasi sempre llunyana abastant diversos personatges. Tampoc  el film es pot associar al cine de lluita política com fora d’esperar en el retrat de l’època feixista ideat per un realitzador d’esquerres. Mai no sabem res de les víctimes, ni es propicia de cap manera la nostra empatia envers elles, pel contrari, el punt de vista dominant i aquell amb el que s’identifica la càmera i l’espectador és dels jerarques feixistes lliuren  a la satisfacció dels seus desigs i del seu nihilisme metafísic que són una mateixa cosa.  Resulta en tot cas simptomàtic del pessimisme passolinià el fet que entre les víctimes no hi hagi gaire sentit de la solidaritat i que fàcilment cauen en el parany de denunciar-se els uns als altres. En definitiva, el film pot potser relacionar-se en el seu esperit amb Swift pel que té d’acusació contra la totalitat de la humanitat, com em sembla que palesa la darrera escena del film, el ball entre els dos guardians, que curiosament després de trenta  anys és el record més viu que en tenia.

Passolini feu un film antieròtic i antisentimental perquè segurament allò essencial per ell era donar la conclusió d’un raonament que troba les seves premisses a la seva obra assagística, cosa que queda perfectament clara quan en els títols de crèdit inicials fa quelcom que no he vist mai a cap altra pel·lícula, posar una bibliografia del film. Passolini fa certament una reflexió sobre el que suposa el feixisme i més enllà del feixisme històric, i pensant en termes platònics, allò que mostra el film és un retrat d’allò que Plató a la República anomena tirania, una concepció plenament coherent amb la paradoxal però ben fonamentada afirmació que fa un dels jerarques quan afirma que el feixisme és la forma superior i veritable de l’anarquisme que només pot donar-se després de conquerir l’estat (pel contrari òbviament la  millor tradició liberal cerca la recerca de la llibertat en un doble esforç de limitar i alhora fonamentar l’estat). Però Passolini no parla només del feixisme històric sinó de la pervivència del feixisme amb altres formes i altre vocabulari en una societat consumista, en la que el tractament de l’erotisme no és essencialment diferent del que es mostra en la pel·lícula. El present enllaça amb el passat, no prové del no-res, com tampoc provenia del no-res el feixisme mussolinià, cosa ben mostrada en el film mirant la decoració de les habitacions on transcorre l’acció, bàsicament mostres de l’art italià de la primera avantguarda, la que saludà el feixisme com una eina de modernitat redemptora.

Per molts és la pel·lícula més inquietant de la història del cine. Això, és clar, és dir-ne molt,però  crec que com a mínim conté el pla més inquietant, que podem veure al trailer que adjunto, el ball completament ridícul, de dibuixos animats gairebé, dels jerarques feixistes enmig dels cossos acabats de mutilar de les seves víctimes.

De l'adoctrinament

Quan escric això falta poc menys de tres hores per saber el resultat d’aquestes eleccions que si no vaig  errat haurien de ser el final de moltes coses,  molt probablement de la carrera de Rivera i potser la de Sánchez. La campanya electoral  declarada ha estat la més curta de la història, també la més inútil i supèrflua atès que des de fa molts anys, set a Catalunya i un parell menys a Espanya, sempre estem vivint en campanya electoral. D’educació no ha parlat ningú perquè com a tal no és un tema que interessi gaire gent. Sí que s’ha parlat molt de Catalunya, naturalment sense dir res nou i repetint els tòpics de sempre. Un d’ells ha estat el de l’adoctrinament de l’escola catalana. Jo quasi sempre he treballat a Catalunya i en llocs diversos dins de Catalunya  i  em sembla que aquest adoctrinament executat d’una manera sistèmica és una invenció de l’esperit, cosa que efectivament no exclou que en pugui haver individus que amb o menys èxit ho intenten. L’escola catalana no adoctrina però el que fa és molt pitjor.  Programa els seus alumnes per la mediocritat, tendint a desencoratjar tota mostra d’excel·lència , impedint de brollar cap mena d’amor real per la cultura i satisfent-se en un mer fer veure que l’alumne treballa i que l’alumne ha aprés. Una societat mediocre és una societat conformista i tornat al problema de l’adoctrinament el que jo personalment constato és que l’alumne de les zones secessionistes simpatitza generalment amb aquesta postura, i els de les zones no secessionistes, doncs el mateix (o més aviat tendeixen a ignorar-ho tant com és possible) La influència determinant és la família  o el mitjà circumdant. Allò que no reben en cap cas són instruments educatius que els permetin fer un examen crític de les seves creences, siguin aquestes les que siguin.

adults in the room

Comportarse como adultos és la versió filmada per Costa Gavras del llibre de l'ex ministre d'economia grec Varoufakis on explicava la seva experiència al govern. No he seguit de prop la carrera de Costa Gavras que ja tenia un nom ,quan jo era alumne del Milà i Fontanals, com a autor d'un dels films polítics més destacats dels anys setanta, Z, on explicava la mort d'un diputat comunista a la Grècia anterior al cop dels coronels. Me'n recordo poc de Z més enllà de la presència de Montand com el diputat assassinat. Cal dir però que el nou film del realitzador grec no m'estimula gaire a tornar-la a veure. La narració se'm va fer més aviat feixuga i per tant el film se'm feu llarg. Hi ha molts diàlegs que sovint repeteixen idees que ja estan dites. De fet, aquest és un problema que ja era present al llibre de Varoufakis que vaig llegir amb esforç tot i que allò que explica és apassionat i imprescindible per entendre les limitacions inherents als règims que de manera imprecisa anomenem democràtics. Per això, malgrat els defectes apuntats, és un film que ha de ser vist, perquè no han passat gaire anys i ja molta gent no se'n recorda de l'experiment social realitzat amb el poble grec que segurament no serà l'últim d'aquesta mena.

Sobre la violència

Llegeixo a un filòsof català i independentista qüestionar el tabú de la violència com límit de la reivindicació política. Considera que ha idees boniques que poden justificar la violència. La independència de Catalunya pertany a aquest grup d'idees. Imagino que aquest filòsof no s'ha llegit a fons Hume, una característica en la que coincideixen els catalans de tots dos bàndols, que fou un dels fundadors de l'estètica moderna en afirmar que el fonament de la bellesa és a l'ull del que la contempla. Per alguns ulls, la independència de Catalunya és una idea bonica que justifica la violència, per a d'altres ulls la unitat espanyola és una idea de la mateixa mena. Si una violència és legitima també ho és l'altra. Ara bé, i aquí ja no cal aplicar la filosofia sinó el mer sentit comú, un cop has fet el pas, allò que importa no és la bellesa de la idea, sinó la força que pots utilitzar. Dit altrament, si pertanys a una minoria, no resulta assenyat mai de la vida la justificació de la violència.

Ha llegado España

L’any 82 va anar del canto d’un duro que no em matriculés a la facultat d’història. Comptat i debatut, no sabia gaire ni d’una cosa ni de l’altre i no tenia motius ben clars per triar entre la filosofia i la història. En tot cas, em vaig prendre més seriosament la filosofia del que en ella mateixa fou la tria i la meva vida ha estat la que ha estat. Si que me ha quedat l’afició per llegir història, llibres de vegades  especialitzats que semblen “mamotretos” fins i tot per alguns dels meus companys que són realment historiadors.  Un historiador que segueixo és en Martí Marín d’ençà  que vàrem coincidir en el congrés sobre la cultura catalana que la Universitat Queen’s Mary organitzà a Londres l’any 2008. El tema era la immigració i ell presentà una ponència força documentada per desfer un dels mites més arrelats de la cosmovisió nacionalista: la idea que la immigració (majoritàriament meridional) era un fenomen promogut pel règim per desnaturalitzar Catalunya, cosa absolutament oposada al propòsit inicial del règim de mantenir la ma d’obra rural al seu lloc d’origen ( no fa gaire en J. Sales m’explica que essent el seu pare catedràtic a Granada, i per tant membre de les forces vives, assistí a una reunió promoguda per latifundistes de la província on exigiren el governador que prengués mesures per impedir la immigració a Catalunya).  Aquest treball de desmitificació continua amb el llibre que ha publicat aquest any, !Ha llegado España!, una anàlisi de la política del franquisme a Catalunya. El llibre és el fruit del treball historiogràfic i no ha estat construït sobre especulacions sinó fent el sempre feixuc i ingrat treball sobre arxius. L’anàlisi de les dades permet arribar a una conclusió molt clara: la idea d ‘una Catalunya vertebrada sobre l’antifranquisme és una ensonació absoluta. Això no vol dir que no hi hagués una oposició forta i que el 1977 Catalunya fos gairebé l’únic territori on les opcions continuistes resultaren clarament perdedores (sense que els partits nacionalistes com a tals tingueren tampoc uns resultats gaire lluents; Pujol rebé el 1980 molt suport de l’aparell de l’estat per impedir el triomf de l’esquerra), però hi existí una Catalunya franquista que considerava legítim el règim per haver finalment aturat la revolució del 36.  Aquest recolzament  es donava no només entre les classes propietàries sinó que era ample en sectors del món rural (més o menys coincidents amb els que ara estan bolcats amb l’independentisme) Allò que el treball ens mostra és que el franquisme, els seus quadres administratius, no eren els d’un força d’ocupació o colonial, sinó que l’espectre del, diguem-ne, col·laboracionisme era molt ampli i extens.   Aquest intent ha tingut conseqüències com sobredimensionar la resistència armada al franquisme que existí però fou molt menys intensa i més petita que a altres indrets d’Espanya i en general l’estudi tendeix a mostrar que no té cap mena de sentit postular la idea de que el règim va adoptar en cap moment polítiques especifiques per Catalunya essencialment diferents de les que mantenia en altres territoris que socialment li podien ser adversos com Astúries o els barris populars de Madrid

La reina de la bellesa de Leenane

Vaig al teatre dissabte a veure la reina de la bellesa de Leenane. És la primera vegada aquest curs i finalment és una nit força aprofitada i que no resulta gens decebedora. La història és una d’aquestes que es viuen a moltes famílies una relació gairebé sadomasoquista entre una mare,  impossibilitada ma non troppo,  i una filla que està perdent la seva joventut prenent cura d’una mare més aviat maltractadora. L’obra transcorre en un poble de la península de Connemara, un lloc mític, idíl·lic i tràgic alhora. El text de McConagh bareja amb molt encert  un sarcasme quotidià i una cruor molt real en presentar-nos la vida d’una ruralia sense expectatives, un país sense expectatives o la manca de comprensió i solidaritat que quasi sempre pateixen els afectats per malalties mentals. L’actriu principal és Marta Marco a la que havia vist fa moltíssim anys fent sis personatges en busca d’autor i sembla que en el seu cas tot el temps passat ha estat per bé.

Tras la Física. Victor Gómez Pin

Durant el temps que vaig ser-hi a l’equip directiu de la SCF vaig conèixer molta gent, de tota mena, amb gairebé tothom he perdut el contacte i el cert és que no els enyoro gaire. En un moment de solitud un pel angoixant com estic vivint ara, els professors, gent acostumada sobretot a sentir-se a si mateixa, no són precisament la companyia que més de gust  vé. Hi ha però algunes excepcions i una d’elles és en Victor Gómez Pin que fou company meu a l’esmentat equip directiu i amb el que vaig col·laborar en l’organització del segon congrés internacional d’Ontologia. El Victor era algú amb qui es podia dialogar i que valia la pena escoltar. Sense dubte, un dels millors filòsofs del país, és encara millor persona que filòsof. Vaig perdre el contacte fa molts anys en un dels meus trasllats fa molt temps, però vaig estar molt content quan aquest Sant Jordi vaig trobar el seu darrer llibre a la llibreria central. Aquest llibre es diu Tras la Física. Arranque cuántico y renacer jónico de la filosofia. El títol defineix amb precisió el repte que afronta i que en aquest país, segurament ell és l’única persona que pot dur a terme. Connectar,  després de pensar en paral·lel ,aquest dos esdeveniments tan allunyats en el temps que són l’aparició de la física a  l’antiga Jònia i el desenvolupament al segle XX de la física quàntica. Tots dos són processos d’interrogació de la naturalesa de la phisis que es veuen abocats a una exigència de sentit en la recerca de les condicions que fan possible aquesta phisis. Els físics del segle VI a.c  més enllà de la física obriren el camí a la filosofia. Els investigadors de la física quàntica si no volen quedar reclosos en un instrumentalisme, suficient des d’un punt de vista pragmàtic però insuficient des de l’aspiració humana a la intel·ligibilitat, es veuen obligats a endinsar-se en un camí que és pròpiament el de la filosofia; la recerca d’allò incondicionat on ha de recolzar-se qualsevol reflexió sobre la phisis i això ho  feren generalment essent aliens a la tradició de la metafísica escolar, però reprenent els seus problemes.

El llibre és una desplegament dels coneixement d’en Victor sobre la història del pensament i un esforç titànic per fer accessible a un lector no especialitzat el mon de la física quàntica. El seu examen dels grecs va molt més enllà dels primera autors i abasta de fet tot el panorama del pensament presocràtic. Em sembla en ell mateix una molt bona lectura per refrescar i fer vius aquests autors llunyans i tanmateix imprescindibles. Especialment interessant és el seu tractament de Zenó, el qual amb les seves apories demostra  que la realitat no s’explica ni des del discret ni des del continu, amb la qual cosa anticipa un dilema del tot anàleg al que la física  viurà al començament del segle XX entorn de la definició de la llum. Més endavant el llibre es centra als problemes de la física quàntica. El seu esforç aquí és titànic i em sembla que reeixit si més no per mostrar la problemàtica inherent a aquest àmbit de la ciència contemporània. No em veig amb força d’oferir un resum però si de destacar una de les seves idees, la que posa al treball dels quàntics el mèrit d’oferir per primera vegada una ontologia antisustancial de la relació, no com a especulació metafísica sinó com corol·lari de la ciència natural (en termes clàssica reivindicant així Leibniz enfront de Newton. La conclusió de manera ben lligada consisteix en una revindicació de l’ètica i de la singularitat humana que enllaça amb moltes de les seves reflexions anteriors i l’exigència de dignitat racional que caracteritza tot el seu treball

pessimisme i optimisme

En el seu blog , Enrique Turiel, científic resident a Catalunya fa una narració dels esdeveniments d'aquest mes, prou objectiva des del meu punt de vista i acaba amb la següent reflexió:

Y lo que resulta curioso es que nadie establezca la conexión con otros conflictos ahora en marcha, de Ecuador a Francia, de Chile al Reino Unido, de Argentina a Italia. Las costuras de un mundo tejido con mentiras están reventando bajo el peso de una clase media que cada vez lo es menos, que cada vez es más clase excluida, pero nadie ve la conexión. Y mientras seguimos discutiendo sobre los galgos de la Declaración Unilateral de Independencia y los podencos del artículo 155 de la Constitución española, las fauces de la nueva crisis están a punto de cerrarse sobre nosotros.

De fet, hi ha pretesos intel·lectuals catalans que explícitament neguen la connexió, però sempre hi ha hagut maneres brutes de guanyar-se la vida i no cal fer gaire escarafalls. Hi ha poques coincidències a Catalunya, però fa uns mesos em va sorprendre una entre Borrell i Puigdemon quan tots dos venien a coincidir en què el conflicte actual es perllongarà molt i molt, apuntaven uns vint anys. En el fons, això no té res de pessimista. Em sembla que, atès el panorama del mon en general, podríem firmar el d'aquí a vint anys no tenir altre preocupació major que la de com acaba el procés.

vie ondoyante

Fer d'enllaç sindical suposa haver de visitar els centres i no pas amb les mans buides, sinó amb materials diversos relacionats amb la promoció i la difusió de les activitats sindicals. És clar, que si no passa res realment sorprenent, estem parlant de la que constitueix una de les meves últimes activitats en la vida prèvia a l'ingrés en les classes passives. Quan faig això penso en el meu pare, que òbviament no va ser mai enllaç sindical, però si que durant un temps, abans de fer el servei militar, va treballar com a viatjant. Sembla que hi ha un cercle que es tanca i que d'alguna manera acabo on ell va començar. Segurament hi ha una mena de tret identitari de les classes subalternes, les que passen per la història sense anar enlloc.

La victòria de Torras i Bages

Els encarregats de la repressió de les protestes contra la sentència del procés es queixen de la manc a de caps visibles de les manifestacions dels primers dies. Ahir parlàvem de les  rimes de la història i aquí naturalment el precedent és la setmana tràgica, uns altres disturbis greus on ningú no va prendre, no va voler prendre, el comandament.  Tanmateix entre aquests fets i els actuals hi ha una diferència poderosíssima. La setmana tràgica consistí bàsicament en cremar esglésies.  Avui el ídols de l’independentisme són figures plenament capellanesques com Junquera o Torra, o gent sortida  directament de la Catalunya carlina, que coincideix del tot amb  la que avui és secessionista,  com l’expresident Puigdemont. Està clar que Torras i Bages tenia tota la raó del món quan deia allò que Catalunya seria cristiana o no seria.

Culpabilitats

La culpabilitat jurídica i legal dels acusats del procés quan més em penso, més dubtosa em sembla.  La construcció del jutge Marchena fa una descripció que puc compartir del desenvolupament dels fets, deixa clar que les accions del govern català eren no-res, però després és segurament incoherent quan jutja aquest no res amb el màxim rigor. Swift ja escrigué en els Viatges de Gulliver que al capdavall els judicis polítics són els més fàcils pels jutges, perquè hi ha prou amb saber que vol el que mana. El problema dels jutges  en el fons és que al principi i el final del judici els que manaven no eren els mateixos. De totes maneres, però, en el fons, el resultat de la sentència no té cap mena d’importància perquè la gent que surt als carrers ho fa perquè no reconeix la legitimitat del tribunal. Allò que podria ser considerat estrany,.però,és perquè els creadors d’aquest sentiment es lliuraren voluntàriament, cosa que sí significa un contradictori acte de reconeixement.

Tanmateix la meva incapacitat d’empatia amb els ja condemnats he de confessar que és absoluta. I això és perquè si potser no haurien de ser culpables en el sentit jurídic, sí que ho són en un sentit moral. Crec que són gent abjecta.  Ho són perquè sempre van mentir, per posar en marxa el procés i per fer veure que feien quelcom que en realitat no estaven fent.  Ho són perquè són irresponsables i van fer servir, i fan servir, la població catalana com a carn de canó el 1 d’octubre i aquesta setmana,  que a aquesta població això li sembli bé no canvia res. I ho són, perquè són incompetents. I la moral més bàsica, no segueixo aquí  Kant sinó Howard Hawks, és que un si no es capaç de fer bé la feina que li toca, llavors ha de plegar. I tanmateix tampoc  m’oposaria  a una amnistia si això ens donés  alguna mena de sortida, cosa que, ara per ara, tampoc no és el cas.

Dies d'octubre i més il·lusions perdudes

Dues coses a retenir d’aquesta setmana,. Diferents però clarament connectades. La primera és una imatge que veig a alguna televisió, possiblement TV3, uns joves amb l’estelada s’enfronten a un grup de mossos d’esquadra, en un cert moment comencen a cridar, amb la intenció clarament d’humiliar-los, “estudia, no siguis policia”.Hi ha moments que la història rima i naturalment vaig pensar a Passolini, un dels caps més lúcids del darrer segle, quan trenca l’ortodòxia de l’esquerra, explicant que com home d’esquerres estava amb el poble i quan un estudiant, és a dir un privilegiat en el temps de Passolini i en l’actual, s’enfronta a un carrabiner,  molt segurament un d’aquells que els italians rics i suprematistes del nord anomenaven terronis,, ells es posava al costat del carrabiner. El mateix dia la Vanguardia publicava una contra amb Gonzalo Ponton. El titular era clar i contundent. Donem títols a la gent, però no donem coneixement, entès aquest com a possibilitat de comprensió del món. La generació més preparada de la història és un mite molt afalagador, però un mite. Si té raó, que la té, cal concloure que el nostre sistema educatiu és una estafa i que allò que he estat fent essencialment tota la meva vida professional ha estat col·laborar amb aquest mecanisme pervers.  En puc posar moltes excuses, però els fets són els fets i evidentment la consideració de la pròpia integritat només pot ser, llavors, molt i molt relativa, sent generós

Dies d'octubre i il·lusions perdudes

Dimarts al vespre vaig passar molt tangencialment per l’eixample. Vaig caminar per  la gran Via des de Rambla Catalunya fins Aribau. No era una nit com qualsevol altra. Hi havia  molt més jovent de l’habitual, dos helicòpters a sobre mateix de la ciutat  i sobretot una olor a fum poderosíssima i de la qual  llavors no sabia la procedència.  No són dies com qualsevol altres i dels que caldrà segurament parlar-ne però  sense press,a perquè duraran i el temps ajuda a aclarir les idees. Certament són dies tristos.  Hi ha motius per sentir-se trist com a ciutadà del país però jo tinc una tristesa més íntima que és de la qual vull parlar avui. M’ha ajudat a pensar-la una molt interessant entrevista amb Paola Lo Cascio que aparegué el diumenge passat a Crònica Global

Recordo que la primera vegada que vaig votar, l’any 1982, fou al PSUC. La següent vegada el 1984, la primera majoria absoluta de Pujol, vaig votar Nacionalistes d’esquerres, el lloc on llavors es trobaven els homes que passarien a dirigir Esquerra Republicana. Jo era llavors en aquell moment clarament catalanista, bàsicament per raons que podríem dir culturals. L’independentisme no em produïa cap sentiment de  refús, ans al contrari. M’he sentit, més o menys catalanista, fins mitjans de la dècada passada quan,sense voler deixar de ser-ho, van aparèixer unes conviccions que em separaven molt del model catalanista imperant que era el nacionalisme de CiU.

 La primera d’elles  era la profunda aversió que vaig anar desenvolupant envers la noció mateixa d’estat-nació, que no ha aportat res de bó al mon en general, ni a Europa en particular. Fer-ne una altra, des de la meva valoració de l’experiència històrica europea és un fet immoral en ell mateix. La finalitat des d’aquest punt de vista hauria de ser netejar tot el que es fos possible l’actual estat, no pas fer-ne un altre des de principis anàlegs.

El segon connectat amb el primer és la meva aversió als mecanismes del  “boc expiatori”  que sobretot vaig desenvolupar amb la lectura de l’obra de Girard. En el meu cas el boc començava  a ser la figura de l’espanyol tal i com era tractat als espais oficials, subvencionats pel règim autonòmic (certament els catalans han fet també aquest paper en l’imaginari de  l’espanyolisme més ranci, però això m’afectava poc perquè d’espanyol  no m’havia sentit mai gaire). Jo no m`estimo gaire Espanya, però no m’ha atret ni la perspectiva intel·lectual ni emocional d’haver d’odiar-los. Molt menys quan havent viscut uns quants anys a una terra tan indubtablement espanyola com Valladolid, m’han ajudat a veure clar el caràcter de prejudici de gairebé tot el discurs oficial sobre ells.

El tercer era la convicció de què en el marc legal desenvolupat en els vint primers anys del règim, els meus drets l lingüístics i culturals, tot i que en algun punt concret millorables, eren suficients per desenvolupar la meva identitat cultural de català.

Amb els anys això va generar una il·lusió, la de la nació, el país, agnòstic,  un lloc on la gent podria fundar una comunitat  alliberada d’aquesta fe que desfà  muntanyes inherent al nacionalisme i fundat en valors més racionals, inclusius, il·lustrats. Si voleu, una utopia però que tampoc era del tot impensable quan a una bona part del país li deixaven freda la major part de les banderes.  Això és una mica del que parla encara la senyora Lo Cascio . Potser si voleu una mica utòpic, menys  segur que una Catalunya independent en un mon on de països realment independents ja gairebé no en queden, però que tenia un  possible punt de recolzament al desenvolupament futur de la Unió Europea, si aquesta tot enfortint-se buidava el poder dels estats i redistribuïa el poder a entitats menors que les nacionals i més properes als ciutadans.  És clar que l’evolució de la política europea ha estat una altra. El Brexit ha estat un atac molt greu contra la possibilitat d’una Europa Unida i vindran d’altres.  I del país agnòstic que podia imaginar-me ja no queda res, quan tot posicionament polític redueix el seu sentit últim a estar a favor en contra d’una bandera. Ara tot aquestes il·lusions no han esdevingut res més que un vol de coloms i la realitat és un país empantanat, alhora puerilitzat i deprimit en una situació sense sortida

Quan va començar aquesta esllavissada cap a l’identitarisme?.   Molts penses que sempre va ser així. Jo no ho crec i en general una convicció que he desenvolupat amb els anys és la de negar-me a pensar que res a la història és inevitable Dos esdeveniments em semblen clau un per part espanyola, l’altra per part catalana.  Des de Madrid la infame campanya contra l’estatut, “recogemos firmas contra los catalanes” fou un acte d’irresponsabilitat i manca de vergonya, del que el PP mai podrà acabar amb el perdó.  A Catalunya feu molt de mal la reacció de CiU quan perdé el govern i especialment caure en la temptació de jugar la carta del rebuig al xarnego, la vessant més fosca de l’identitarisme, contra el president Montilla, possiblement un polític mediocre, però d’una fidelitat a la institució, molt superior a la dels seus succesors.

Joker

Definitivament, Joker és una passada. Feia temps que no gaudia tant veient una pel·lícula, o com a mínim una diguem-ne contemporània. És clar que és un sentiment molt compartit i imagino, atesa l'amplitud d'aquesta favorable recepció, per raons molt diverses. En el meu cas la ideològica és molt fonamental  i inesperada, venint el film del Hollywood actual. El Gotham que surt a la pantalla només és intel·ligible des d'una perspectiva de lluita de classes. El Robert parlava d'un film gairebé marxista, per a mi, és sobre tot essencialment antiliberal, és a dir, oposat a un règim que defineix els menys afavorits com a escombraries i que no té cap mena d'escrúpols en fer retallades pressupostàries que deixen un psicòtic sense medicació. També em resulta interessant la mirada que es fa sobre el mon del còmic que tot i sent molt fidel li dona la volta a un genere més aviat esbiaixat ideològicament molt a la dreta.  En tot cas quan el triomf del cine d'adolescents és un fet des fa quaranta anys,  Joker  ens ofereix tot el contrari. Un altre raó és evidentment Joaquim Phoenix. Sovint l'àmbit de l'actuació queda més o menys definit, amb més o menys qualitat, dins de l'àmbit de la mimesi. Phoenix amb la seva manera de riure's,  que defineix l'essència del personatge, de moure's, de parlar entra del tot en l'àmbit de la creació. Phoenix no és però l'únic gran actor d'un film, on també surt Robert de Niro. El seu paper és secundari (de fet, el personatge de Joker és a totes les escenes com a centre menys a una) però fonamental. Més enllà de que resulti ideal pel seu rol d'humorista vulgar i famós, la seva presència en recorda dos grans films americans on ell sortia i que d'alguna manera són reconsiderats en aquesta pel·lícula. El primer és Taxi Driver, La solitud i el desarrelament existencial de Travis Bickle són del tot comparables al del personatge interpretat per Phoenix. Fins i tot Todd Philips utilitza la idea de la vaga d'escombrariaires, per acabar de definir el seu retrat de la ciutat. L'altre és la molt oblidada i tanmateix estupenda, el rei de la comèdia, on Robert de Niro feia un personatge que coincidia en les seves aspiracions, ser un mestre de la comèdia, amb el Joker M'ha agradat molt la música incidental de Hildur Guðnadóttir  perfectament armonitzada amb el retrat ombrívol de Gotham i em sembla molt ben introduïda la presència d'una de les cançons alhora més emblemàtiques, atípiques i potents del repertori de Sinatra, su That's Life. (amb el qual de fet fa una cosa molt semblant a la que Kubrick i McDowell li  van fer al singing  in the rain de Gene kelly) Potser per acabar valdria dir que els últims minuts no els vaig només veure sinó que els vaig viure. En aquest sentit el film va potser més enllà de Taxi Driver, no només veiem el món com un psicòtic, sinó que n'arribem a sentir-ho.

Anni difficili

La Filmoteca està fent un cicle de recuperació de pel·lícules que pet circumstàncies diverses han estat  poc vistes. Dimarts passat vaig anar-hi a veure un film de Luigi  Zampa, Anni  Difficili, que  tanmateix havia estat guanyador de la mostra de Venècia el 1948. No em sembla un film especialment representatiu del neorealisme. Els actors són professionals i alguns com Massimo Girotti pertanyien al star system del cinema italià. Sí que té, en canvi, una part important de filmacions exteriors que ens permeten gaudir de la ciutat on s'esdevé l'acció, Modica, una de les joies barroques del sud de Sícilia. Tot i estar guardonat el film fou molt qüestionat per la dreta italiana i no sé si això ajudà a la seva desaparició. El film explica nou anys de la vida italiana entre el 1934 i el 1943. El seu protagonista Aldo Piscitello és un funcionari de l'ajuntament de Modica que es veu forçar a ingressar en el partit feixista pressionat pel Podestà de la ciutat que l'amenaça directament amb ésser acomiadat. Piscitello entra al partit sense cap mena de ganes, pressionat per la família, l'únic que no es deixa arrossegar pel feixisme imperant és el seu fill mobilitzat a les diverses guerres empreses per Mussolini, i sense que els seus amics antifeixistes li ajudin a trobar cap mena de sortida. La part més còmica de la pel·lícula és la que mostra els esforços de Piscitello per participar a la representació grotesca que fou el cinema italià ( la perspectiva aquí no és gaire diferent de la mostrada per Fellini a Amarcord). La comèdia  deixa de ser-ho però quan ja no es tracta de guerres en lloc llunyans com Etiòpia, Espanya o Rússia sinó que arriba al seu país.  Veiem llavors com amb el desembarcament dels aliats a la illa el Podestà confessa a Piscitello, el seu alleujament pel final de la guerra i el final del feixisme (amb la intenció que això arribi als amics antifeixistes de Piscitello). Finalment això li valdra al Podestà per esdevenir alcalde provisional en el règim establert per les forçes d''ocupació americanes que li demanen una depuració dels feixistes a l'ajuntament. Naturalment el nou alcalde triarà a Piscitello. És clar que el film difícilment podia ajudar a moltes de les noves autoritats que tenien molt motius per veure's reflectits en el film de Zampa. Però tampoc el retrat de l'antifeixism:,uns senyors amagats a la rerebotiga d'una farmàcia, dedicats a la retòrica antifeixista però incapaços de qualsevol acció efectiva.

Seven Women

Seven Women és el darrer film signat per John Ford. Segurament ell no ho sabia, o no volia saber-ho. Morí set anys després sense haver fet el gran western del que li agradava parlar en els seus darrers temps. Seven Women és d'entrada una pel·lícula estranya. El cine de Ford és un cine fonamentalment masculí, les figures femenines importants són comptades, i per això sorprèn que acabés fent un film centrat del tot en personatges femenins. Hom pensa sovint també a Ford com l'home que millor aprofità les possibilitats del rodatge a exterior; en canvi, tot i que sigui un film en panavisió i technicolor que transcorre a un lloc tan exòtic com Xina, la pel·lícula es desenvolupa totalment en un decorat que simula ser una missió a la frontera entre Xina i Mongòlia a la dècada dels trenta. L'allunyament dels tòpics pot refredar un possible espectador, devot de la part més brillant de la filmografia fordiana, però seria un error greu. Seven Women no és només un digne final a la seva carrera. És una gran pel·lícula en ella mateixa.

Ho és per moltes raons i segurament la principal, de la que es pot gaudir encara que no s'hagi vist cap Ford anterior, és perquè no té cap escena dolenta ni sobrera. Totes desenvolupen la història però també cadascuna desenvolupa una tensió pròpia. Com he dit, no hi ha exteriors, Ford s'adequa a un espaí tancat d'una manera molt minimalista i senzilla que de fet és molt definidora del final de la seva filmografia, films com Liberty Valance, un pel·lícula quasi totalment d'interiors o Two rode together, amb l'escena del riu que tant entusiasmà Godard. La continuïtat no és només formal. L'heroisme, com tantes altres vegades, és el tema central de la pel·lícula, encara que aquí no es tracti d'un heroi sinó d'una heroïna, la doctora Cartwrigth, interpretada per una molt convincent Anne Bancroft, tres anys abans de fer the Graduate. Ford estimava els outsiders i odiava l'establishment i aquests sentiments són més palesos que mai en aquesta pel·lícula. La dra. Cartwrigth és una outsider primer pel fet de tenir una professió d'homes en una època en què les dones estaven encara molt lluny de poder accedir a un ofici com la medicina, la segona per la seva condició atea en una atmosfera d'una religiositat sufocant com la de la missió. Ford era catòlic i no li agradaven gaire determinats entusiasmes religiosos característics dels protestantisme com els que defineixen el tarannà de la directora de la missió o el del mestre protagonitzat per Eddie Albert, l'únic home de la missió. Allò important és el que cadascú fa i no el que diu, o per dir-ho amb més exactitud, el seu personatge públic. Al film el model de virtut i sacrifici acabarà essent precisament la dóna que havia estat caracteritzada com tot el contrari.

No hi ha gaire suïcidis al cine de Ford. Tom Doniphon es deixa anar però no es treu la vida. El film acaba amb un suïcidi seguit d'un fos en negre pràcticament complet. Possiblement Ford veia la mort ja molt a prop i la resolució de la trama té molt d'acceptació, tot i que realment, com passa sovint al cine de Ford, la mort de Cartwrigth és una desfeta gloriosa i que dona fruits com el nadó que finalment podrà créixer o l'alliberament del personatge interpretat per Sue Lyon.

Mentides consolidades

Dimecres llegeixo a l’Ara una consideració sobre el procés on, tot defensant una sentència exculpadora del procés, es diu que els acusats només varen fer allò que havien promès en el seu programa electoral. És un argument incomprensible, si no afegeix la premissa de què un mandat electoral serveix per anul·lar tot l’ordre legal. Si això no és populisme, no sé que ho podria ser. Malauradament però tot i acceptar aquesta doctrina incompatible amb qualsevol concepció de l’estat de dret, ( i amb unes conseqüències possibles que fan realment por) l’altre problema, però, és que és literalment falsa. A les eleccions del setembre del 15 cap partit duia al seu programa cap mena de referèndum, entre d’altres raons, perquè el referèndum ja estava fet i en aquell moment es feien unes eleccions plebiscitàries, que semblava que havien de donar un altre resultat

Amazing Grace

Vaig dilluns a veure Amazing Grace, la gravació del concert de soul efectuat per Aretha Franklin el 1972 i que llavors hagués esdevingut un film si Sidney Pollack no hagués oblidat les plaquetes. No soc pas un expert en Soul i Gospel, però em sembla que la projecció és del tot recomanable i per poca tirada que un tingui per aquesta mena de musica  és, fins  i tot, indispensable. També pels interessats al poder de la religió de la vida humana. Molts moments del concert només es poden qualificar amb el terme dionisíac.  He tingut la sort una vegada d’assistir a un ofici religiós en Harlem i fou una experiència absolutament singular i que encara recordo.  Segurament el fervor assolit aquells vespres a Los Angeles, devia ser molt superior, com també l’aportació d’una Aretha Franklin excel·lent en la seva interpretació perfectament acompanyada per James Cleveland i el Southern California community choir. Al final hi ha un discurs del pare d’Aretha, el reverend Franklin, essencial per entendre que podia significar el gospel per aquesta artista i en general  l’experiència històrica d’aquesta comunitat afroamericana, tan admirable i   tan martiritzada. La major part d’assistents són afroamericans però hi ha alguna excepció com un juvenil Mick jagger. Tot l’album es pot trobar a you tube, però deixo aquí un parell de cançons que m’han agradat especialment.

Bicicletes, llobarros i Remotti

Reprenent el tema de les bicicletes i dels llobarros. La qüestió és evidentment seriosa, no pas en ella mateixa sinó en els seus efectes. En tots aquests anys ha passat de tot i tothom ha dit la seva però des de fa molt temps , nou anys en concret com es pot veure aquí, em sap molt greu la posició d’una bona part del meu gremi que o bé calla, o bé es dedica a seguir alguna de les banderes amb un discurs de barra de bar, que és legítim però no és el que  caldria esperar a priori..  Si alguna cosa es pot treure de la història de la filosofia és que la idea d’identitat, si no és el cas que et dediques a la matemàtica o a la lògica sabers admirables  però amb una relació problemàtica amb el món real, serveix per poc més que per enredar les coses i substituir no pas el mite pel logos, sinó el logos pel mite. Tractar bicicletes i llobarros, catalans i espanyols, com si fossin entitats geomètriques és, ensems, una catàstrofe intel·lectual i un error moral. Afortunadament, aquesta tasca mai feta per cap filòsof català, si tal cosa existeix ,si ha estat duta a terme pel pensador italià Francesco Remotti en el seu llibre, l’ossessione identitaria.  Remotti no parla del procés, parla de filosofia. El seu treball mostra el buit conceptual inherent a la noció d’identitat després que la crítica a la metafísica tradicional  hagi mostrat la inanitat de la concepció de la substància en una reflexió desenvolupada al llarg dels temps per  senyors com Pascal, Locke, Hume, Hegel o Nietzsche.  Les conseqüències polítiques les extreu només tangencialment, l’àmbit en el qual centra la seva crítica és del de l’antropologia empobrida a l’extrem per les concepcions basades en la identitat. De fet, la identitat és, per elle, el gran mite del nostre temps, segons Remotti, fonament de totes les aspiracions i redempcions però mancat de fonament en la mesura en què vol recolzar-se en un nucli estable i permanent que ningú seria capaç mai d’identificar. He esmentat molts autors, però la inspiració més gran per Remotti és Hegel, qui millor copsa el necessari pas a l’alteritat de tota la identitat. El pensament identitari és una versió de la il·lusió autàrquica que constitueix el vici fonamental de l’esperit humà, com ens mostra Levinas. En tot cas, a més, el seu precari ser no és de fonament sinó de resultat. La identitat és una tria i quan aquesta tria obstrueix tots els camins de les inevitables transformacions és un tria miop i mutiladora.  La qüestió però no es purament abstracta, Remotti escriu que allò que els humans requereixen , el que és irrenunciable per ells, és el reconeixement. La batalla pel reconeixement potser es pot guanyar,  esforçar-se per mantenir la puresa de la identitat du a sentir-se amenaçat sempre,  una vida poruga sense esperança. Remotti, diu també que aquesta preponderància del concepte d’identitat a l’antropologia, fa que la cultura esdevingui l’eina  essencial per produir l’altre, quan això s’esdevé, la cultura pren el paper que en temps una mica més tristos que aquest,  havia tingut la noció de raça.  El culte contemporani a la identitat certament no està produït camps d’extermini, però si pot ser considerat com la base d’un empobriment cultural que ningú no pot negar, encara que discrepem de les seves causes.