Seven Women

Seven Women és el darrer film signat per John Ford. Segurament ell no ho sabia, o no volia saber-ho. Morí set anys després sense haver fet el gran western del que li agradava parlar en els seus darrers temps. Seven Women és d'entrada una pel·lícula estranya. El cine de Ford és un cine fonamentalment masculí, les figures femenines importants són comptades, i per això sorprèn que acabés fent un film centrat del tot en personatges femenins. Hom pensa sovint també a Ford com l'home que millor aprofità les possibilitats del rodatge a exterior; en canvi, tot i que sigui un film en panavisió i technicolor que transcorre a un lloc tan exòtic com Xina, la pel·lícula es desenvolupa totalment en un decorat que simula ser una missió a la frontera entre Xina i Mongòlia a la dècada dels trenta. L'allunyament dels tòpics pot refredar un possible espectador, devot de la part més brillant de la filmografia fordiana, però seria un error greu. Seven Women no és només un digne final a la seva carrera. És una gran pel·lícula en ella mateixa.

Ho és per moltes raons i segurament la principal, de la que es pot gaudir encara que no s'hagi vist cap Ford anterior, és perquè no té cap escena dolenta ni sobrera. Totes desenvolupen la història però també cadascuna desenvolupa una tensió pròpia. Com he dit, no hi ha exteriors, Ford s'adequa a un espaí tancat d'una manera molt minimalista i senzilla que de fet és molt definidora del final de la seva filmografia, films com Liberty Valance, un pel·lícula quasi totalment d'interiors o Two rode together, amb l'escena del riu que tant entusiasmà Godard. La continuïtat no és només formal. L'heroisme, com tantes altres vegades, és el tema central de la pel·lícula, encara que aquí no es tracti d'un heroi sinó d'una heroïna, la doctora Cartwrigth, interpretada per una molt convincent Anne Bancroft, tres anys abans de fer the Graduate. Ford estimava els outsiders i odiava l'establishment i aquests sentiments són més palesos que mai en aquesta pel·lícula. La dra. Cartwrigth és una outsider primer pel fet de tenir una professió d'homes en una època en què les dones estaven encara molt lluny de poder accedir a un ofici com la medicina, la segona per la seva condició atea en una atmosfera d'una religiositat sufocant com la de la missió. Ford era catòlic i no li agradaven gaire determinats entusiasmes religiosos característics dels protestantisme com els que defineixen el tarannà de la directora de la missió o el del mestre protagonitzat per Eddie Albert, l'únic home de la missió. Allò important és el que cadascú fa i no el que diu, o per dir-ho amb més exactitud, el seu personatge públic. Al film el model de virtut i sacrifici acabarà essent precisament la dóna que havia estat caracteritzada com tot el contrari.

No hi ha gaire suïcidis al cine de Ford. Tom Doniphon es deixa anar però no es treu la vida. El film acaba amb un suïcidi seguit d'un fos en negre pràcticament complet. Possiblement Ford veia la mort ja molt a prop i la resolució de la trama té molt d'acceptació, tot i que realment, com passa sovint al cine de Ford, la mort de Cartwrigth és una desfeta gloriosa i que dona fruits com el nadó que finalment podrà créixer o l'alliberament del personatge interpretat per Sue Lyon.