Dies d'octubre i il·lusions perdudes

Dimarts al vespre vaig passar molt tangencialment per l’eixample. Vaig caminar per  la gran Via des de Rambla Catalunya fins Aribau. No era una nit com qualsevol altra. Hi havia  molt més jovent de l’habitual, dos helicòpters a sobre mateix de la ciutat  i sobretot una olor a fum poderosíssima i de la qual  llavors no sabia la procedència.  No són dies com qualsevol altres i dels que caldrà segurament parlar-ne però  sense press,a perquè duraran i el temps ajuda a aclarir les idees. Certament són dies tristos.  Hi ha motius per sentir-se trist com a ciutadà del país però jo tinc una tristesa més íntima que és de la qual vull parlar avui. M’ha ajudat a pensar-la una molt interessant entrevista amb Paola Lo Cascio que aparegué el diumenge passat a Crònica Global

Recordo que la primera vegada que vaig votar, l’any 1982, fou al PSUC. La següent vegada el 1984, la primera majoria absoluta de Pujol, vaig votar Nacionalistes d’esquerres, el lloc on llavors es trobaven els homes que passarien a dirigir Esquerra Republicana. Jo era llavors en aquell moment clarament catalanista, bàsicament per raons que podríem dir culturals. L’independentisme no em produïa cap sentiment de  refús, ans al contrari. M’he sentit, més o menys catalanista, fins mitjans de la dècada passada quan,sense voler deixar de ser-ho, van aparèixer unes conviccions que em separaven molt del model catalanista imperant que era el nacionalisme de CiU.

 La primera d’elles  era la profunda aversió que vaig anar desenvolupant envers la noció mateixa d’estat-nació, que no ha aportat res de bó al mon en general, ni a Europa en particular. Fer-ne una altra, des de la meva valoració de l’experiència històrica europea és un fet immoral en ell mateix. La finalitat des d’aquest punt de vista hauria de ser netejar tot el que es fos possible l’actual estat, no pas fer-ne un altre des de principis anàlegs.

El segon connectat amb el primer és la meva aversió als mecanismes del  “boc expiatori”  que sobretot vaig desenvolupar amb la lectura de l’obra de Girard. En el meu cas el boc començava  a ser la figura de l’espanyol tal i com era tractat als espais oficials, subvencionats pel règim autonòmic (certament els catalans han fet també aquest paper en l’imaginari de  l’espanyolisme més ranci, però això m’afectava poc perquè d’espanyol  no m’havia sentit mai gaire). Jo no m`estimo gaire Espanya, però no m’ha atret ni la perspectiva intel·lectual ni emocional d’haver d’odiar-los. Molt menys quan havent viscut uns quants anys a una terra tan indubtablement espanyola com Valladolid, m’han ajudat a veure clar el caràcter de prejudici de gairebé tot el discurs oficial sobre ells.

El tercer era la convicció de què en el marc legal desenvolupat en els vint primers anys del règim, els meus drets l lingüístics i culturals, tot i que en algun punt concret millorables, eren suficients per desenvolupar la meva identitat cultural de català.

Amb els anys això va generar una il·lusió, la de la nació, el país, agnòstic,  un lloc on la gent podria fundar una comunitat  alliberada d’aquesta fe que desfà  muntanyes inherent al nacionalisme i fundat en valors més racionals, inclusius, il·lustrats. Si voleu, una utopia però que tampoc era del tot impensable quan a una bona part del país li deixaven freda la major part de les banderes.  Això és una mica del que parla encara la senyora Lo Cascio . Potser si voleu una mica utòpic, menys  segur que una Catalunya independent en un mon on de països realment independents ja gairebé no en queden, però que tenia un  possible punt de recolzament al desenvolupament futur de la Unió Europea, si aquesta tot enfortint-se buidava el poder dels estats i redistribuïa el poder a entitats menors que les nacionals i més properes als ciutadans.  És clar que l’evolució de la política europea ha estat una altra. El Brexit ha estat un atac molt greu contra la possibilitat d’una Europa Unida i vindran d’altres.  I del país agnòstic que podia imaginar-me ja no queda res, quan tot posicionament polític redueix el seu sentit últim a estar a favor en contra d’una bandera. Ara tot aquestes il·lusions no han esdevingut res més que un vol de coloms i la realitat és un país empantanat, alhora puerilitzat i deprimit en una situació sense sortida

Quan va començar aquesta esllavissada cap a l’identitarisme?.   Molts penses que sempre va ser així. Jo no ho crec i en general una convicció que he desenvolupat amb els anys és la de negar-me a pensar que res a la història és inevitable Dos esdeveniments em semblen clau un per part espanyola, l’altra per part catalana.  Des de Madrid la infame campanya contra l’estatut, “recogemos firmas contra los catalanes” fou un acte d’irresponsabilitat i manca de vergonya, del que el PP mai podrà acabar amb el perdó.  A Catalunya feu molt de mal la reacció de CiU quan perdé el govern i especialment caure en la temptació de jugar la carta del rebuig al xarnego, la vessant més fosca de l’identitarisme, contra el president Montilla, possiblement un polític mediocre, però d’una fidelitat a la institució, molt superior a la dels seus succesors.