Bicicletes, llobarros i Remotti

Reprenent el tema de les bicicletes i dels llobarros. La qüestió és evidentment seriosa, no pas en ella mateixa sinó en els seus efectes. En tots aquests anys ha passat de tot i tothom ha dit la seva però des de fa molt temps , nou anys en concret com es pot veure aquí, em sap molt greu la posició d’una bona part del meu gremi que o bé calla, o bé es dedica a seguir alguna de les banderes amb un discurs de barra de bar, que és legítim però no és el que  caldria esperar a priori..  Si alguna cosa es pot treure de la història de la filosofia és que la idea d’identitat, si no és el cas que et dediques a la matemàtica o a la lògica sabers admirables  però amb una relació problemàtica amb el món real, serveix per poc més que per enredar les coses i substituir no pas el mite pel logos, sinó el logos pel mite. Tractar bicicletes i llobarros, catalans i espanyols, com si fossin entitats geomètriques és, ensems, una catàstrofe intel·lectual i un error moral. Afortunadament, aquesta tasca mai feta per cap filòsof català, si tal cosa existeix ,si ha estat duta a terme pel pensador italià Francesco Remotti en el seu llibre, l’ossessione identitaria.  Remotti no parla del procés, parla de filosofia. El seu treball mostra el buit conceptual inherent a la noció d’identitat després que la crítica a la metafísica tradicional  hagi mostrat la inanitat de la concepció de la substància en una reflexió desenvolupada al llarg dels temps per  senyors com Pascal, Locke, Hume, Hegel o Nietzsche.  Les conseqüències polítiques les extreu només tangencialment, l’àmbit en el qual centra la seva crítica és del de l’antropologia empobrida a l’extrem per les concepcions basades en la identitat. De fet, la identitat és, per elle, el gran mite del nostre temps, segons Remotti, fonament de totes les aspiracions i redempcions però mancat de fonament en la mesura en què vol recolzar-se en un nucli estable i permanent que ningú seria capaç mai d’identificar. He esmentat molts autors, però la inspiració més gran per Remotti és Hegel, qui millor copsa el necessari pas a l’alteritat de tota la identitat. El pensament identitari és una versió de la il·lusió autàrquica que constitueix el vici fonamental de l’esperit humà, com ens mostra Levinas. En tot cas, a més, el seu precari ser no és de fonament sinó de resultat. La identitat és una tria i quan aquesta tria obstrueix tots els camins de les inevitables transformacions és un tria miop i mutiladora.  La qüestió però no es purament abstracta, Remotti escriu que allò que els humans requereixen , el que és irrenunciable per ells, és el reconeixement. La batalla pel reconeixement potser es pot guanyar,  esforçar-se per mantenir la puresa de la identitat du a sentir-se amenaçat sempre,  una vida poruga sense esperança. Remotti, diu també que aquesta preponderància del concepte d’identitat a l’antropologia, fa que la cultura esdevingui l’eina  essencial per produir l’altre, quan això s’esdevé, la cultura pren el paper que en temps una mica més tristos que aquest,  havia tingut la noció de raça.  El culte contemporani a la identitat certament no està produït camps d’extermini, però si pot ser considerat com la base d’un empobriment cultural que ningú no pot negar, encara que discrepem de les seves causes.