Ha llegado España

L’any 82 va anar del canto d’un duro que no em matriculés a la facultat d’història. Comptat i debatut, no sabia gaire ni d’una cosa ni de l’altre i no tenia motius ben clars per triar entre la filosofia i la història. En tot cas, em vaig prendre més seriosament la filosofia del que en ella mateixa fou la tria i la meva vida ha estat la que ha estat. Si que me ha quedat l’afició per llegir història, llibres de vegades  especialitzats que semblen “mamotretos” fins i tot per alguns dels meus companys que són realment historiadors.  Un historiador que segueixo és en Martí Marín d’ençà  que vàrem coincidir en el congrés sobre la cultura catalana que la Universitat Queen’s Mary organitzà a Londres l’any 2008. El tema era la immigració i ell presentà una ponència força documentada per desfer un dels mites més arrelats de la cosmovisió nacionalista: la idea que la immigració (majoritàriament meridional) era un fenomen promogut pel règim per desnaturalitzar Catalunya, cosa absolutament oposada al propòsit inicial del règim de mantenir la ma d’obra rural al seu lloc d’origen ( no fa gaire en J. Sales m’explica que essent el seu pare catedràtic a Granada, i per tant membre de les forces vives, assistí a una reunió promoguda per latifundistes de la província on exigiren el governador que prengués mesures per impedir la immigració a Catalunya).  Aquest treball de desmitificació continua amb el llibre que ha publicat aquest any, !Ha llegado España!, una anàlisi de la política del franquisme a Catalunya. El llibre és el fruit del treball historiogràfic i no ha estat construït sobre especulacions sinó fent el sempre feixuc i ingrat treball sobre arxius. L’anàlisi de les dades permet arribar a una conclusió molt clara: la idea d ‘una Catalunya vertebrada sobre l’antifranquisme és una ensonació absoluta. Això no vol dir que no hi hagués una oposició forta i que el 1977 Catalunya fos gairebé l’únic territori on les opcions continuistes resultaren clarament perdedores (sense que els partits nacionalistes com a tals tingueren tampoc uns resultats gaire lluents; Pujol rebé el 1980 molt suport de l’aparell de l’estat per impedir el triomf de l’esquerra), però hi existí una Catalunya franquista que considerava legítim el règim per haver finalment aturat la revolució del 36.  Aquest recolzament  es donava no només entre les classes propietàries sinó que era ample en sectors del món rural (més o menys coincidents amb els que ara estan bolcats amb l’independentisme) Allò que el treball ens mostra és que el franquisme, els seus quadres administratius, no eren els d’un força d’ocupació o colonial, sinó que l’espectre del, diguem-ne, col·laboracionisme era molt ampli i extens.   Aquest intent ha tingut conseqüències com sobredimensionar la resistència armada al franquisme que existí però fou molt menys intensa i més petita que a altres indrets d’Espanya i en general l’estudi tendeix a mostrar que no té cap mena de sentit postular la idea de que el règim va adoptar en cap moment polítiques especifiques per Catalunya essencialment diferents de les que mantenia en altres territoris que socialment li podien ser adversos com Astúries o els barris populars de Madrid