Reconeixement

El fet  de ser-hi al sindicat m’obliga a estar assabentat de conflictes dins de l’ensenyament que fins ara havia evitat com, per exemple, conflictes interns al meu centre.   Miro doncs d’assabentar-me i, com que en el fos del cor hi és present encara una mena de racionalista il·lús,  em quedo una mica astorat en veure el poc gruix d’alguns d’aquest conflictes i la facilitat amb la que racionalment podrien trobar solucions. Però això és només aparentment perquè,  anant una mica més a poc a poc,  em sembla que Hegel tenia raó i que allò pel que essencialment maldem els humans és pel reconeixement i això no és una qüestió que es pugui  endreçar des de cap reglament. Definint així el problema m’enfronto però a una dificultat personal però ben considerable: una gairebé absoluta incapacitat d’empatitzar amb els que volen ser reconeguts, conseqüència segura del fet que jo, de la cursa pel reconeixement, ja me n’he retirat. Si sou bona gent podreu qualificar aquesta actitud com a lucidesa, si sou més lúcids que bona gent potser caldrà parlar d’envelliment.