I
He seguit de
lluny les manifestacions del divendres sobre el canvi climàtic amb un sentiment
de profunda tristesa. No cal dir que les intencions són del tot lícites i la
justícia del que es demana indiscutible, tant com la ingenuïtat del que es
manifesten. No es tracta, crec, d’informar
o de fer conscient el poder. Ja ho és i mols més que nosaltres mateixos i tenen
el s seus càlculs que no passen per salvar la humanitat, cosa no necessàriament
desitjable pel poder, sinó per salvar-ne una part, diguem-ne la dels millors. D’eines
per fer això, és clar, que en tenen moltes, però la que funciona millor és el
mite, venut als centres d’ensenyament i mantingut als mitjans de comunicació, del
caràcter democràtic de les nostres societat; una construcció purament emocional
que obstrueix qualsevol intent de comprensió real del seu funcionament.
II
Llegeixo avui l’entrevista
amb Marc Alvaro a Crònica global. El
periodista vilanoví és un dels que han decidit fer el camí de l’autocrítica.
Diu moltes coses raonables amb les que puc estar d’acord. Però hi ha una de la
que difereixo completament. Segons ells, l’error independentista està en no
haver previst que més enllà dels
avantatges que els podia suposar el programa social i econòmic de l’independentisme,
una part de la gent es va deixar dur finalment pels seus sentiments de pertinença
a la realitat nacional espanyola (pensa
sobre tot al milió de vots que va obtenir Ciudadanos). Em sembla que és una
explicació molt insuficient que a mi, que he deixat de sentir-me espanyol molt
abans de deixar de sentir-me català, no
em quadra gens. (i almenys, a quatre o cinc coneguts meus) Jo mai no he
copsat aquests avantatges ni vaig
percebre cap programa coherent sinó un reguitzell de slogans publicitaris amb
el que qualsevol podia estar d’acord des del centre dreta a l’extrema esquerra,
des de Mas a la CUP. El SNP té un projecte coherent de país, els d’aquí tenien publicistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.