Il sorpasso

                       Aquest Nadal passat l’Encarna em va regalar un llibre que em va agradar molt Storia d’Italia in 15 films, escrit  per Alberto Crespi. El llibre fa el que diu el títol, tria 15 films per explicar moments claus de la història d’Itàlia. De vegades les eleccions són òbvies,  Monicelli per explicar les dues guerres mundials,i d’altres no tant. Aquestes poden ser més divertides com, per exemple, triar l’antiga sèrie de TV, Sandokan per mostrar l’any 68. Alguns dels films son  ben famosos, el feixisme es representat am el fellinià Amarcord, d’altres directors dels que no havia sentit parlar mai. Un episodi fonamental és el miracle econòmic italià, quan el país als seixanta despertà econòmicament i es convertí en una de les primeres economies del món. Per mostrar aquest període Crespi tria un film ben conegut però que no havia tingut l’ocasió de veurem mai i ahir vespre vaig esmenar aquest error: la pel·lícula és Il sorpasso dirigit per Dino Risi amb Vittorio Gasman i Jean Louis Trintigant el 1962.   La primera constatació és l’encert de Crespi en haver-la  triada. Com ell diu, encara que es perdés la bibliografia referent a tot el període, amb el film de Risi n’hi hauria prou per veure que fou el miracle econòmic italià. La substitució de la vella religió pel culte a maquines com el descapotable que condueix Gassman. Tota l’acció del film s’esdevé en dos dies molt concrets i comença el ferragosto, cosa que permet mostrar l’aspecte vacacional, lúdic que la cultura italiana, i tot seguit la nostra, anava a prendre. Una eina fonamental és la banda sonora composada de composicions dels hits italians del moment. És molt semblant al que fa ara Tarantino, el qual segueix el model de Hooper a Easy ridero o de Lucas a American Graffiti. De fet no sé si Fonda o Hooper reconegueren  que la idea de fer una banda sonora d’aquesta mena la van treure del film de Risi, amb el qual es poden assenyalar altres coincidències perquè il sorpasso és essencialment una road movie .

                            La segona constatació és la grandesa de Gassman, un actor a l’alçada de qualsevol de les grans figures del cinema universal. Gassman , al teatre fonamentalment, acredità ser un gran actor. Aquí demostra tenir una gran presència cinematogràfica, ésser un senyor d’aquests que omplen la pantalla. El seu personatge és un individu fatxenda, hedonista i essencialment descregut, un individu que somnia a ser un triomfador en el sentit americà del terme, però que no deixa de ser en el fons un italià supervivent expert a l’art de l’arrangiamento , una mica com els “picaros” de la tradició castellana. Pensar que Gassman és una mica el prototip de l’italià mig d’aquella època  ens ajuda a copsar la lucidesa mostrada per Passolini a les seves Cartes luteranes i a entendre com  aquest país, que si tanmateix coneixes mínimament no pots deixar d’estimar, engendra figures com Berlusconi o Salvini.

                       La tercera és la dificultat cultural inherent al terme comèdia. No en tinc dubtes que el film de Risi n’és una però tampoc de què a molts llocs els hi constaria entendre que ho és. La visió de món del fons és molt amarga com ens revela la contraposició dels dos personatges principals, si l’hedonisme de Gassman és un camí de buidor, l’ascetisme burgés de l’estudiant interpretat per Trintignant, (una delecció molt bona per fer el contrapunt de Gassman) és encara més insatisfactori vitalment. La nova Itàlia no seria un paradís, però allò que l’havia precedit no  era tampoc res que valgués gaire la pena.