Investigacions Filosòfiques

Aquesta tardor he estat intentant rellegir les investigacions filosòfiques de de Wiitgenstein, en part esperonat pel llibre d’Eilenberg, Tiempo de magos, on estudia les figures de 4 pensadors d’entreguerres que suposaren per l’autor un gir a la història de la filosofia. Els quatre autors, tots culturalment alemanys són Heidegger, Wittgenstein, Cassirer i Benjamin. De tots ells és Heidegger el que millor he conegut en un cert moment, el que he llegit amb més intensitat i el que menys interès tindria en rellegir o ocupar-me ‘n. Cassirer és el que sempre he tingut més pendent, la filosofia de les formes simbòliques fa trenta anys que m’espera, tot i que després de la lectura del llibre d’Eilbenberg és el que finalment em resulta més simpàtic.  Per tant, he volgut llegir-me les investigacions que en el seu moment m’interessaren força, ho comprovo mirant l’estat del meu exemplar adquirit i llegit mentre estudiava la carrera.  Després com amb tant altres autors la relació ha estat malsana. Forçat a dir quatre tòpics a finals de maig perquè els meus alumnes tinguin alguna notícia, el coneixement que potser vaig tenir ja s’ha perdut i ha quedat reemplaçat per aquests tòpics.

 No és una lectura que estigui fent amb especial joia. El llibre és exigent perquè pròpiament no hi ha dit, concentrant com està l’autor en el seu dir. L’escriptura filosòfica es forçada d’una manera tan radical que allò transmès convencionalment, el que reflecteixen els manuals s’esborra enfront de la tensió en pensar els problemes. Més enllà de Descartes o Hume, Wittgenstein és el gran pensador dialògic de la modernitat, però amb un talent literari tot i que real , limitat, cosa que fa que el diàleg resti en forma de temptativa. Això no seria un retret si considerem que en vint i cinc segles només podem tenir clar que una persona hagi reeixit. En tot cas és molt evident que aquesta era una lectura necessària per confrontar-la amb dos dels pocs llibre que veritablement he llegit, les meditacions i els diàlegs sobre la religió natural, dos exemples d’escriptura filosòfica tensada a la recerca d’alternatives.

 El contrast amb Plató és però essencial en l’ordre teòric. Més enllà de què podem trobar desenvolupament de Russell,  influencies segures de Nietzsche (371, l’essència està expressada en la gramàtica) tal, els paràgrafs que més m’han cridat l’atenció són els que m’inviten a pensar que Plató, un cert Plató, n’és el seu veritable adversari, com Homer ho fou essencialment per l’autor de la República. També contra ell mateix, en la mesura en que el Tractatus segueix pres del gran mite construït per Plató, la idea que l’essència del llenguatge està constituïda per una estructura lògica. Wittgenstein és de vegades demolidor en la destrucció d’aquest mite. La seva definició d’una alternativa no va, em sembla, gaire més enllà de Nietzsche. La teoria dels jocs de llenguatge és una versió  sense grolleries d’una mena de vitalisme.  Així a 491, per exemple,  llenguatge esdevé sinònim de vida. La prevalença de la utilització sobre la significació és un predomini de la praxi, però una praxi sobre la que no pot actuar, la filosofia al capdavall, diu al 124, ho deixa tot tal com és.  Això pot ser  una bona cosa, si ens deixem dur per algun misticisme dels que són al mercat o pot dur-nos a la desesperació. En tos dos casos però el mateix nihilisme que només és modulat pel nostre estat d’ànim. La filosofia però només constata, perquè el joc es juga o no es juga, però mai no es justifica