El mite de l'estat

La lectura del llibre d'Eilenberg i la perplexitat íntima causada pel rumb emprés per la política catalana des del 2012 m'ha dut a rellegir un llibre que tenia als prestatges des de fa més de trenta anys, tot i que l'havia llegit en el seu moment amb atenció, el mite de l'estat de Cassirer. La primera constatació és que Cassirer sabia molt, podia parlar amb autoritat de períodes molts diferents de la història del pensament i sovint anticipant o intuint idees que historiadors posteriors introdueixen com novetats. En definitiva, un temps, ja quasi acabat, en què hi havia professors universitaris que es sabien més d'un autor.

La perplexitat de la que parlo estava produïda pel fet que la reivindicació de la Catalunya independent es produí en el mateix moment en què es feia evident que, en termes reals, Espanya havia deixat de ser un país independent i que ens endinsàvem en un escenari on el poder efectiu dels estats haurà de ser cada cop més reduït (els moviments tipus VOX no són una objecció, sinó la confirmació. L'estat que propugnen és una entitat centrada en la dimensió simbòlica, però despreocupada de la vida material dels ciutadans). Potser allò que més puc compartir és la decepció. Cassirer cregué sens dubte a l'Alemanya de la república de Weimar que el seu país era més il·lustrat del que efectivament ara. Una il·lusió molt semblant a la que jo podia tenir no fa gaire anys que semblen una eternitat.

El llibre comença amb una exposició de la noció de mite des de la reflexió efectuada a començaments del segle passat. Algunes idees coincideixen amb coses que he intuït aquest temps. Per exemple, la inutilitat de la discussió ideològica quan allò que es proposa no està articulat des d'una estructura conceptual. El ritual és molt més important que el mite que voldria expressar. De fet, els rituals perviuen molt temps més que les creences i és això el que trobem en el fons de les manifestacions de l'onze de setembre o d'un lema com ho tornarem a fer. A les seves conclusions Cassirer apunta que el mito es una objectivacion de la vida social del hombre, no de su experiencia individual. Com a tot moviment de masses, allò que trobem al nostre país, sovint és també molt essencialment un intent de transcendir i anar més enllà d'una existència individual viscuda d'una manera pobre i feble.

A partir d'aquestes primeres consideracions el llibre fa un recorregut per la història de la filosofia política occidental, entenent que aquesta neix precisament de la lluita contra el mite. Ergo l'enemic de Plató no eren tant els sofistes com Homer i entre Plató i Homer els sofistes estaven entre mig, cosa que els convertia fins i tot en aliats potencials. Per això, Plató és en aquest punt radical. Cal triar entre la concepció ètica i la concepció mítica de l'estat. A hores de clar és clar que la única concepció ètica és l'estat de dret i consegüentment una manera de trair-lo és allò que fan els constitucionalistes amb la seva mitificació de la transició.

Plató fundà la filosofia política i Maquiavel la refundà d'una manera no oposada però el seu èxit, l'autonomia absoluta de la política, tenia una contrapartida: el mon polític quedava aïllat de totes les formes de vida política i cultural de l'home. Deixava l'home polític en un espai buit. Feia una consideració de l'home com a ser exclusivament racional, al capdavall, il·lusòria i utòpica. La lectura pragmàtica que feia de l'estat un fi en ell mateix, suposava posar la llavor del risc que es feu efectiu en el segle vint, la substitució de totes les altres formes per la política. No sé si nosaltres hem acabat sent també un exemple clar d'aquesta depauperació inherent al predomini de la política.