Acabant amb Wiitgenstein

Fa vint i cinc anys en una de les seves classes sobre la crítica de la raó pura kantiana una alumna es va excitar molt, amb una barreja de joia i perplexitat, quan es va adonar que no sé quin tòpic wittgenstenià ja havia estat formulat per Kant 150 anys abans. És clar que aquesta noia tenia el típic síndrome de superioritat de la modernitat que es pot considerar relativament inofensiu i que resulta fàcil de mantenir renunciant a tenir cap coneixement dels clàssics. Catalunya és un país avantguardista en aquest sentit ( tot i que sense gaire diferències amb la resta de l’estat). Com que soc un mal català també en això, jo no he deixat mai de llegir els clàssics (essencialment de la filosofia)ni de pensar en aquesta tarda i per tant no puc deixar de llegir cap autor contemporani sense estar contínuament preguntant-me sobre la seva relació amb la tradició (cosa que només té sentit si confesso que sempre he seguit la hipòtesi d’Alquié sobre una identitat essencial més enllà de la història de la situació humana). És aquí on m’he trobar amb aquesta relectura de Wittgenstein que penso ha tingut com a mínim l’efecte positiu de què el camí que vaig emprendre fa vuit anys i em dugué als meus textos inèdits sobre Hume era prou correcte en el doble sentit que podem entendre Hume més com un mestre de pensament que no com una mera curiositat arqueològica i  que allò que l’escocès pensava tenia molt a veure amb problemàtiques sobre les que els seus successors hem seguit després capficats.

Dues de les observacions de Wittgenstein són exemplars en aquest sentit una és la 472 on justifica la, irracional però universal, creença en la uniformitat dels esdeveniments mitjançant la por. Només haver-me cremat al passat, és prou perquè no posi la mà a la flama. L’observació permet relligar a Hobbes amb Hume, un vincle que només molt recentment la historiografia a començat a investigar i que és molt més fructífer del que sembla des de la historiografia més tòpica. La 640 parla sobre la dificultat d’establir en què consisteix una connexió mental i aquí hi ha poca traducció. És literalment allò que defineix el problema contra el que xoca i que limita la reflexió humeana sense que  Wittgenstein de fet vagi gaire més enllà de constatar que efectivament és tot un problema. En tot cas allò fonamental és pensar que la noció de joc de llenguatge es pot entendre com una transposició en el context  d’una filosofia centrada en el llenguatge de la noció humeana de costum (tot i que la costum humeana està efectivament menys allunyada de la noció de phisis que la wittgensteniana percebuda com un fruit tardà i postrer de l’historicisme decimonònic; el llenguatge ordinari només és ordinari en un sentit històric)

Finalment i ja per acabar vaig recordar que entre les meves lectures desordenades de les últimes dècades hi havia l’article que, el molt recordat Stanley Rosen, va dedicar a Wittgenstein i Strauss en el seu llibre the elusivennes of the ordinary  i estic content de veure que moltes de les seves idees  coincideixen amb les impressions que ara he tret (coincidència casual o no, el llibre de Rosen potser no ho vaig oblidar tant com en principi en pensava). Així comença la seva interpretació assenyalant la coincidència amb Nietzsche (one almost has the impressions that he furnished the Nietzschian element of deconstruction of his own personality) i també lamentant que la seva manca d’interès en la història el va dur a una acceptació acrítica de la concepció científica i moderna de la naturalesa. Finalment la conclusió també inscriu Wittgenstein en una mena d’escepticisme radical, doncs es queda molt a prop de pensar que la filosofia és impossible. No hi ha res a construir i nocions com les de joc de llenguatges no van més enllà de ser un instrument terapèutic (tot i que en si voleu són una paradoxal forma de reafirmació indirecta del poder del filòsof).  Em sembla també il·luminadora la seva concepció de què la filosofia de Wittgenstein, amb la seva negació de la filosofia, acaba constituint una vindicació de la religió, l’única via que pot servir per corregir els defectes de la concepció científica de la naturalesa i allò que pot trobar arrelament en el silenci en el que forçosament acaba l’anàlisi del llenguatge ordinari.