Com una pàtria

Llegeixo Com una pàtria la biografia que Jordi Amat ha dedicat a la figura de Josep Benet. Recordo a Benet com una figura important de la transició, senador més votat l'any 1977 per l'Entesa dels catalans i després candidat independent del PSUC a les primeres eleccions al parlament. Allò fou el final de la seva carrera política, per a acabar desenvolupant després tasques d'historiador institucional. Prèviament jo, però, el coneixia per ser l'autor d'un dels llibres que en un cert moment foren decisius a la meva vida, el Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura catalana. (L'exemplar que vaig adquirir, i que encara és a casa, duia el títol que havia de tenir la col·lecció projectada a Paris l'any 73, Catalunya sota el règim franquista) Potser era per aquest llibre pel que jo tenia clar que volia votar Benet com a primer president (cosa que no vaig fer perquè el dia de les eleccions encara em faltaven tres mesos per a ser major d'edat). Darrerament, quan la força dels esdeveniments m'han fet replantejar antigues creences, conviccions i sentiments, identificava Benet com l'autor de dos mites sobre el país que encara resulten determinants de la nostra situació: la transversalitat del catalanisme i la idea que tots els catalans foren perdedors de la guerra civil.(dos mites en els que jo en certs moments també hi vaig creure)

El procés de composició d'aquest dos mites és una de les coses que queden explicades al llibre d`'Amat però ofereix molt més, perquè l'autor ens dóna un retrat molt viu i sentit de la figura humana de Josep Benet. El llibre em va oferir un sentiment paradoxal. A l'acabar m'havia quedat una idea ben clara de com era Benet com a persona, sense que l'autor no ens ofereixi més que uns apunts molts breus sobre la seva vida personal i íntima. Potser perquè la grandesa, i la feblesa del personatge, fou la inexistència de cap frontera entre la seva vocació política i cultural i la seva vida personal. Benet visqué, tal i com ens explica Amat, només per la seva tasca de redreçament del país, fins al punt de menystenir totalment la preocupació lògica per la seva posició. Tot el llibre gira entorn del triangle conformat pel mateix Benet i les altres dues grans figures de la política catalana de la transició: Pujol i Tarradellas. En un cert moment ell fou potser el més popular dels tres, però al capdavall és el que resta més lluny del poder. El relat d'Amat ens dóna les claus per comprendre aquest fet. Benet era un home ple de virtuts, molt més que els altres dos potser, però segurament sense talent real per a fer política i també massa condicionat per una procedència de classe subalterna en un país on al capdavall sempre acabant guanyant els mateixos. En tot cas, la seva biografia és una història de superació d'adversitats de tota mena, cosa que segurament constitueix el major fonament de la seva grandesa.