The irishman

Vaig a veure ahir the irishman de Scorsese. Evidentment no podria realment fer una crítica doncs veure un film de Scorsese sobre gangsters amb De Niro, Pesci,  Pacino i Keitel em fa difícil prendre una mirada que no sigui la de convençut, hooligan. El film ha rebut un gran acolliment de la crítica, cosa que pot ser perquè efectivament és molt bo o potser perquè hi ha molts crítics de la meva edat o fins i tot més grans. La trama del film és propera a la de Good fellas (indubtablement un dels meus films preferits de tota la vida) però mitjançant el personatge de Pacino que interpreta Jimmy Hoffa ens introdueix en l’escenari del mon sindical americà. Formalment hi som molt a prop del film del 91 a les dues primeres hores de pel·lícula pel que fa a qüestions com el moviment de la càmera o el muntatge musical que ens el recorden clarament de manera grata, tot i que la intensitat és menor com ho exigeix l’edat dels protagonistes. L’última hora pren un altre camí quan Scorsese abandona la despreocupació moral que caracteritzà el seu primer film i em va recordar aquesta reflexió sobre el sentit de la vida que vertebrà el seu Silenci, la pel·lícula sobre els jesuïtes del Japó que constitueix un dels films més personals d’aquesta dècada. També a diferència de Goodfellas, la pel·lícula ens parla de la Història amb majúscules d’Amèrica i d’una manera prou inquietant. No negaré que l’elecció dels actors i especialment de l’opció de rejovenir-los digitalment en alguns moments em provoca una sensació d’estranyament. Tanmateix és evident que no podia tenir sentit fer la pel·lícula amb d’altres actors i al capdavall no és incoherent amb un film que explica el passat des del present. De fet, Ford (sense eines digitals que no existien) va prendre una decisió molt semblant en el seu Liberty Valance, on Stewart i Wayne són òbviament massa grans pels personatges que interpreten ( i això no treu emoció al film, ans al contrari). El film és molt llarg i requereix més d’una visió però certament és un tancament digne i inspirat a tot un període de la història del cinema, protagonitzat per aquesta sèrie de talents excepcionals. I aquesta vegada De Niro i Pacino comparteixen moltes seqüències que constitueixen el nucli dramàtic de la pel·lícula. Potser però sigui la de Pesci, la interpretació que prefereixo.