Saló o els 120 dies de Sodoma

Dilluns passat dedico la tarda a veure el Saló de Passolini. Vaig comprar-me el film fan uns quants anys, perquè és una edició anglesa del BFI, però els meus problemes de temps i també el fet que no tenia un bon record de la meva primera i única visió en el moment de l’estrena espanyola de la pel·lícula m’havien fet diferir la decisió fins dilluns passat. Entre mig han passat moltes coses, la més importat és des de que, no sé per quina raó, vaig adquirir les cartes corsàries he anat llegint el que he pogut de l’obra escrita del realitzador italià i em sembla que en aquest cas tenir una idea de la crítica realitzada per Passolini contra el pensament italià del moment és imprescindible per a qualsevol valoració de la pel·lícula.

Allò que més distancia l’espectador de la pel·lícula és la seva fredor.  Estrenada aquí a finals dels setanta es va intentar vendre comercialment com un film eròtic, cosa del tot equivocada. No hi ha ni pornografia, ni erotisme i Passolini no vol en absolut que n’hi hagi i opta per una planificació on pràcticament mai no apareixen primers plans o plans de detall.   La càmera està quasi sempre llunyana abastant diversos personatges. Tampoc  el film es pot associar al cine de lluita política com fora d’esperar en el retrat de l’època feixista ideat per un realitzador d’esquerres. Mai no sabem res de les víctimes, ni es propicia de cap manera la nostra empatia envers elles, pel contrari, el punt de vista dominant i aquell amb el que s’identifica la càmera i l’espectador és dels jerarques feixistes lliuren  a la satisfacció dels seus desigs i del seu nihilisme metafísic que són una mateixa cosa.  Resulta en tot cas simptomàtic del pessimisme passolinià el fet que entre les víctimes no hi hagi gaire sentit de la solidaritat i que fàcilment cauen en el parany de denunciar-se els uns als altres. En definitiva, el film pot potser relacionar-se en el seu esperit amb Swift pel que té d’acusació contra la totalitat de la humanitat, com em sembla que palesa la darrera escena del film, el ball entre els dos guardians, que curiosament després de trenta  anys és el record més viu que en tenia.

Passolini feu un film antieròtic i antisentimental perquè segurament allò essencial per ell era donar la conclusió d’un raonament que troba les seves premisses a la seva obra assagística, cosa que queda perfectament clara quan en els títols de crèdit inicials fa quelcom que no he vist mai a cap altra pel·lícula, posar una bibliografia del film. Passolini fa certament una reflexió sobre el que suposa el feixisme i més enllà del feixisme històric, i pensant en termes platònics, allò que mostra el film és un retrat d’allò que Plató a la República anomena tirania, una concepció plenament coherent amb la paradoxal però ben fonamentada afirmació que fa un dels jerarques quan afirma que el feixisme és la forma superior i veritable de l’anarquisme que només pot donar-se després de conquerir l’estat (pel contrari òbviament la  millor tradició liberal cerca la recerca de la llibertat en un doble esforç de limitar i alhora fonamentar l’estat). Però Passolini no parla només del feixisme històric sinó de la pervivència del feixisme amb altres formes i altre vocabulari en una societat consumista, en la que el tractament de l’erotisme no és essencialment diferent del que es mostra en la pel·lícula. El present enllaça amb el passat, no prové del no-res, com tampoc provenia del no-res el feixisme mussolinià, cosa ben mostrada en el film mirant la decoració de les habitacions on transcorre l’acció, bàsicament mostres de l’art italià de la primera avantguarda, la que saludà el feixisme com una eina de modernitat redemptora.

Per molts és la pel·lícula més inquietant de la història del cine. Això, és clar, és dir-ne molt,però  crec que com a mínim conté el pla més inquietant, que podem veure al trailer que adjunto, el ball completament ridícul, de dibuixos animats gairebé, dels jerarques feixistes enmig dels cossos acabats de mutilar de les seves víctimes.