Assalt al Capitoli

 

El dia de reis d'abans d'ahir serà recordat per l'assalt al capitoli efectuat pels partidaris de Donald Trump, instigat pel mateix president. A hores d'ara les imatges són impactants però tot sembla que quedarà en un no res. Els Estats Units encara no són la Itàlia de començaments del vint, prou afeblida per rendir-se a una colla de pallassos. Però el fet cert és que l'atac d'ahir fa no gaire anys era impensable i tanmateix ha succeït. Els diaris en van plens d'anàlisis més fundats dels que jo puc donar i per tant no diré res. Si que vull parlar dels meus sentiments. Jo sempre he estat pro-americà. Gran part de la meva dieta espiritual té origen en aquell país i crec que el seu patriotisme és superior en dignitat al de qualsevol altre país. L'orgull de ser francès, britànic, espanyol (o català també) no és essencialment més que una forma d'etnicisme derivada d'identificar com un atribut essencial de la identitat personal algun antic vot de vassallatge dispensat a un administrador de força bruta. Els Estats units foren fundats sobre idees; idees nobles i assenyades. Són en un cert sentit la pàtria més factible pels que mantenen una cert amor pels ideals de la il·lustració. És obvi que des del inici, la trajectòria real no estigué a l'alçada d'aquest punt de partida. Però això no invalida la virtut de la fundació. Ahir vaig sentir com si ells mateixos estiguessin esborrant aquesta diferència. Avui Soto Ivars deia, de manera molt encertada, que més que de populisme, terme inequívoc i que jo no considero essencialment pejoratiu, allò del que cal parlar, i que definia millors els assaltants d'ahir, era el de narcisisme tribal. Lasch fou el gran teòric del narcisisme com element definidor del nostre temps. La seva mort el 1994 no li va permetre adonar-se de com aquest narcisisme anava a ser impulsat per Internet i les xarxes socials. És evident que els esdeveniments d'ahir tenen com a causa fonamental les bombolles mediàtiques generades per aquestes xarxes (tampoc això és una objecció contra les xarxes, si recordem que la diferència entre el verí i el remei mai no és essencial). Personalment penso, però, que de no menys importància és el relativisme que als vuitanta venien filòsofs refinats en forma de discurs de postmodernitat i que ara ha estat assimilat per la consciència ordinària, és a dir els meus alumnes, del tot convençuts que tot és relatiu i que cap opinió és superior a un altre ( i que no arriben a la conclusió de que l'únic que importa és la força no per reserves morals, sinó per que és massa cansat, i també per feblesa)