El año del descubrimiento

 

No he seguit gaire l'actualitat cinematogràfica de l'any, cosa d'altra banda ben difícil, però em va cridar l'atenció quan vaig trobar a la llista de Sigth&Sound un documental espanyol anomenat el año del descubrimiento. Poc després veig que la gent del Zumzeig el projecta regularment i m'animo a veure-la, tot i que d'entrada la llargària del film, tres hores i vint minuts, sembla un argument dissuasiu. A l'acabar en canvi no només estava cansat sinó que en volia més. Realment el film de Luis López Carrasco és una obra superba. L'any del descobriment és 1992, però aquest any se'ns explica no des de la perspectiva de Barcelona o Sevilla, els focus principals de la projecció d'Espanya com una potència moderna i democràtica, sinó des de Cartagena, ciutat que en aquells moments patia l'altra cara de la moneda: el desmantellament de tota la seva capacitat productiva, un dels preus exigits per l'entrada a la CEE. El tancament de mines i industries afectava directa o indirectament tota la població i no es van conformar. Les mobilitzacions foren pràcticament diàries durant sis mesos i van acabar amb un assalt i l'incendi del parlament autonòmic. Incidents d'una magnitud en intensitat i cruesa molt superior als de Catalunya a l'octubre del 17 i del 18

López Carrasco però no comença amb els fets sinó que es presenta una sèrie de converses, a la barra o les taules d'un bar com qualsevol altre, amb la gent de la ciutat. Alguns en varen prendre part, d'altres eren molt petits o no havien nascut. Ens parlen del seu dia a dia, de les seves aspiracions i les seves conviccions. Aquí López Carrasco segueix, i en un cert sentit demostra, aquella sentència de Faulkner que tant li agrada a Cercas, el passat no només no és lluny, sinó que ni tan sols és passat. Allò que ells són resulta inintel·ligible, sense considerar les opcions que es van prendre i el que significaven. L'estratègia de muntatge és així summament encertada. La major part del temps utilitza el recurs de la càmera compartida, moltes vegades de plà i contraplà, cosa que augmenta la tensió i el dinamisme. També és un encert filmar en VHS que ens ubica perfectament al temps de la narració. Però més enllà de la forma la pel·lícula és una defensa dels valors morals associats al sindicalisme clàssic, aquell que va començar a desaparèixer precisament en aquell moment; la possibilitat d'un sindicalisme de classe substituït per un individualisme anòmic.

El film em va produir moltes emocions. Veiem gent normal parlar, expressar-se i jo vaig trobar que sovint parlen molt bé, altrament dit, la gent no és idiota (evidentment s'intenta idiotitzar-la per això es fan la LOGSE, la LOMLOE i els disbarats d'aquesta mena). També em va fer sentir malament. El 1992 jo tenia trenta anys. Potser em vaig assabentar del que passava a Cartagena, però ho vaig oblidar molt ràpidament i en realitat jo estava a les meves coses, rares com acabar un tesi, i d'alguna manera em creia o feia veure que em creia, aquella festa il·lusòria. En tot cas el film referma allò que penso quan la gent, els companys o qui sigui, es dedica a deixar verd els jovent, per exemple, els meus alumnes. No tenen cap vici que no sigui heretat o causat pels pares, la nostra generació