Aquesta tarda li proposo veure a ma mare alguna cosa. Tria els paraigues de Cherbourg, que no havia vist mai. Ella i mon pare seguien molt el cine americà i també l'italià però el francès, els hi quedava potser una mica més lluny. Li agrada molt. Jo vaig descobrir Demy a Londres gràcies al NFT. Hi vaig veure dues: els paraigues i les demoiselles de Rochefort, des de llavors aquest darrer film ha passat a forma part del meu panteó particular. Em cal veure'l cada cert temps. Els paraigues van quedar-me una mica en segon terme. No els havia vist des del final de la meva estada a londres quan vaig veure una adaptació a un teatre de Shafestbury avenue. Però aquesta tarda he gaudit molt veient-la. El cine de Demy té un cert component addictiu. Aquesta tarda hem vist una visió restaurada que facilitava gaudir del brillant, gens realista technicolor. Demy és un artista que ens parla de sentiments i ho fa d'una manera commovedora perquè té clar que els sentiments mai no es presenten d'una manera pura a la vida humana, com tampoc ho fan als seus films. Cal dir però que no hi hauria Demy sinó hi hagués Legrand, Michel Legrand, l'autor de les seves bandes sonores, autor capaç de sintetitzar molt brillantment la seva formació clàssica amb el jazz o ritmes del moment com la bossanova, com fa a marins et amants à les demoiselles. Tant de bó, algun dia Movistar es decideixi a projectar aquesta última.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.