Richard Jewell

 

No havia vist Richard Jewell quan es va estrenar. El darrers films de Clint Eastwood no m’havien semblat excessivament interessants i en principi tampoc em vaig sentir atret per la història d’aquest darrer film, que es fonamenta a fets reals. Richard Jewell és el guarda de seguretat que va trobar una bomba als jocs d’Atlanta al 96, fou reconegut com un heroi, per a poc després passa a ser considerat com el principal sospitós. Mai no hi hagué cap prova en contra seva, però els seus trets personals podien coincidir amb els d’un terrorista. Em vaig equivocar no veient-la, perquè és indiscutiblement un dels millors treballs d’Eastwood als darrers anys, digne de les obres excel·lents que va fa firmar a la primera dècada d’aquest segle. El  millor de la pel·lícula és el seu vigor narratiu, una virtut perduda en el temps de les sèries i potser innecessària, quan tothom té un botonet per passar les escenes que siguin lentes. Excel·lent és també el treball dels actors.  Paul Michel Hauser dóna el tipus de protagonista perfectament i Sam Rockwell és molt convincent com a advocat però jo destacaria el treball de Kathy Bates, la mare del protagonista, una dóna  alhora orgullosa del seu fill, una bona persona, però conscient de les seves limitacions que no el feien el més llest de la classe. Vaig veure la pel·lícula el 6 de gener, mentre les turbes assaltaven el capitoli i feia un contrapunt interessant. Richerd  Jewell mai no hagués assaltat el capitoli, però ben segur que hagués votat per Trump. Eastwood dóna veu a aquesta gent tant menystinguda, els deplorables dels que parlava Clinton i ho fa des d’una perspectiva ideològica molt seva i que pot ser qualificada de llibertària; la desconfiança envers el govern i les institucions, especialment el FBI i la premsa, és absoluta i les pràctiques de l’agència federal són simplement malvades. En aquest punt possiblement Eastwood és poc fidels als fets reals i utilitza una perspectiva molt tendenciosa. De fet, la polèmica que envolta al film es centrà en el personatge de la periodista que canvià informació per sexe al film, cosa que possiblement no tingué res a veure amb la realitat.  És evident que no ens hem de creure del tot el que Eastwood explica, però és molt important escoltar-ho, perquè prescindint d’aquests discursos ens podem arribar a pensar que els demòcrates i els liberals en general, són el que ells volen fer veure que són