Veig diumenge a la tarda,la pel·lícula que tria la meva mare, en aquest cas els set magnífics de Sturges que feia molts anys que no havia tornat a veure. Comparar amb el seu predecessor és un treball absurd perquè els set samurais de Kurosawa és un dels cims de la història de la cinematografia i no crec que cap dels que varen fer el film tingueren la pretensiositat de voler superar-la. Aquesta tarda m'ho he passat bé veient-la i varies coses m'han cridat molt l'atenció. Sumàriament:
Hi ha films que són del seu director, de l'actor o l'actriu principal o del guionista i, en casos com aquest, de l'autor de la Banda Sonora, d'Elmer Bernstein. La seva presència és aclaparadora i en un cert sentit deixa petit tota la resta.
El repartiment és del tot estel·lar. Més enllà de Yul Brinner, que ja era una estrella, hi apareixen tres dels actors més significatius i de més èxit de la dècada dels seixanta com Steve McQueen, Charles Bronson o James Coburn. Cap d'ells però pot competir amb el millor del repartiment, un Eli Wallach, que els roba la càmera als altres sempre que apareix.
La història del film és un final d'època absolut. Bàsicament la història és la d'uns americans que es veuen embolicats a una lluita a un país estranger i es mantenen a la lluita des del convicció de què estan al bàndol correcte. Quedaven tres anys per començar la guerra del Vietnam i és inevitable comparar amb pel·lícules com The professionals o Wild Bunch, on conviccions d'aquesta mena són ja completament insostenibles i els americans tendeixen sempre a estar al bàndol equivocat.
Els protagonistes de la història són uns individus marginals però malgrat tot amb una sentit moral indiscutible, que determina finalment les seves decisions. Les històries habituals actualment són de gent ordinària i en principi bona gent, però quasi del tot mancada de sentit moral. No és gens excèntric parlar de decadència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.