Tornant amb el català

 

Faig correcció de treballs de recerca aquest mes. Al meu centre està prohibit fer-los en castellà, amb l'excepció del treballs de literatura castellana, més aviat pocs. La teoria del treball de recerca és que és un moment de lliure iniciativa de l'alumne enfocada al seu gaudiment, cosa que no quadra gaire bé amb obligar-los a escriure en una llengua que potser no és la més fàcil per ells. De fet si comparem amb el temps del franquisme potser la comparació no és gaire favorable. Franco imposà dictatorialment el castellà, però almenys a les escoles ho ensenyaven. No sembla, vist el resultat, que ningú els hi hagi ensenyat el català a aquest alumnes. Això si han seguit la immersió, cosa que realment només vol dir que hem fet veure que els hi ensenyaven. Aquesta passió per “fer veure” i el desinterès consegüent per la realitat és el més gran dels nostres mals i l'arrel de tots els altres. Personalment m'amoïna poc la propaganda que fem sobre nosaltres mateixos, quan proclamem que som els millors. Em sap greu,quan toquem el tema de la llengua; l'única cosa que constitueix una especificitat real però que en el fons no li interessa a ningú . Fa poc dies hi ha haver una mostra ben palesa a l'ajuntament de Barcelona. El grup de Ciutadans va demanar un acte d'homenatge pels escriptors barcelonins en llengua castellana traspassats l'any anterior, Marsé i Ruiz Zafon. Immediatament van haver queixes de grups nacionalistes per l'espanyolisme de l'ajuntament disposat a honorar aquests autors, però que ignorava Benet i Jornet, mort també l'any passat. No constava però que hi hagués hagut cap iniciativa de cap grup en aquest sentit. Dit d'una altra manera, Benet i Jornet no els interessava gens. No sé si l'interès de Ciutadans pels Marsé i Ruiz Zafon és sincer, i francament tampoc m'importa. Sé que el desinterès dels altres si que ho és i em molesta molt. Al final el fet és que el país que creia tenir la independència a tocar, no té prou gent que estudi, ni que pugui donar classes de l'idioma que considera propi. Per la majoria, això és una dada irrellevant, a mi em canvi en dóna molt a pensar sobre el significat del seu patriotisme. Ah, a més Gerard Quintana és el guanyador del premi Ramon Llull. No sé que passarà amb la llengua, l'evolució de la qual depèn de factors que no podem preveure i que, canviarà molt, passi el que passi.A la literatura li poden quedar vint anys i el culpable no serà l'estat espanyol sinó la nostra mnediocritat, infatigable i aclaparadora