Crònica pedagògica sentimental

 

He acabat de treballar amb els meus alumnes la primera meditació. Els he fet llegir-la, com moltes altres vegades. Per a la major part ha estat una tasca inabordable. Llegíem la versió catalana d’en Robert Veciana i d’entrada hi havia problemes lèxics importants. Una noia em digué que no entenia el text perquè no sabia  qui era “Hom”; de fet, ben bé ningú no ho sap ... Més greu és el fet que la meditació se’ls fa incomprensible perquè l’única modalitat dels verbs que coneixen i que tenen realment present és l’indicatiu. Allò que em va dir  fa uns anys un altre alumne, “eso del subjuntivo por que no lo quitan?”, ja és una realitat sinó de dret, si de fet. Sense aquest coneixement és del tot impossible distingir entre allò que s’afirma, és suggereix o s’hipotetitza. La finor de l’argumentació cartesiana resulta incomprensible i la meva afirmació de que Descartes era un gran escriptor. gairebé marciana. Òbviament aquesta pobresa del llenguatge és a la vegada causa i efecte d’una pobresa de la imaginació. La dificultat del text més important està motivada però per la impossibilitat de copsar, i per tant viure, el problema al qual s’enfronta Descartes. Descartes medita perquè vol deslliurar-se de l’error. Els meus alumnes no tenen aquest problema, perquè no s’equivoquen mai.  Quan totes les opinions són valides, l’error no existeix perquè tot s’hi val.   Són així evidentment perquè així és la  nostra societat però sobre tot la nostra pedagogia. La impossibilitat d’acceptar l’error és una conseqüència directa de fundar l’educació en la llagoteria, l’adulació, la qual no només consisteix en ensenyar malament, sinó en negar la impossibilitat d’ensenyar. L’adulador pot proporcionar una certa satisfacció de no gaire valor, però a canvi de renunciar  a tota l’autoritat dels seus judicis.