The mangrove

 The Mangrove és el primer dels cinc films que Steve Mcquen ha fet per la BBC. Es presenta com una sèrie, però no ho ha continuïtat ni de personatge ni d’acció,  tot i que si el propòsit comú de reflectir l’experiència negra a  la Gran Bretanya contemporània. McQueen vé de l’àmbit del videoart i va fer un dels debuts cinematogràfics més importants d’aquest segle amb Hunger,la descripció de l’agonia de Boby Sands protagonitzada per un llavors poc conegut Michael Fassbender. Després tingué un  èxit de crític i publica amb 12 years as a slave.  Ara els films tenen un format més  televisiu i de fet segueixen una línia de dramatització molt tradicional de la BBC. The Mangrove és el nom d’un restaurant de Notting Hill obert a finals dels seixanta per oferir menjar jamaicà. El film es divideix en dos parts, a la primera veiem la campanya d’assetjament iniciada per una policia local, que vol mantenir els negres en el seu lloc. La  campanya acaba a una manifestació de protesta molt tensa, després de la qual nou veïns del barri, són acusats de desordres violents. El seu judici ocupa la segona part del film. El final fou feliç perquè tots els acusats foren absolts o reberen penes molts menors i sobretot perquè es qüestiona la versemblança del  testimonis dels  policies, reconeixent així de manera evident pràctiques i actituds  racistes a les institucions britàniques.

Com deia la primera vegada que vaig parlar d’aquest realitzador. Mcqueen és un bon narrador, cosa que vist el seu origen professional tampoc era del tot esperable, i aquest t film ho acredita. Especialment a la segona part que s’insereix en un gènere molt treballat i tipificat,  el cine sobre judicis, i on el seu treball no desmereix de cap de les millors del gènere.  També segueix mantenint des del seu començament una gran capacitat per enquadrar d’una manera personal i atractiva.  Al Regne Unit la sèrie ha estat molt bon acollida, McQuen és un dels favorits de Sigth&Sound, mentre que aquí, en concret a  El Pais, la recepció ha estat més freda retraient-li al film un cert maniqueisme. Aquesta crítica pot ser acceptable, però he de confessar que atès el tema que tracta el film, tampoc és fàcil trobar tons grisos. UK fou, i en molts sentits encara és,  un país manifestament racista; un racisme potser explicable, mai justificable.  Allò que sí té el film i ningú no en dubta és un treball interpretatiu de primer ordre com és habitual a les produccions britàniques i, per acabar, dir que a mi m’ha resultat molt emocionant no sols perquè pugui simpatitzar, que ho faig, amb la causa d’aquests  veïns sinó  també perquè durant sis anys de la meva vida, cada dia vaig anar-hi a aquell barri i em sento una mica també veí.,. El Mangrove no estava , va plegar el 1992, més de 200 metres allunyat de l’institut espanyol de Londres. De fet,  un fons constant és la construcció de l’autopista urbana que actualment separa el barri de Maida Vale i la resta de barris del nord.