Por

 

Diumenge em vam preguntar, parlant seriosament, com em trobava i tot el que vaig saber dir és que tenia por. Aquest sentiment n’ha esdevingut del tot hegemònic a la meva vida interior. Tinc por de totes les coses que em poden passar i de les situacions en que em trobaré, però també de que no em passin i de que no em trobin. Tinc por també per veure que cada cop és més evident que no hi ha res on agafar-se i por també per veure, quan més va més,  el creixement cada cop més accelerat de l’estupidesa col·lectiva aquí, a Catalunya,i  a tot arreu. La paradoxa és que de fet els motius d’aquesta por hi ha sigut sempre però el sentiment em sembla nou. No recordo haver-la sentit mai i si tenir en molt bona part les mateixes idees sobre el món que tinc ara. De fet,  pel que recordo i algun escrit que conservo, el que tenim ara, tot plegat, es veia venir de lluny.  Bé suposo que si més no, això indica que he tingut si no una vida afortunada, cosa que entra dins de l’opinable, si indiscutiblement una vida distreta.