Les confessions d'Agustí

 En algun moment dels anys noranta em vaig comprar les confessions d’Agustí. Presumiblement tenia altres lectures més peremptòries i el llibre es va quedar al prestatge de la biblioteca,  mantenint el testimoni de  la presència del sant d’Hipona.  Aquest any l’he llegit finalment i francament no he empatitzat gaire amb el que el pare de l’església ens explica. Evidentment aquest judici negatiu no significa desmerèixer la  rellevància històrica del text que és absoluta, obrint una via que finalment acabaria sent la de la modernitat. Agustí introdueix el problema del temps anticipant resultats fonamentals del pensament modern: la noció de temps només adquireix intel·ligibilitat des de la perspectiva de considerar-lo un fenomen psíquic. Potser també, per això, més de mil anys abans de  Montaigne, Agustí parla de si mateix. La diferència amb el pensador francès és que Agustí mai no sona, no resulta, sincer al lector.  Escrit en retrospectiva, resulta massa evident la perspectiva de l’”arribista” triomfador, que ha sabut triar l’opció més convenient, l’única possible de fet, per fer carrera i que converteix la justificació d’una elecció  interessada en el centre del seu relat autobiogràfic.

Agustí parla amb Déu, utilitzant un monòleg interior que situa Déu al dedins de la seva consciència.   Parla essencialment al Déu pare. Del Déu fill se’n recorda menys, almenys del Jesús que va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. A ell li agrada jutjar, ha fa sobre ell mateix  i sense gaire condescendència, però em sembla que hi ha aquí una forma molt bàsica de injustícia. Erigir la imatge del nostre jo actual contra els diferents jos del passat és una operació massa anàloga a fer trampes jugant al solitari; comprendre’s des d’innecessàries i injustificades amputacions. Després de la lectura dels dotze volums queda clar que potser Agustí estimava  molt Déu, però no queda clar que li quedés amor per la humanitat. De fet, sobta la fredor de fons amb  la que es refereix a pràcticament tothom en el llibre. Queda també molt clar que aquesta estimació a Déu és essencialment estimació a ell mateix, als seus projectes, les seves victòries, esdevingudes realitzacions de la voluntat de Déu.  En un cert sentit, Agustí em sembla un pensador força allunyat de la religió, o del que hauria de ser la religió. Potser perquè la meva concepció de la religió quan més va, més té relació amb  l’Orient i això implica el trajecte oposat al d’Agustí, no pas anar dels problemes metafísics a la solucions dogmàtiques proporcionades per la religió, sinó,  com predicava Buddah, simplement prescindir de tot problema metafísic. Pel que fa a l’altre funció essencial, la definició d’un camí de vida, la proposta moral, al capdavall el d’Hipona em sembla que no ofereix gaire res.