Silencio administrativo

 

Silencio administrativo és un llibret de l’escriptora Sara Mesa. És una crònica d’un fet breu, ínfim. La narradora es sent interpel·lada pel rostre, en el sentit levinasià del terme, d’una dóna no gaire gran, però molt envellida que és al carrer, pidolant, després que li hagués sortir malament tot el que pot sortir malament i perdent la visió progressivament. Com que la narradora té una cultura com a mínim mitjana, ha llegit alguns diaris i ha vist de vegades, imagino, les notícies de la tele. Com que és bona persona es creu el que diuen i pensa que el cas d’aquesta doncs òbviament ha de tenir solució. Si hi ha ajudes,qui pots necessitar-la mes que aquesta dóna del carrer?

El llibre però acaba sent la crònica d’un fracàs. Res o gairebé res acabarà arribant a Carmen, la captaire,  malgrat els esforços de la narradora i de  més gent, per obtenir ajuts. Això s’explica en una crònica eficaç, directe que es llegeix d’una tirada. M’agrada com escriu l’autora, precisa en la descripció de la injustícia però defugint la trampa de l’emotivisme. L’autora està moguda molt essencialment em sembla per la denuncia de l’agorafobia.  Aquest sentiment, tots els que vivim en una urbs com Barcelona, l’experimentem unes quantes vegades cada dia. Sense dubte està lleig, però el que ens mostra el llibre és que hi ha una agorafòbia institucional, com en altres moments en llocs molt determinats hi ha hagut un racisme institucional. De fet, podem dir que el problema  fonamental de Carmen per rebre ajut és la demostració de la seva existència. Sense llar no constes a cap padró, i sense veïnatge nin tan sols no és considerat pels ajuntaments, el primer esglaó per a rebre assistència social.  Aquesta però no és l’única barrera hi ha moltes d’altres sovint vinculades a la digitalització de l’administració, un mecanisme d’exclusió palès per a molta gent.

El llibre va aparèixer el 2019 de manera oportuna. Ara, en el segon any de pandèmia, ho és encara molt més. Perquè fa evident allò que jo tota la vida he vist a l’ensenyament i el que hem experimentat amb la pandèmia. Els estats cada  cop tenen com a acció més essencial la propaganda i per això ja és del tot factible campanyes electorals com la última catalana on només hi ha slogans., Al vuitanta encara rèiem quan veiem la festa que obre el film Pierrot le Fou, on tot el diàleg son cites publicitàries. Ara és com si sempre hi fossin a aquella festa, com si no hi haguéssim sortit mai,