Diu Cèline al seu Voyage que viure es poca cosa més que
fer-se una mascara, amb la que enfrontar-nos al món i a nosaltres
mateixos. Això és així en tots els casos.
Allò que antigament es deia tenir cultura hauria de consistir en fer aquesta
tasca inevitable amb una mica d’auto-consciència. La que jo volia triar era la
de l’escèptic que no es vol ni sorprendre ni patir per la idiotesa humana. De
vegades me’n puc sortir, però no sempre. Segueixo emprenyant-me més del que
voldria. Em va passar la setmana vegada a l’institut, quan els meus companys d’equip
docent de batxillerat, pressionaren, amb èxit, l’equip directiu per augmentar l’horari
presencial. Feren això moguts per la convicció de què els pobres nanos no poden
prescindir de les seves exhibicions de saviesa i recolzada per una creença
potser ingènua, de segur estúpida, en el lema propagandístics de què les
escoles són segures. M’emprenyo també amb la campanya electoral tot i que fa
mols anys que vaig seguir els passos del pare de Josep Pla, anar de l’”en
aquest país hi ha molt per fer” a “en aquest país no hi ha res a fer”. Malgrat
saber que no pot ser d’un altra manera, em produeix vertigen quan estan com estem,
ben a prop d’una davallada absoluta,
seguim sentit tot aquest reguitzell d’inanitats i en un moment on la
construcció de consensos amplis és urgent, ningú té absolutament res a dir als
que no són els seus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.