La palestra di Platone

Potser la pena és saber-ne tan poc, però allò que em  restaria a fer amb la filosofia seria exercir-la, no pas i no únicament estudiar-la. Això pot voler dir seguir la perspectiva proposada per Simone Regazzoni en aquest llibre, la que per ell és,  i  crec que té raó, la de Plató: allò que cal fer amb la filosofia es viure-la. Treball coherent perquè, en això Marx tindria raó, pot existir una vida filosòfica però no pas una supervivència filosòfica. El llibre de Regazzoni és un ajut important per mantenir aquest projecte en el que em quedi de vida

Molt rarament deixo d’explicar als meus alumnes, ni que sigui com a curiositat, que Plató no és deia Plató sinó Aristocles. No vaig més enllà però aquest és el punt de partida de Regazzoni, el qual, a més de ser un estudiós de Plató, és un esportista practicant d’arts marcials. Plató és un nom manllevat de la seva activitat juvenil com a lluitador i la lluita és molt important en els diàlegs platònics, com saben molt bé els que, seguint Strauss, han provat de fer una lectura integral dels diàlegs incloent el seu joc escènic. Quan Sales feia els seus cursos sobre Plató, una de les seves fonts era, a més de Leo Strauss,  Patocka i la seva  noció de cura de l’ànima. La tesi de Regazzoni és que la millor noció per entendre que és la cura d’ànima és la noció d’entrenament  seguida a la lluita. L’amor pel saber és sempre essencialment agònic. Per copsar  això, cal no només estar atent al text platònic, sinó també desfer-se d’alguns prejudicis relacionats amb la instrumentalització posterior de la seva obra. La cura de l’anima no significa en absolut el menysteniment del cos, això és clar a quasi tots els textos platònics com el Timeu on es parla de la simetria necessària entre les dues parts del complex. Certament es poden trobar potser excepcions com el Fedó, on, no cal oblidar-ho, el narrador és un pitagòric. La segona qüestió evident és que aquesta cura de l’ànima no pot coincidir amb el que fan la major part dels estudiosos de Plató; no es pot reduir a la lectura de textos, encara que només sigui perquè Plató visqué en un temps on no hi havia llibres i ell mateix tenia molt poca confiança a l’escriptura.

La idea central és doncs clara més enllà de l’academicisme, cal una altra concepció de la filosofia:

La filosofia, in origine, non è un discurso ma si pensa come allenamento di sé, esercizio di sé, (askesis), cura di sé, combattimento, che mettono in gioco l’ùnità di anima e corpo, il plesso psico-somatico in una società in cui l’agonismo – spinta alla lotta e al combattimento- penetra tutti i livelli della vita: politica, guerra, pratiche atletiche, retorica e drammaturgia, filosofia

Regazzoni, lluitador i estudiós platònic, fa convergir aquestes dues activitats en l’intent del domini de la nostra part més pulsional, l’arrel de l’agressivitat. Plató i en un cert sentit la veritable filosofia és així antimoderna, perquè la modernitat en una gran part ha preferit  el mite de la cancel·lació i l’exorcisme,  d’aquesta part, és a dir el moralisme, abans de la via platònica, la lluita pel seu domini. Aquesta és la part essencial de l’entrenament del lluitador, un subjecte que es construeix en l’entrenament, una pràctica de subjectivització que produeix una potenciació vital: Si trata di rendere più potente, più intensa, più affermativa la vita in un confronto continuo con la mort. No hi ha construcció de la subjectivitat sense askesis i aquesta és ontològicament lluita. De fet no són les Meditacions o la Fenomenologia de l’esperit una recreació d’un combat de boxa realitzat contra la pròpia ombra? Entrenar, suposo que només la lluita, sinó qualsevol esport es, com deia Nietzsche, una tensió vers l’excel·lència que implica un refús radical de l’enemic més enconat de la filosofia, la vida a la mediocritat.

Al capdavall sempre estem en el mateix punt el llibre Ragazzoni fa pensar que una veritable reforma de la filosofia, avui en una situació paradoxal, mai no hi hagut tant “filòsofs” com ara però tampoc mai la seva paraula ha estat tan irrellevant socialment, passa per tornar a Plató la inspiració per una filosofia carnal  capaç de pensar el vivent humà des de la seva dimensió animal, en el seu fer l’experiència d’esdevenir animal. La cura de si mateix no pot ser completa si no és cura de la nostra pròpia animalitat.

Ens trobem finalment amb un llibre que m’ha resultat inspirador com pocs, tot i que per un professor de secundària de filosofia a hores d’ara planteja un desafiament de grans dimensions, perquè si acceptem que la filosofia és essencialment lluita contra la mediocritat, el seu encaix amb el treball dels instituts, que tendeix al contrari, resultat cada cop més impossible.