Un jardin abandonado por los pajaros

 

Recordo Marcos Ordoñez com a crític teatral de El PAIS; un crític potser amb massa tendència a sentar-hi càtedra, però del que en definitiva es podia fer cas. Hi vam parlar una vegada, quan jo era secretari de la SCF i volia vendre les nostres activitats, i la conversa no va ser amable, ni cordial ni en va sortir res. Tot això indica que no tenia una predisposició especial  a llegir un llibre seu, però em vaig deixar per la recomanació d’en Sergi Forgas i he de confessar que la seva lectura, m’ha resultat amena, interessant i sobretot profundament emotiva.

La raó d’aquestes emocions, d’aquest gaudiment passa pel goig de compartir. Ordoñez explica en aquest llibre els seus records d’infància, en els que descobreixo i rememoro també els meus i ho fa amb un castellà elegant i una mirada capaç de combinar de manera assenyada la ironia i la tendresa, els dos sentiments que han de predominar  quan arribem a un punt de certa reconciliació amb el passat. En el primer capítol Ordoñez descriu la casa dels seus avis materns, al carrer san Gil,  i ens parla del “negoci” que hi havia al portal, on uns vellets, represaliats republicans, miraven de sobreviure venen TBOs i revistes. Feia molts anys que no pensava, que no veia, aquests precaris Kioskos, que ni a Kioskos arribaven, però efectivament n’hi havia un munt  a la Barcelona de la meva infantesa. De fet, un dels subministradors habituals de les publicacions Bruguera, que jo devorava de menut, era la senyora Matilde que posava la paradeta a un portal del carrer Urgell entre Diputació i Gran Via.

Ordoñez va passar com jo mateix gran part de la infantesa al carrer dels avis materns, l’esmentat San Gil. El dels meus avis, era el carrer Amàlia, uns tres-cents metres més cap al port. Com jo, és doncs un fill del Raval, i de molts altres llocs. Quan varem néixer el Raval ja era antic i estava molt atrotinat. Ara el paisatge humà és del tot diferent i sembla una mica menys atrotinat. És clar que mentre aquesta ciutat pervisqui, perviurà el Raval. La gent ignorant sovint   imagina el Raval com una comunitat de gent dedicada completament a activitats delictives (jo vaig fer-ho veure a Londres a Antoni Vives, ara un delinqüent confirmat judicialment). Entre aquesta gent ignorant hi eren els primers governants de la Generalitat recuperada que varen preferir mantenir la Filmoteca de Catalunya a un local indigne, que això sí estava a San Gervasi, abans de mantenir-la a la seva seu, un cine de debò, que estava a un carrer de gitanos, com el de la Cera. Ordoñez explica un altre raval que fou també el meu (tot i que llavors ningú no dèiem Raval, era el districte cinquè o simplement el xino); un barri de gent humil, treballadora però d’una vitalitat extraordinària, un barri en el què, com veiem al llibre, cada escala formava una comunitat que era una mica l’extensió de la família i on a l’estiu la gent gaudia del terrat; espai obert per a tota mena de jocs i la contemplació del cel i els edificis alts de Barcelona (des del casa de l’avia, m’agradava molt deixar-me sorprendre pels reflexos de l’aeri del port). Només per l’evocació del barri i d’aquells temps en tindria prou per estar-ne agraït.

Tanmateix, hi ha més coses emocionants. Per exemple, l’atenció dedicada als cines o, com tants nens barcelonins dels seixanta varem passar tantes tardes. Ordoñez, com jo mateix, oscil·lava entre el mon luxós de les sales de la cadena Balanya i el gens glamouròs, i a l’estiu asfixiant,  dels cines de barri, més o menys, els mateixos que jo freqüentava el cèntric, el Padró, el Goya, no pas el Rondas que jo només recordo com teatre Calderon, després el cine on veuria la segona part de Novecento. També esmenta amb admiració el Windsor del que jo vaig sentir parlar molt als meus pares, però que ja no vaig arribar a veure.

El llibre ofereix, és clar, molt més. La vida de la família del pare, un policia franquista natural de Lleó, es ben novel·lesca i entretinguda, o la fa entretinguda l’autor mostrant-se com un bon narrador. Jo simplement assenyalo amb la que més he connectat. El llibre no parla mai de política, però em sembla que en té un gran valor. La Barcelona que ens presenta no té gaire a veure amb la que voldria la ideologia dominant a Catalunya, però s’assembla molt més a la que fou ,i encara és, la realitat d’un país en el que els “Ordoñez dívi” són gent ben normal.