Sfortunato il paese che non ha eroi

 

Després de la lectura de la palestra di Platone, he llegit un altre llibre del mateix autor., Sfortunato il paese che non ha eroi o com diu més precisament el sots-titol, ètica de l’heroisme. L’heroi del que parla no és el clàssic sinó un d’una altra mena que podem començar a albirar quan veiem la llista d’herois que l’editorial inclou a la portada lateral del llibre (els poso tots): Jacques Lacan, Harry Callaghan, els bastards de Tarantino, Po (de Kung Fu Panda), Batman, el Wild Bunch (de Peckinpah), Antigona, Beatrix Kiddo, Joe (el personatge de Clint Eastwood a per un pugno di dollari) i el doctor House.  El nou heroi es defineix perquè la seva acció no esta adreçada a l’assoliment de la supremacia del bé comú, defensa una moral superior, una hipermoral, més enllà de la llei i que fa d’aquesta transgressió de la llei un motiu de goig. Allò del que es tracta és de pensar una ètica no conformada a la llei, disposada a realitzar-se des del seu trencament  L’ètica de l’heroisme defensada per Regazzoni  és , així, una ètica del goig, cosa que no vol dir hedonista; perquè no només vol transgredir la llei sinó el principi de plaer, principi de subjecció material a una legislació del bé. En canvi el caràcter excessiu del principi del gaudi apareix íntimament relacionat amb la pulsió de mort. L’heroi modern és un humorista i sovint del gènere de l’humor negre; el sentit de l’humor mostrat per Harry Callahan quan parla amb el delinqüent negre a l’escena inicial de dirty Harry, film que ens mostra l’heroi post-modern per excel·lència. ( i l’expressió del gaudi és el somriure amb el que es clou l’escena de més amunt)

Aquesta definició de l’heroisme correspon per l’autor a la situació post-moderna (la qual cinematogràficament començaria amb Sergio Leone i es podria definir contra un director com Passolini i en general tota l’esquerra marxista com ja ens suggereix el títol, parodia- refutació de l’aforisme brechtià).  Hi som al desert perquè els vells valors han desaparegut, però lluny de cap sentiment de nostàlgia, aquesta és una oportunitat de noves pràctiques de llibertat. En aquest sentit el llibre, que pren com punt de partida la  psicoanàlisi lacaniana, dialoga amb altres autors del nostre temps com Sloterdijk, Badiou o Zizek. També Derrida en qui es recolza per afirmar que una decisió ètica basada en una regla, mai no és veritablement cap de les dues coses: ni decisió, ni ètica.

Personalment el capítol que més m’ha interessat és el tercer. (he de dir que d’altres es refereixen a treballs que no conec gaire com la sèrie de Dr. House, Kung- Fu Panda o els films de Tarantino). En aquest capítol estudia Wild Bunch i en concret la gran escena del film, el moment de la decisió dels quatre homes del grup d’anar a rescatar Àngel. Per Ragazzoni, el qual contradiu aquí obertament les lectures polítiques del film, allò més destacable de l’escena és la seva manca de dimensió simbòlica. No hi ha al·legoria política, ni cap recolzament en una creença moral o religiosa .Ragazzoni també descarta que sigui l’amistat afirmant que mai no es pronuncien als mots ni la paraula amic ni l’amistat. Jo això no ho veig tan clar. Pel contrari, em sembla que el tema de l’amistat,de l’amistat traïda, és constant en  tot el cine de Peckinpah .Per  Ragazzoni, el Why not de Lyle Gorch és l’afirmació de que no hi ha bones raons per renunciar al desig pur; al propi gaudiment; un desig que remet a l’escena on Pike afirma que  “when you side with a man, you stay with him, and if you can’t do that, you are like some animal, you are finished, we aare finished, all of us”; la decisió doncs és la de mantenir un goig on en posa l’afirmació de la pròpia identitat  o en termes nietzschians, seguir el manament d’esdevenir allò que s’és. Peckinpàh superaria la moral afirmant que l’home deu ser ell mateix. Això evidentment ens pot remetre a Lacan, però també a Plató.

Quan jo vaig estudiar Wild Bunch la noció des de la que vaig interpretar el film era la de nihilisme. Ragazzoni l’admet en un cert sentit, doncs no pot defugir el terme per definir aquesta situació que troba la millor metàfora en la noció de desert. Però d’altra banda el terme nihilista sembla incomodar-lo pel que té de connotació moral. Personalment jo experimento una mica el mateix amb el seu llibre, però el que em fa sentir incòmode és que la seva proposta heroica es pugui definir com individualista, doncs ara mateix em sembla evident que el individualisme és la forma més radical i pura de nihilisme, d’afirmació del no-res.  Per això el que ens resta, i aquí si estaríem d’acord i jo no ho discutiria pas, és la ironia, la que mai perd, per exemple, l’inspector Callahan.