Capital i ideologia

 He dedicat les  poquíssimes hores de tranquil·litat de les que he gaudit aquest semestre a llegir el llibre de Thomas Piketty Capital i ideologia. El tema central del llibre és l’evolució de les desigualtats a la societat i de les seves justificacions ideològiques.  La seva anàlisi comença a l’edat mitjana i acaba als nostres dies i intenta trencar la perspectiva eurocèntrica habitual incloent les societats no occidentals abans i després del colonialisme.  El llibre és un esforç intel·lectual de gran magnitud on es sintetitza una gran quantitat d’informació de les més diverses ciències socials.  De fet, l’autor  pensa que la fragmentació de les classes socials i la seva manca de comunicació és  una de les causes de la davallada de les nostres societats i del seu increment de la desigualtat i a la conclusió assenyala la reapropiació ciutadana d’aquest saber com l’objectiu principal del llibre.  La inspiració és clarament marxista però fent un gran esforç per  no caure en la temptació del determinisme. Piketty creu que per  a cada condició de desenvolupament de l’economia i les  forces productives , hi ha sempre una multiplicitat  de règims polítics, ideològics i  de desigualtats possibles. El punt de partida com he dit és l’edat mitjana  on es justificava una divisió social basada en l’exercici de diferents funcions socials:  religió, noblesa guerrera i camperols.  No ho esmenta però és clar que aquest esquema es pot retrotreure a Plató i és de fet el que Nietzsche accepta com a natural a la Genealogia de la moral.  Si insisteix en un la universalitat d’aquest esquema que es pot trobar a llocs on mai no han llegit  Plató i sobre tot en el fet de que l’esquema tendeixi a intentar reproduir-se a les societats contemporànies. El trencament més palès d’aquest esquema implica l’aparició de l’estat modern  amb la revolució francesa, la qual comença un procés de sacralització de la propietat  que Piketty interpreta com una resposta natural a la por al buit. Els drets de propietat formen una mena de transcendència nova que permeten donar resposta a la fi de la religió com a ideologia política explícita. Aquest caràcter de la revolució burgesa pot quedar enfosquit des de lectures molt ideològiques però es fa manifest quan examinem l’evolució de la propietat privada al segle XIX, període en què  les desigualtats no sols no disminueixen, sinó que augmenten de manera ostensible.  La retòrica de la política de la tercera república sempre voler amagar aquest fet parlant  de França com un país de petits propietaris, en un sentit semblant a aquell en el que avui  parlem de societats de classes mitjanes.

El llibre conté molta informació i és una referència per pensar moltes qüestions concretes de diferents esdeveniments històrics . Constitueix una eina que no pot ser menystinguda. En alguns temes les seves explicacions són força aclaridores i serveixen per a desfer tòpics comuns, per  exemple, en el seu tractament del temes de les castes a la India, fins a un cert punt una invenció britànica.  Fer una ressenya exigiria una feina que sobrepassa molt l’esforç que dedico a aquestes anotacions.. . El meu propòsit és més limitat i d’entrada només vull fer constar les coses que més m’han interessat del llibre. La més important és la utilització de la noció d’esquerra bramànica que no és tant un descobriment, com una manera de formular una idea que tenia present des de fa temps.  Piketty parteix d’una estadística que coincideix a tots els grans països europeus i als Estats Units. Des del final de la segona guerra mundial, o si voleu des que quasi tots els nens i nenes comencen a tenir opcions reals de treure’s el batxillerat i d’accedir a la universitat, els partits d’esquerra progressivament comencen a acaparar el s vots de les sectors de població més educats. Aquest procés és paral·lel a l’augment d’actitud abstencionistes als sectors menys s afavorits econòmicament . La polaritat dreta esquerra passa a perdre llavors el sentit més primitiu de lluita entre una elit de propietaris i un sectors més febles, per passar a ser una pugna entre dues menes d’elits. Aquesta és la raó per la qual els partits d’esquerra  han esdevingut ideològicament conservadors més enllà de retòriques heretades , el  motiu pel qual aquests partits només es troben còmodes a les batalles culturals, en un cert sentit doncs religioses, i al fet que aquest partits puguin sovint col·locar-se en posicions antagòniques a la dels interessos de les classes que teòricament haurien de defensar (els que treballem en educació sabem molt d’això). El llibre interpreta la realitat política del present a tots els països importants des de la lògica generada per aquest enfrontament entre la dreta mercantil i l’esquera bramànica

Un altre element que m’ha cridat força  l’atenció és la seva explicació de la finalització de l’esclavisme les societats que començaven  a esdevenir propietaristes, doncs em sembla una pàgina poc remarcada als llibres d’història. Els esclaus eren propietat dels seus amos i res era més important que aquesta noció de propietat.  Per tant l’abolició de l’esclavatge estigué acompanyada sempre de indemnitzacions als propietaris de la mà d’obra esclava (la indemnització als esclaus mai no es va considerar, potser amb l’excepció dels EEUU on en sa prometre sense fer res per complir-la). Atès que als estat s de l’època no hi havia res semblant als impostos sobre la renta i la majoria de la taxació era indirecta, l’abolició de l’esclavatge va suposar una transferència de rendes des de les classes mitjanes i pobres a la més riques ,de grans dimensions.

Les reflexions de Piketty sobre l’educació ens poden ser útils per definir un context ampli als nostres problemes, tot constatant  que en cap país el repte de la generalització de l’ensenyament superior s’ha superat d’una manera plenament satisfactòria Retenim sobre tot la utilitat dels sistemes educatius per justificar el règim de desigualtat existent, vestint de meritocràcia, una desigualtat que és essencialment econòmica.

La crisi catalana és abordada com paradigma de les tensions que afecten Europa, allò que l’interessa a Piketty es com aquesta crisis reflecteix la d’una Europa fonamentada en un procés de competència generalitzada entre territoris i una falta absoluta de solidaritat fiscal que acaba definint una escalada en la que cadascú fa, i nomes vol fer, per ell. Un procés prou anàleg al del Brexit

Piketty no fa un treball erudit sinó que vol donar sortides. Segurament la idea més important a adquirir no és una nova invenció sinó una recuperació : la de la pèrdua, que fou el pecat original de l’esquerra, lde la convicció que l’assoliment de la justícia social  només pot desenvolupar-se en una esfera explícitament transnacional i mundial.  El seu treball constata un fet;  el segle XX ha estat l’únic període històric on ha retrocedit la desigualtat econòmica, perquè per primera vegada el 90% més  pobre de la societat ha tingut accés a un part significativa de la propietat total (invertint el període anterior, el previ a a la primera gran guerra quan la concentració de la riquesa esdevingué superior a la de l’antic règim.  La tendència ideològica que més ha fet per aquest canvi ha estat la socialdemocràcia però aquesta ha quedat arraconada per la seva incapacitat de pensar formes federals noves i superar els límits de l’estat-nació. Per ell cal una teoria transnacional de la democràcia, cosa que evidentment és un opció dificilíssima però també en realitat la única opció, l’única alternativa a un empobriment col·lectiu de grans dimensions amenitzat per conflictes identitaris, que ens distreguin de les coses importants com trencar l’opacitat econòmica i financera del tot paradoxal, en els temps on les comunicacions són més fàcils que mai. La proposta fonamental passa per una redefinició de la noció de propietat que refusi la idea d’una propietat estrictament privada i d’uns drets inviolables,doncs tota acumulació de bens és fruit d’un procés social basat en les infraestructures públiques, la divisió del treball social i el coneixement acumulat per la humanitat, cosa que justifica un retorn del patrimoni a la comunitat (cosa per la qual proposa una herència no pas individual sinó comunitària), L’experiència històrica del segle XX mostra que la progressivitat fiscal és possible, caldria doncs fer el pas cap a la patrimonial. La conclusió final és optimista encara que només sigui perquè si no hi ha res escrit, les possibilitats estan sempre obertes. Però si el regim propietarista només es va poder instal·lar després del buidament de sentit de la religió tradicional, si voleu la mort de Déu nietzschiana, cal potser un esdeveniment de la mateixa dimensió per a fer aquest canvi, potser el Déu que vingui a salvar-nos del que parlava Heidegger