Coral romput

 

        Ja fa uns dies veiem al Heartbreak hotel Coral Romput basat en el poema del   mateix nom de Vicent Andrés Estellés. L'espectacle és clarament una represa del que a finals dels setanta protagonitzaren Ovidi Montllor recitant i Toti Soler acompanyant-lo a la guitarra. Evidentment, l'Ovidi ja no hi és i el seu lloc l'ha pres Pere Arquillué, Toti Soler sí havia de ser en principi però finalment va ser substituït per Carles Benavent. El desafiament tant per ell com per l'Arquillué era important perquè Ovidi i Soler foren figures emblemàtiques en aquell temps en què la cançó era un agent cultural vertebrador al país. Tots dos però se'n surten amb dignitat i ofici. Després de l'actuació he recuperat alguns poemes d'Estellés, no sols el Coral romput, i de fet és aquesta sense dubte la meva peça preferida. M'agrada tant la musicalitat dels seus versos, que no és creada per la guitarra, sinó seguida per ella com el modus sentimental desplegat per Estellés. No em costa gens fer meu aquest racó d'un temps del qual provinc, però no és el meu, i d'aquesta ciutat propera, en la que jo no he estat mai. Amb el poema es pot aprendre que la grisor de la vida quotidiana, també es pot expressar, mereix ser expressada com una èpica. Per motius personals que considero comprensibles i legítims m'he sentit una mica fastiguejat per això del pacte nacional per la llengua (com diu un altre Soler, segurament seria millor deixar-la morir en pau) m'ha reconfortat per contrast retrobar-me aquests poemes d'Estellés, un dels homes que em van ensenyar a estimar-la, cosa que no té res a veure ni amb potinejar, ni en convertir-la en un instrument del supremacisme. Tornant  a l'Ovidi aquest any es recuperarà la seva creació cinematogràfica més important el Furtivos de Borau on se'l pot veure, però no se'l pot sentir (fou doblat pel seu accent valencià improbable en un nadiu de Segovia). En el clip de més amunt en canvi, se'l pot sentir perfectament.