L'heure des predateurs

 

        Si ahir parlàvem del dolor i la necessitat d'entendre el mon avui comentaré un altre llibre molt útil per això d'entendre on som: l'heure des prédateurs de Giuliano d'Empoli, politoleg que ha fet de conseller i ha estat dins dels cercles més exclusius del poder a Europa. Empoli defineix la seva perspectiva com la d'un escriba asteca, doncs el que en vol explicar al seu llibre només pot trobar una analogia a la situació dels asteques que s'enfrontaren a la realitat impensable dels guerrers espanyols. En aquest cas l'equivalent als guerrers espanyols és la plutocràcia sortida de la darrera revolució tecnològica. Empoli no es ofereix un discurs estructurat des d'un punt de vista conceptual, sinó una galeria de retrats de situacions viscudes, sempre descrita amb molt força

    Més o menys sempre hem sabut que els que veritablement manen no són els que ostenten el poder. La diferència sorgida als darrers temps és que abans aquestes figures eren útils pels que manaven i ara estan deixant de ser-ho. Crec que era Camba, podria equivocar-me, qui digué que les democràcies parlamentàries eren dictadures dels advocats. Més enllà de l'acudit hi havia un fet evident. sShavien fet societats complexes amb tot legislat i potser hiper-legislat i els advocats eren imprescindibles. Els nous "amos" però volen un mon sense regles. Evidentment i aquesta és una altra tesi fonamental del llibre en una situació d'aquesta mena l'aposta més clara i decididament guanyador és l'aposta per la força bruta, el moment del que ell anomena els borgians. Com ell mateix diu:

La fenêtre d’opportunité qui existait jusqu’à hier pour qu’un système de règles soit mis en place s’est refermée. L’idée même d’une limite à la logique de la force, de la finance et des cryptomonnaies, à l’emballement de l’IA et des technologies convergentes, ou au basculement de l’ordre international vers la jungle, est sortie du domaine du concevable.

        Les escenes estan sempre carregades de significat. la primera fa una descripció molt viva de l'assemblea general de l'ONU on reflexiona sobre el futur paper de boc expiatori que haurà d'assumir el president Zelinski. A la segona veiem un intent de retrobar un fresc de Leonardo a un palau florentí, cosa que li serveix per anticipar el caos que està venint i que tenim a tocar, totes les fronteres d'Europa estan en guerra de més o menys intensitat El meu preferit però és el relat que té com a protagonista el príncep hereter de l'Aràbia Saudita el qual consolidà el seu poder d'una manera que el mateix Cèsar Borgia hagués hagut d'admirar: invitant un cap de setmana a la part de la seva família més poderosa (parlem de tres o quatre centenars de persones, a Aràbia no han arribat a la família nuclear) i va acabar convertint l'hotel més luxós de la capital en un camp de concentració i tortures. Mentre llegia aquest passatge vaig veure el mateix dia a la tele al President Trump confraternitzant amb el príncep (jo era tan ingenu que de jove quan veia aquests personatges pensaven que eren una relíquia del passat, ara no sols tenen més poder que mai sinó que l'ostenten mostrant com subornen el president dels EEUU) Però hi apareixen també altres figures fonamentals del moment, les representatives del que ens està venint, gent com Bukele o Elon Musk. En el capítol sobre Musk es quan fa més explícita la connexió entre els borgins i els senyors de la tecnologia:

            Les seigneurs de la tech ont bien plus en commun avec les borgiens. Comme eux, ils incarnent presque toujours des personnages excentriques qui ont dû briser les codes pour se faire une place. Comme eux, ils se méfient des experts et des élites, de tous ceux qui représentent l’ancien monde et qui pourraient les empêcher de poursuivre leurs rêves. Comme eux, ils ont le goût de l’action et sont convaincus de pouvoir modeler la réalité selon leurs désirs ; la viralité prime sur la vérité et la vitesse est au service du plus fort. Comme eux, ils n’ont que mépris pour les politiques et les bureaucrates : ils en voient la faiblesse et l’hypocrisie, ils sentent que leur époque est révolue. Grâce à Internet et aux réseaux sociaux, la faiblesse et l’hypocrisie des anciennes élites sont d’ailleurs exposées aux yeux de tous

     Com que el tema no és merament ideològic, una de les històries que m'han resultat més il·lustratives és la protagonitzada per Schmidt el cervell gris de Google que li donà en safata la reelecció presidencial a Obama el 2012, cosa que explica la inhibició del premi nobel de la Pau en posar limitacions al poder de les plataformes. El darrer episodi parla d'un petit i poc conegut poble proper a Paris, Leiusaint, esdevingut un infern des de que Google descobrí que passant pel seu centre on pot estalviar-se cinc minuts d'embús. L'alcalde intentà arreglar-.ho per trobar-se en una situació analoga a la dels protgonistes de les noveles de Kafka, ningú semblava ser el responsable i el treball de kafka és el que millor ens atansa a l'univers que obre l'AI.