Contra el progreso

 

    Contra el progreso és un llibre publicat enguany de Slavoz Zizek (amb aquest home no m'atreveixo a dir que és l'últim) és un conjunt d'assaigs centrats entorn d'aquesta noció que comença amb una bonica metàfora, extreta del film de Nolan the Prestige, sobre els ocells morts. Un màgic fa aplasta un ocell sobre una taula, un nen comença a plorar i el màgic li extreu l'ocell de la ma del mateix nen. Aquest però no el creu i diu que ha de ser un altre ocell, potser un germà.. A l'escena següent veiem el màgic llençant les restes de l'ocell a un abocador on són d'altres. Una comprensió real del que anomenem progrés passa per buscar on és l'ocell mort. Aquesta hauria de ser la tasca real del pensador; no oblidar-los doncs possiblement són un preu que no ens podem estalviar, cosa que vol dir que cal redefinir constantment la noció de progrés, en aquest sentit Zizek es defineix com un comunista merament conservador.

    El segon article en molt bona part és un estudi de les propostes de Saito el defensor d'una economia budista, cosa que en ella mateixa té molt d'oximoron si entenem l'economia com legitimadora del capitalisme. El capitalisme fonamenta el seu poder en entendre perfectament el funcionament del desig humà i el budisme ens vol ensenyar a anihilar el desig. Des d'aquest examen arriba a la conclusió que,jo subscriuria , de que hem d'admetre la "antinaturalitat" de la naturalesa: "la naturaleza no es un sistema homeoestàtico estable, descarrilado por la arrogancia humana, sino que esta repleto de pertubaciones y excesos autodestructivos", en aquest sentit no podem fer camí retornant a "savieses tradicionals" que prenen com a fonament una mare naturalesa soscavada i negada per la ciència i la tecnologia.

    Els articles centrals són en molt bona part una divagació sobre la relació entre la física cuàntica i el determinisme històric on ens vol mostrar que el determinisme històric és necessàriament una projecció del present vers el passat. Des d'aquesta perspectiva vol mostrar el caràcter il·lusori d'allò que s'ha vingut en dir l'accelaracionisme. Tot i que el més inquietant que podem deduir de la lògica quàntica és que efectivament vivim en un juxtaposició de nivells:

        Nuestra autentica locura reside en esta coexistencia pafícica de opciones realmente diferentes: es posible que todos perezcamos en una guerra nuclear, pero lo que de verdad nos molesta es la cultura de la cancelación, o los excesos populistas, y en última instancia ni siquiera estos nos importan en realidad, sino tan solo nuestra vida cotidiana. Sabemos en términos racionales que estos tres niveles (por no mencionar los desastres ecológicos) están interconectados pero continuamos actuando como si no lo estuvieran. Así pues, el único imperativo ético-polìtico es uno negativo: la pluralidad de las crisis actuales pone de manifiesto que las cosas no pueden seguir así , como proceder es una cuestión de riesgo e improvisaciones

        A l'article "empeoramiento" analitza l'estratègia de l'esquerra assenyalant que la tasca de l'esquerra ha de prescindir de les crítiques a l'eurocentrisme per fixar-se en allò d'emancipatori i universal que hi ha a la tradició. El legat europeu, no es pot negar, inclou el racisme i el sexisme però és més essencial pensar que conté els elements que permeten un alliberament del racisme i el sexisme. L'arrel d'aquesta tradició europea és Sòcrates:

    La revolución socrática se caracterizaria por dos rasgos. En primer lugar es una reacción a la crisis general de la vida griega que, para Sócrates, se plasma en la popularidad generalizada de los sofistas, ejecutores de trucos retóricos vacíos que representaban un autoempeoramiento de la tradición de la polis. En segundo lugar, la propuesta de Sócrates constra esta decadencia na es simplemente el retorno al pasado glorioso, sino un autocuestionamiento radical. El principio básíco de la filosofia de Socrates es la interminable repetición de la fórmula: "que quieres decir exactamente con (virtud, bondad, verdad y cuestiones fundamentales similares)? En nuestros dias necesitamos el mismo cuestionamiento ¿qué quieres decir con igualdad, libertad, derechos humanos, pueblo, solidaridad, emancipación y todas las demás nociones que empleamos para legitimar nuestras decisiones? Por o tanto, no se trata de regresar al legado de Europa sino de recuperarlo replanteandonoslo a fondo

    Un altre dels articles analitza el film Civil war que considera simptomàtic del nostre temps perquè l'espectacle de la violència esdevé prioritari enfront les causes que no ens són mostrades, amb la qual cosa reflecteix el caràcter aparent de la major part dels conflictes del nostre temps.

    El seu article sobre l'autoritat, la crisi d'autoritat del nostre temps, comença assenyalant que aquesta crisi no pot ser sinó endèmica, perquè l'essència de la modernitat filosòfica és la negació de l'autoritat. Seguint Kierkegaard assenyala també que l'autoritat en l'àmbit del religiós sempre suposa la suspensió de l'ètic, cosa que crea una violència intrínseca al fet religiós i al fet polític. Des d'aquí desenvolupa una argumentació recolzada en Lacan i també als estudiosos de la performativitat del llenguatge finalment adreçada contra Habermas i el caràcter utòpic-kantià de la seva noció de discussió racional, per Zizek el fonament del discurs és sempre autoritari. L'article és el més exigent argumentativament i requereix un fons lacanìà que jo no tinc. La insuficiència de la racionalitat acaba duent-lo al tema de la insuficiència del llenguatge expressada a la utilització de paraules malsonants. Allò clar és que en el nostre context la consciència de la insuficiència del Logos és un element innegociable d'alliberament:

        Un compromiso semejante solo es posible si escapamos del actual universo ideológico liberal en el que la permisividad y la libre elección se elevan a un valor supremo. En este universo, el control social y la dominación ya no pueden aparecer como invasores de la libertad del sujeto; solo están permitidos si aparecen como ( y son sostenidos por) individuos que se experimentan a si mismo como libres. Incapaces de escapar de este circulo vicioso por nosotros solos como individuos aislados, ya que cuanto más acutamos libremente mas nos convertimos en esclavos del sistema, necesitamos ser "despertados" de "este sueño de la falsa libertad del exterior por el empuje de una figura del amo. Por eso esta plenamente justificado que Isolde Chadrin caracterice el narcisista post-patriarcal como un sujeto que practica la servidumbre voluntaria; cuando me centro en mi ego, sus potencialidades, intereses y necesidades, estoy lejos de ser libre, sigo esclavizado por el espacio sociosimbólico dento del cuál mi ego ha sido moldeado.

De mal en peor parteix de la situació del Sahel per emetre un judici molt negatiu sobre la nostre situació que només podríem descriure modificant el famós aforisme de Lincoln ( el que Jack Lemmon llegeix en una galeta xinesa de la sort): La mayoría de la gente puede evitar ser engañada por algún tiempo y algunos pueden evitar ser engañados todo el tiempo. Pero la mayoría de la gente esta siendo engañada todo el tiempo". Això podria ser tràgic però com mentre no afecti a la seva vida quotidiana tampoc a ningú li sembla massa greu no ser enganyat, acaba resultant còmic

Somos Biomasa ens mostra com l'ecologisme radical acaba afirmant allò que sembla hauria de negar, l'antropocentisme i la coherència entre l'exigència del reciclatge i la culminació del capitalisme. El fin del mundo parteix de la relació actual entre les dues Corees per hipotetitzar que la fi del món no consistirà en una pau perpetua sinó una tensió extrema i potencialment autodestructiva. Finalment el darrer article Renegación fa explícita allò caldria fer per enfrontar-se a les crisis actuals:

deberíamos abordar la perspectiva de una catástrofe ecológica y social no evaluando de forma realista la probabilidad de la catástrofe, sino aceptándola como nuestro destino, como inevitable, y luego, sobre la base de esta aceptación, movilizándonos para llevar a cabo el acto que cambie el propio destino y, por ende, abrir nuevas posibilidades dentro de la situación. En lugar de decir "el futuro sigue siendo fluido, todavía tenemos tiempo, tiempo para actuar e impedir lo peor" deberíamos aceptar la catástrofe como inevitable y luego actuar para revertir el destino que ya está "escrito en las estrellas"

Tot i que no sempre ens aparegui amb la virtut de la claredat jo crec que el treball de Zizek segueix resultant estimulant ni que només sigui pel seu sentit de l'humor i la freqüència amb la que sap extreure idees il·luminadores de la nostra tradició de pensament, contrastant radicalment amb el bizantinisme de quasi tot la filosofia oficial.