Cárcel de tinieblas

 Ana María Hernández Sagi

        He acabat de llegir Carcel de tinieblas de Juan Manuel de Prada, la segona part del díptic sobre el Paris ocupat amb el langià títol de Mil ojos esconde la noche. L'estiu passat vaig comentar la primera part i en el blog del Xavi, que el va llegir abans, hi ha prou detall de la trama. Jo afegiré només algunes impressions personals. Com el meu germà explica i Prada ens deixa clar des de les primeres línies del llibre, aquesta és una obra sobre la redempció; una apologia de la possibilitat sempre oberta de la redempció. En aquest sentit l'obra d'un autor profundament catòlic. Jo, que no ho soc ni ho puc ser, no tinc especial respecte per la major part de catòlics que he conegut, en part pel que tenen de catolicisme zombie en el sentit de Todd i en part perquè aquest catolicisme no és més que una expressió de la continuació de la religió en política que descobrí Hume i que avui explica Fussaro. En canvi, sí que el tinc pel de Prada. Comentant el díptic anterior assenyalava que el llibre estava mancat d'un antagonista com el Pedro Luís Gálvez de las máscaras del heroe, veritable protagonista del llibre. Aquí els antagonistes es desdoblen en figures femenines, totes les quals em semblen en cert sentit d'alguna manera models de virtut, tot i que cap es sembli a la Verge Maria. Totes elles són figures històriques: Maria Casares, Victoria Kent, Ana de Pombo i Ana Maria Martínez Sagi. El camí a la redempció de Navales no es podria produir sense la relació amb aquestes dones i la influència que n'exerceixen, especialment les dues últimes.

        Aquest catolicisme és segurament la diferència més important amb las mascaras del heroe, llibre on jo no recordo res que em fes pensar al catolicisme del seu autor (de fet els tres protagonistes principals Gálvez, Navales i José Antonio comparteixen el seu ateisme) Navales no deixa aquí de ser ateu, però també em sembla clarament que Prada posa molt de si mateix en aquest personatge. Entre les virtuts principals del llibre destaca que Prada escriu molt bé i certament una de les objeccions que també li posaria és que Prada escriu massa bé. Em sembla indiscutible en tot cas l'enginy mostrat en la resolució final de la trama. Jo no comparteixo amb Prada ni l' orientació filosòfica, ni el talent literari, però sí la cinefília i per això m'ha agradat especialment l'evocació que fa d'alguns dels meravellosos films francesos rodats en el temps de l'ocupació alemanya: le courbeau, les enfants du paradis i les dames du bois de Bolougne, (tots ells relacionats evidentment amb Maria Casares)