Cor dels amants

 

        Al lliure de Gràcia veiem Cor dels amants l'obra de Thiago Rodrigues, una figura important del teatre contemporani essent el primer director no francès del festival d'Avignon. És una obra de fa uns anys, que ara ha estat adaptada per la seva estrena en català amb Joan Carreres i Marta Marco, els dos únics intèrprets que formen el cor del que parla el títol. Tots dos són actors excepcionals i mostren una gran compenetració doncs efectivament fan un cor i el 80% del text es recitat conjunta i simultàniament, L'obra comença explicant un moment de gran tensió, la dona, que té dificultats respiratòries pateix una crisi asmàtica aguda i es debat entre la vida i la mort. Prèviament ens narren coralment el viatge de la seva llar a l'hospital i després tots des descriuen, parlant alternativament, la seva estada, ell a la sala d'espera i ella a la unitat de cures esperant veure la pel·lícula de la seva vida, però veient només les imatges del film que estaven veient, però no van acabar perquè se'n van dormir: el Scarface de Brian de Palma (però a l'obra mai no s'esmenta Brian de Palma, la majoria del públic no sabria qui és, sinó Al Pacino) Ella però es salva i la resta de la seva obra ens explica la seva convivència fins la desaparició final., mantenint sempre una relació especial amb el film protagonitzat per Al Pacino que mai acabaren de veure, havent aprés a confiar en que trobarien el temps.

    Cor dels amants és una obra obertament optimista i tendra. Aquest optimisme és del tot coherent amb el punt de partida. Jo tinc un amic que va estar mort. Durant una estona important, que no sabria precisar ,el seu cor no va bategar. Fou reanimat i ell sentí que tornava a néixer. Aquesta experiència fou una font de felicitat en l'avenir ben ferma, doncs ara sent que els anys que hi sigui, són un guany del que ja havia perdut. Jo he sintonitzat molt amb l'obra i evidentment això té motius objectius en el talent dels protagonistes i una escenografia sòbria però del tot ajustada , però també en la meva disposició actual, des de fa uns anys, més inclinat als discursos de l'agraïment que no pas a les metafísiques de la desesperació i la rebel·lió , molt més a valorar el poquet temps que tenim, en el qual malgrat tot hi pot cabre l'infinit, que no pas a lamentar la meva infinita absència, futura i anterior, d'un univers que m'ignora.