Reveig Bringing up Baby que és un dels set títols analitzats per Stanley Cavell en el seu The Pursuits of Happines. Cavell és indiscutiblement un admirador del film però també és fàcil de percebre la seva incomoditat quan ha de comentar-ho. Aquesta incomoditat ve de dos causes, el tòpic en el que es centra el llibre, és la noció de remarriage i òbviament Grant i Hepburn són efectivament solters quan comença el film. Grant s'ha de casar, però, l'endemà i queda clar que atesa la seva perspectiva matrimonial ja viu com si s'hagués realitzat un matrimoni on no podrà haver lloc per a lluna de mel, ni per tenir nens, doncs res pot destorbar el seu treball científic. En aquest sentit el film em sembla si encaixa. L'altra qüestió més important és que Cavell al capdavall és un professor de Harvard i no hi ha cap pel·lícula més ferotgement anti-intel·lectual al cine clàssic que Bringing up Baby. Tampoc no seria possible però parlar de la comèdia clàssica ometent aquest film.
Hi han grans finals de comèdia. La meva generació s'entusiasmà amb el The Life of Brian, la memòria més cinèfila reserva un lloc destacat pel de Some like it hot de Wilder, cap però em despertà tant joia com la declaració final d'amor de Grant i la catàrquica destrucció del Brontosaure (el millor final d'una comèdia és però una escena que no és essencialment còmica, el de la chapliniana City Ligths). La idea que més cal retenir del comentari de Cavell és que, tot i que el tema té un clar transfons freudià es tracta d'educar un home immadur Grant a acceptar el seu desig, la perspectiva del film implica una subversió del freudianisme perquè Grant i Hepburn es desitgen mútuament però es relacionen jugant. Hawks no sembla acceptar que hi hagi un període de latència i la sexualitat no apareix antitètica a la infantesa. La noció de joc apareix a totes les escenes de la pel·lícula, d'una manera o un altra sempre juguen i mentre Grant completa la seva educació passant del ridícul més absolut a ser capaç de salvar Susan i reconèixer el seu desig, Susan mai no pretén altra cosa que jugar, i casar-se amb Grant, malgrat que, com Nietzsche deia dels nens, ho fa de manera seriosa. En contraposició els altres personatges són inequívocament adults, gens predisposats a jugar a res i intrínsecament ridículs com si ser adult no fos al capdavall sinó la forma més manifesta de l'alienació. Pensant-ho a fons, Bringing up baby no és un film per a filòsofs, és a dir, gent amb tirada cap l'infanticidi com ens explicà Descartes. Una última consideració Mark Cousins fa uns anys a Sigth &Sound explica la diferent recepció de Hawks que feien els seus alumnes, mentre no entenien gens els westerns, si els agradaven molt les comèdies, cosa que ell atribuïa a una especial connexió amb la sensibilitat del nostre temps, doncs hi ha una evident superioritat de la femineïtat amb la masculinitat. A més que això no és certament així a totes les comèdies de Hawks (his girl Friday semblaria anar en una direcció oposada) veient el film diria que la superioritat no és tant de les dones com del personatge de Hepburn (els altres personatges femenins tenen també molt de ridícul); una superioritat que certament jo no gosaria discutir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.