En el segle XX el debat historiogràfic sobre Hume es centra entre en el debat entre naturalisme i escepticisme. Els defensors del segon eren evidentment més propers a les concepcions neokantianes, per això era el que deien de Hume els manuals més difosos (visió del tot coincident amb la hegeliana, l'altra font dels manuals) mentre que els primers enllaçaven amb la reacció contra aquesta perspectiva que fou completament hegemònica en un primer moment i es delineà des d'autors segurament influïts per gent com Bergson o Nietzsche. El debat del nostre segle certament és pitjor, per la qual cosa torno al primer, el qual em sembla d'una certa inexactitud perquè la singularitat de Hume no ser un naturalista que hi ha hagut molts, sinó el fet que el seu naturalisme sempre es vol plantejar deslligat de qualsevol mena de teisme, essent aquest el sentit pel que és escèptic i, des del meu punt de vista, allò que tenim a aprendre llegint Hume, és a dir, la raó per llegir-ho
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.