Hume i l'estoïcisme

 

Una diferència molt significativa entre Hume i la resta dels pensadors del mateix període és la seva diferent valoració de l'estoïcisme. Mentre que Descartes mostra clarament una simpatia pels estoics al Discurs i Spinoza i Kant construeixen morals que poden ser qualificades com a cripto-estoiques, Hume es mostra sempre més aviat hostil a aquesta línia de pensament ( no és pensant-ho a fons una excepció, tampoc Pascal o Hobbes, pensador oposats però influents a l'escocès) De fet sembla que a la possible crisis desencadenant de la seva vocació filosòfica, el refús de l'estoïcisme tingué un pes tan determinat com la més usualment considerada crisi religiosa (tot són hipòtesis, però no sabem gaire de cert, entre d'altres raons perquè Hume es preocupà perquè no quedes res dels seus papers fora dels que va publicar) No em sembla incoherent en absolut que aquest refús a l'estoïcisme vingui del pensador que acaba veient la identitat personal com un fruit de la imaginació. Sovint jo també sento que l'estoïcisme és el més il·lusori dels corrents filosòfics legats per l'antiguitat. Tampoc és incoherent doncs el renaixement, en ell mateix contradictori, d'idees propis d'aquest corrent en les versions "il·lustrades" de teràpies filosòfiques o dit, més planament, d'autoajudes. Cal dir, però, que si  el refús va poder ser determinant en un principi, la posició final és més matisada. Hume no nega que pugui ser bo viure a la manera estoica, però creu que no es pot aprendre a viure de manera estoica. No s'aprèn un tarannà.