Pale Rider

L

l'entrada  d'Eastwood és tan concloent com  qualsevol de les més recordades

    Diumenge vespre veig Pale Rider. A nivell històric és un film important perquè fou la primera vegada que Clint va ser pres seriosament com a director i guanya el reconeixement de la crítica francesa, molt important als vuitanta. Jo no diria que hi és entre les gran pel·lícules d'Eastwood però és un film que es deixa veure molt bé. Òbviament està inspirada al clàssic de George Stevens, Shane, però no podem parlar de remake encara que hi siguin tots els elements claus del film més recordat d'Alan Ladd. Hi ha dos canvis essencials. El primer és el canvi de sexe del fill de la família que acull el foraster. Ja no un nen de 10 anys, sinó una noia de 15. Això li permet donar una altra dimensió a la rivalitat existent entre el nouvingut i el pare de la família que l'acull. Dilueix la rivalitat entre tots dos com figures morals per emfatitzar el caràcter sexual de la seva rivalitat. El canvi més important, però, és que Eastwood no proposa un western en el sentit més pur, sinó un encreuament entre el western clàssic i el cine fantàstic. La història explicada només troba sentit entenent el personatge d'Eastwood com una aparició, un espectre vingut del més enllà. Per això, el seu personatge apareix i desapareix del enquadrament sense que es donin traces de quin camí real podria haver seguit. Parlem doncs de cine fantàstic en el mateix sentit que ho és It's a wonderful life. De fet, el personatge d'Eastwood sembla aparèixer responent a la pregaria de la noia i la seva actuació durant el film fa pensar que és una mena d' àngel de la guarda com ho era el Clarence interpretat per Henry Travers al films de Capra, funcionalment idèntics però amb un tarannà diferent. Curiosament un dels films precedents de Eastwood, Bronco Billy tenia molt de reconsideració del cine de Capra. El precedent més clar de western fantàstic però, es trobaria al seu segon treball com a realitzador, High Plains Drifter, on el protagonista també pot ser un espectre. Tot i que en no em va agradar gens la primera escena del film, l'atac als miners pels homes del cacic local, que em va semblar pròpia del pitjor film d'acció dels vuitanta la narració té un molt bon ritme i la il·luminació dels interiors recorda la que definirà el seu estil a la gran obra mestra que és Unforgiven.

 

Buit com a esperança

 

    Deia l'altre dia que l'ofensiva reaccionaria està dirigida molt bàsicament contra la idea de la igualtat humana, a la qual molts ens podem adherir molt emocionalment però mancats d'un gferm fonament científic o filosòfic. El fonament religiós és feble perquè ja ni creiem ni podem creure a la revelació i també perquè l'expressió de que tots som fills de de Déu pot ser considerada ambigua. Pensant orwellianament podria ser que alguns fossin més fills que d'altres. en canvi, potser des del budisme i la noció de la manca de jo tenim un fonament més clar i indiscutible. No hi ha espai per a grans diferències si la nostra substància més pròpia és el no-res.

An end to Suffering. The Buddha in the world.

 

    He escrit aquí mateix que la raó més valida i suficient pes escriure llibres és ajudar a transformar, a millorar, els que els llegeixen. En pocs casos això em sembla a hores d'ara tan clar com en el cas de Pankaj Mishra. Vaig descobrir aquest autor amb el seu The world after Gaza, un text que va molt més enllà de la descripció del conflicte a l'Orient mitjà. Aquestes bones sensacions s'han confirmat amb la lectura d'un altre dels seus llibres, An end to Suffering. The Buddha in the world. Mishra en aquest llibre ens ofereix, molt ben entreteixides, la narració de la biografia de Buda, una crònica del desenvolupament del budisme en el continent asiàtic, una descripció d'algunes parts del subcontinent hindú (regions a les que van poc occidentals i quan hi van aparentment no troben res a veure), una crònica de l'aparició del molt perillós nacionalisme hindú (que podem comptar entre les altres grans aportacions britàniques a la desgràcia de la humanitat) i finalment un relat autobiogràfic. Tenim doncs un text que es pot llegir com una novel·la, una crònica de viatges, un assaig polític i un tractat filosòfic. Tots quatre són excel·lents.

    Mishra no és proper culturalment al budisme. Les creences de la seva família eren les de la religiositat hindú tradicional i ell mateix va educar-se emmirallat per la filosofia occidental, essent Nietzsche més important que cap referència local. De fe, el seu punt de partida és la paradoxa remarcable que Buda era hindú, però a la India no hi ha budisme. El budisme ha tingut més repercussió en qualsevol altre país asiàtic, que no en el del seu origen. Si considerem que els discursos del Buda, com ens han arribat, tenien un caràcter clarament provocador contra les formes religioses precedents, vint i cinc segles després és clar que va perdre aquesta batalla, cosa de la que la màxima expressió és l'apropiació de la seva figura quan se'l considera una reencarnació del Deu Vishna. En aquest sentit és molt interessant la part del llibre on explica els viatges de l'autor pels llocs on va viure Buda, doncs els recordatoris són mínims. El contrast amb el desplegament fet entorn de la terra santa de les gran religions monoteistes és aclaparador. En tot cas potser la diferència més important és que si bé la seva historicitat és tan poc clara com la de Jesús, noi hi hagué en el budisme res semblant ni de lluny a Sant Pau. Les recopilacions més antigues dels seus discursos són dos segles posteriors i foren escrites en un llenguatge diferent del que ell parlava (però de fet Jesús tampoc parlava grec).

    La trajectòria de Mishra va des de un original desig d'assimilació de la cultura occidental, aliena i històricament imposada, a una revaloració d'una tradició a la vegada propera i hostil. Mihsra no es considera un budista en el sentit religiós del terme. Tampoc té edat ni esperit per seguir camins de simplificació, però descobreix en aquesta tradició un pensament del tot útil no només com a orientació individual sinó política. De fet, des de la seva posició hom pot dir que el budisme és en gran part una producte de la cultura occidental.Quasi tot el que sabem de cert és fruit del treballs d'erudits occidentals. Pel simpatitzant de les nocions budistes resulta encoratjador el reconeixement de gent com Einstein, que veia en el budisme l'únic camí de reconciliació entre religió i ciència o Claude Levi-Strauss, el qual afirmava que allò valuós de la cultura occidental coincidia plenament amb el legat de Buda. Nietzsche mateix, una influencia de primer ordre en Mishra, reconegué la seva posició com semblant a la de Buda en India. Tot i que Mishra no comparteix el punt de vista Nietzschià que identifica el budisme com una forma de nihilisme, en tots cas, ambdós compartien un projecte de reafirmar la dignitat humana sense utilitzar cap esquema metafísic, teològic o racional mitjançant una empresa d'autosuperació.

    Des d'un punt de vista estrictament filosòfic Mishra explica molt bé allò que jo considero com l'element fonamental de l'ensenyament de Buddha: la manca de la unitat i integritat del jo; la seva reducció a una mera etiqueta per agrupar una sèrie de relacions entre les seves parts físiques i mentals constantment mutables. Una filosofia que l'autor qualifica d'empirista en un sentit molt ample; no podem anar mes enllà de les aparences i pensar des des de termes substancials. Abans que Aristòtil acabes d'estructurar la metafísica occidental, Buda ja havia iniciat el camí de la seva deconstrucció i possiblement el seu refús de la teoria ajuda deslliurar-se del fonamentalisme, tan difícil d'evitar per les religions monoteistes.

    Aquesta consideració del jo obre la possibilitat d'un alleujament del dolor humà que es podria dur a terme sense una reestructuració a gran escala de l'estat i la societat. Una de les notes més interessants és que el seu refús de la cultura vèdica és el d'una cultura basada en el sacrifici, i en aquest sentit la nostra situació no és gaire diferent, tot i que el nostre segle prefereixi justificar el sacrifici, sempre aliè, des d'un punt de vista ideològic . Mishra argumenta el sentit polític final de la renuncia a considerar un jo substancial permanent com una barrera contra l''egoisme. Possiblement Buda identificà en l'individualisme amoral que estava emergint en la Índia del seu temps com la llavor última de l'avarícia organitzada, la guerra i el genocidi, fenòmens dels quals ell va poder ser testimoni en el seu temps. "sense la creença en un jo amb una identitat, una persona ja no estarà obsessionada amb retrets sobre el seu passat i plans pel seu futur. Deixant de viure en els llimbs del que hauria de ser però encara no és, estarà del tot viva en el present". Allò però més essencial és que la il·luminació del Buda ens pot fer clar allò que la recerca de l'interès propi normalment ens oculta: la necessària interdependència de tot l'existent.

    Aquest llibre es pot llegir com una introducció al budisme, com una aportació a la tasca pendent de crear un pensament universal, una religió planetaria i la descripció d'una peculiar trajectòria vital que acaba trobant la més radical contemporaneïtat en el que temporalment semblava més lluny.

L'amicJan

 

    Manuel Vázquez Montalban deia que podem canviar-ho tot a la vida, la parella, la ideologia, el que sigui ... menys l'equip de futbol. Jo certament no l'he canviat, però constato que els sentiments s'han modulat, afeblit, notablement. Diumenge passat hi era a TV3 Jan Laporta. Jo vaig veure quaranta segons i en vaig tenir prou, però penso que sí alguna obligació sobrevinguda m'hagués fet veure tota l'entrevista, hagués acabant demanant ja els papers per fer-me soci del Real Madrid. I si no fos pel Barça, tanmateix, hagués estat interessant veure'´l, perquè hi pocs exemples tan evidents de persones representatives de totes les nostres patologies nacionals.

Temps dolents per a les classes subalternes (a hores d'ara, gairebé tothom)

 

Les reformes educatives són un episodi important, tot i que sempre s'ha desenvolupat d'una manera discreta, del desmembrament del contracte social que va començar des que la caiguda de la URSS li va fer perdre la seva funcionalitat. I tot i que es puguin escriure llibres sobre la qüestió, el més essencial està dit ja fa molt i em temo que els resultats són gairebé irreversibles. La destrucció pot seguir doncs en altres fronts més substanciosos econòmicament. la setmana passada vaig llegir dues coses que apuntaven en aquest sentit. La primera era la crida d'un expert financer a suprimir les pensions de jubilació. No és un discurs difícil de rebatre teòricament, però atès l'èxit del procés que esmentàvem abans em sembla que això no té gaire importància i veig molta gent amb ganes de comprar aquest discurs, per exemple, els votants de VOX. Al mateix temps un article de Juan Torres argumentava de manera convincent com la revolució en marxa amb la Intel·ligència artificial requereix de molts capitals que possiblement només poden obtenir dels diners administrats per l'estat; prenent-los. Com que la història de vegades es repeteix una mica, el moment sembla molt proper al segle XVIII, quan, com descriuen Piketty o Ponton, el desplegament de riquesa per alguns es va iniciar amb la confiscació de riqueses tradicionalment comunals i amb transferències de les classes populars a les noves elits. De fet, la proposta del financer citat primer és que els jubilats es venguin els seus habitatges, si en tenen, imagino que a fons-voltor els únics que en poden comprar. Les classes subalternes cada cop ho tenen pitjor i semblen més redundants.

Las tempestálidas

 

    Llegeixo Las tempestálidas de Gueorgui Gospodinov. Segons Wikipedia el llibre va aparèixer al 2020. Ha passat doncs molt temps però ha guanyat molta més actualitat en un any com aquest es en el que, més que en cap altra, està fent-se palesa la decadència dels pobles europeus. El tema del llibre, com diu Olga Tokarczuk és en primer terme el sentit del pas del temps. El llibre està escrit en primera persona però el protagonista no és tant el narrador, identificable amb el propi autor un intel·lectual crescut a la Bulgaria comunista i que després viurà el traumàtic pas a l'economia lliure de mercat, com el personatge de Gaustin (nom barreja de Garibaldi i Agustí) personatge que apareix convençut d'estar vivint un temps anterior (la data recurrent al començament i el final del seu itinerari és el 1 de setembre de 1939) Gaustin es mou sempre en la difusa zona fronterera que hi ha entre el record i la invenció. En qualsevol cas, entre tots dos posen en marxa una institució terapéutica destinada a alleujar l'existència dels Malats d'Alzheimer. Són clíniques en les que es recrea un espai tal i com era en una època determinada de manera que els malalts es troben en un espai familiar i tenen un principi de reorientació. L'èxit d'aquesta institució és aclaparador i progressivament comença a arribar, gent que no té Alzheimer però que prefereix un moment ben determinat del passat al seu present. Finalment s'imposa la unanimitat de què cal tornar al passat i tots els països europeus fan un referèndum per decidir a quina de les dècades del segle anterior volen tornar. Només Suïssa decideix quedar-se en el present, cosa ben vista pels altres que veuen així la possibilitat d'un refugi temporal. La última part explica la dificultat del narrador per orientar els seus records en mig de l'horror que suposa reviure el fatídic començament del setembre del 39.

    Gospodinov fa una exploració narrativa de la poc intuïtiva realitat a la que apunta la física contemporània mostrant que el temps es pot explicar en termes espacials. Les referències literàries són Thomas Mann i especialment J.L. Borges. És un llibre deliciós per la seva barreja d'ironia i melancolia i també implacable en mostrar el nihilisme inherent als populismes conservadors que poc a por esdevenen predominants en aquest present justificador de les ganes de fugir. No és debades que l'autor esmenti el brexit com un dels seus moments d'inspiració. la reducció d'un projecte política a la tornada a un passat fals. L'estructura li permet explicar moltes històries i algunes m'han divertit i emocionat especialment. En el primer cas està la història del malalt d'Alzheimer que té com a mitjà per retrobar el seu passat, és a dir ell mateix, el testimoni del membre de la policia secreta que es va dedicar a espiar-lo tota la vida. Entre els segons la descripció de com el narrador veu la final de la copa del mon de 1978, quaranta anys després acompanyat del pare malalt d'Alzheimer i com jo del tot lliurat a la causa holandesa i que va viure esperançat el dos o tres segons que va trigar el baló xutat per Ressenbrilk a tocar el pal de la porteria argentina.

El príncep de Dinamarca a Girona

     Veig al teatre municipal de Girona el muntatge de Hamlet de Thomas Ostermeier; un clàssic de l'escenografia contemporània doncs fa més de quinze de la seva estrena i segueix programant-se des de llavors. El muntatge dura unes dues hores i mitja cosa que significa prescindir d'unes quantes escenes (l'obra representada segons el text canònic podria durar unes cinc hores). Només utilitza sis actors amb la qual cosa tots, llevat de Hamlet i el seu oncle, desdoblen en més d'un paper. Són actors de la Schaubühne berlinesa d'un novell altíssim. Magdalena Lermer fa els dos personatges femenins de l'obra: Ofèlia i Gertrudis. (només li cal una perruca rosa i unes ulleres de sol per passar d'un personatge a l'altre) Hamlet és Lars Eidinger el mateix actor protagonista del muntatge des de fa quinze anys. És a prop de la cinquantena amb la qual cosa l'actriu que fa de la seva mare a l'escenari és vint anys més jove. Aquesta és evidentment, i no faig broma, la màgia del teatre. Eidiger es manifesta al programa de ma disposat a fer aquest paper fins la seva jubilació, És doncs una opció oposada al recent muntatge de Broggi on Guillem Ballart feia un Hamlet de l'edat representada a l'escenari. Ostermeier però no té especial interès en un realisme factual.

    Ostermeier fa un muntatge que em sembla deliberadament antiromàntic perquè el seu Hamlet no és cap heroi. La tradició fa del príncep de Dinamarca una figura .moralment superior als que l'envolten. Però aquí Hamlet gran part de l'obra actua com un clown, bàsicament perquè en cap moment dóna la sensació de poder controlar l'aposta que suposa la seva follia fingida. No hi ha res en ell que sembli superior als que l'envolten, els quals sempre semblen estar molt allunyats de qualsevol mena de conflicte moral. El muntatge és molt dinàmic amb el recolzament d'una projecció de vídeo que subratlla els elements més significatius, moments d'interacció amb el públic freqüents (per exemple ens pregunten que recomanem veure de Londres quan Hamlet és enviat a la cort del rei anglès) i, per si de cas algú es dorm o es despista, Hamlet diu tres vegades el monòleg més famós de la història de la literatura. En el dossier de presentació hi és una entrevista concedida pel director al diari Clarin, que em va interessar molt començant per la confessió de l'autor de la inabastabilitat de Hamlet, les possibilitats del qual mai no s'esgoten en un muntatge i es mostra conforme i agraït amb el fet que el seu muntatge ha pres prou importància perquè  sigui responsable de que la joventut actual sigui considerada com la generació Hamlet; del tot conscient de la insuportabilitat de la nostra situació però sense cap iniciativa i aparentment cap possibilitat d'actuar. En aquest sentit es mostra partidari d'allò que deia Godard: "no es tracta de fer obres polítiques, sinó de que fem les nostres obres políticament"

Adéu a Diane Keaton

         

    Dissabte al vespre m'arriba la notícia de la mort de Diane Keaton. Sento una immensa tristesa. M'agradava molt aquesta dona. Suposo que la primera vegada que la vaig veure fou a The Godfather. No vaig parar llavors gran esment. Keaton no podia destacar gaire en un film molt masculí i amb un paper que, com deia el mateix Coppola, tampoc era gran cosa. En canvi, si que es feia un espai i mostrava el seu talent a la segona part. Molt més duradora va ser la impressió quan vaig veure Annie Hall a la seva estrena al cine Diagonal (encara no havia vist els anteriors films amb Allen). Era la primera vegada que veia coses poc emprades en el cine convencional, com la discontinuïtat en el fil narratiu o el trencament de la quarta paret (tot el que Allen manllevà de la nouvelle Vague) però també hi era ella, constituint-se en el centre de la pel·lícula. Anys després sabríem que dins de la barreja construïda per Allen hi havia en un cert sentit un film documental, tant sobre l'actriu, com sobre el trencament de llur relació. Keaton era diferent a qualsevol altra actriu de les que havia vist fins llavors, conjugant d'una manera inaudita, atractiu i normalitat. La seva frescor i bellesa lluïa per sobre de qualsevol convencionalisme, cosa a la que no era aliena el seu vestuari. Keaton va guanyar l'oscar a la millor actriu protagonista i es va assegurar el seu lloc a la història del cinema. Un altre film d'aquell període, menys recordat, fou però igualment important per consolidar la meva devoció: Looking for Mr. Goodbar, on Keaton era una abnegada mestra d'infantil en un col·legi catòlic pels matins i passava els seus vespres buscant homes pels bars. Fou un dels últims treballs del veterà Richard Brooks. Penso que en aquell moment Keaton estava molt a prop de ser el paradigma del que en aquell moment era una dóna atractiva. Aquell era certament, com explicava Juan Manuel de Prada ahir a ABC un ideal pels progres. Cadascú però ha estat el que ha estat i no ens avergonyirem perquè podríem haver estat coses pitjors. No em sorprèn veure que la meva devoció per l'actriu americana és plenament compartida per De Prada, i em sembla que descriu bé el seu atractiu, quan diu que allò més atractiu era com la seva personalitat es posava sempre per sobre de la seva bellesa. No comparteixo, però, la seva afirmació de que fou la separació amb Keaton el començament de la decadència cinematogràfica de Allen, Els meus Allens preferits són precisament els de la dècada dels vuitanta (és a dir quan tenia una relació "normal" amb Mia Farrow) Keaton ha estat treballant pràcticament fins el final però he seguit molt menys la resta de la seva carrera, en gran part, perquè amb els anys s'ha afeblit molt el meu interès pel cine del seu país.

El futur que està venint i el passat que no acaba de passar

 

A l'últim CTXT hi ha l'article setmanal de Guillem Martínez. El paràgraf dedicat a Catalunya explica sentiments que comparteixo plenament i per això reprodueixo. Com deia Faulkner el passat no acaba de passar i estem on estàvem:

 Entre los meses previos a la pandemia y 2024, aparecí citado en sendos artículos de dos grandes diarios barceloneses de difusión estatal. En el primer artículo, el articulista firmante aludía a un fragmento de un programa de televisión en internet, en el que yo aparecía y en el que hablaba de cambios fonéticos en el catalán durante el procesismo. No iba más lejos de Klemperer, el lingüista alemán que analizó el lenguaje del poder de su tiempo. El lenguaje es, en fin, manifestación de poder. Más, según veo con Trump/Ayuso, cuando se pulveriza, ese ejercicio de poder absoluto. Pues bien, el columnista venía a explicar que todo eran percepciones mías, fundamentadas en mi falta de conocimiento del catalán. Es decir, me ubicaba fuera del conocimiento de una de mis lenguas. Es decir, del país. Podría haber argumentado en contra de mi punto de vista. Pero, simplemente, me cancelaba, me expulsaba. El segundo artículo era una reseña en un diario global en castellano sobre un libro mío de cocina. En ella, básicamente, se reseñaba mi relación con el catalanismo, no mi libro –recordemos: de cocina–. Es decir, se me volvía a ubicar fuera del país, para el que era un extranjerismo. Se me expulsaba, indeed. Lo que he querido mostrar con estas dos anécdotas es la dinámica hacia la expulsión, tan profunda, tan difundida, tan invisible –es decir, tan constante– que se cuela en medios en los que eso, aparentemente, no cabe ni es esperable. Lo que alude a dos cosas: a) la ruptura social se ha producido en Catalunya. O, al menos, se expulsa, se decide quién es o no es del grupo, tan ricamente, con absoluta naturalidad. Algo que en Alemania –punto 8– costó cuatro semanas. Es decir, el sentido común de la nueva extrema derecha catalana, que las encuestas dibujan como creciente, viene de lejos, llegó hace tiempo, pues hace años que campa alegremente. No era un residuo anecdótico del procés, sino su punto de llegada, su única función: la identidad, su reformulación. No hubo periodismo que explicara aquello, pues nadie lo vio. Es decir, nadie quería significarse fuera del grupo, del comunitarismo. Me atrevo a suponer que sucederá lo mismo con la extrema derecha catalana. Ya ha sucedido. Catalunya es España una o dos ligas antes. Ojo.

A favor i en contra de les religions

 

    Allò positiu de les religions és que són el més potent suport de l'altruisme (la ciència dóna arguments a favor però per principi no defineix finalitats. La Filosofia tampoc serveix), el més negatiu és que el desenvolupament del ritual acaba substituint l'altruisme. Potser això no hauria de passar necessàriament, però sempre ha passat així.

Ayuso, Goebbels i els llatinoamericans

         Sento per algun lloc que I. D. Ayuso ha dit que els llatinoamericans a Espanya no són immigrants. Aquestes declaracions em fan pensar en l'enunciada per un polític de més competència intel·lectual, Joseph Goebbels, en ocasió d'una entrevista amb Fritz Lang poc després d'haver estat nomenat ministre de propaganda. Goebbels li oferí al director de M el lloc de director general de la UFA Lang sorprès replicà que ell era mig jueu i Goebbels li replicà que eren ells els que qui decidien qui era jueu i qui no. Lang va demanar vint i quatre hores per rumiar-se la proposta i aquella nit va deixar Alemanya per no tornar fins després de la guerra (Com que Goebbels ja era mort quan Lang ho va explicar, hem d'acceptar la seva versió, Sí és un fet que Lang deixà Alemanya sobtadament). Tenir poder és això suposo i manar és decidir el significat de les paraules. Un altre tema és que hi hagi en les paraules d'Ayuso una estratègia electoral que podria sortir bé. I encara un altre tema és que Ayuso pot tenir més raó del que ella pensa La base del seu argument és que com que compartim cultura amb els llatins , aquests no poden ser emigrants. Quina és la cultura, però d'Ayuso? Com a persona que sembla haver assumit sincerament l'ideari neoliberal, des d'aquestes idees, sovint la presidenta de Madrid sembla un exemple perfecte de persona desculturalitzada, en el sentit explicat per Olivier Platt a l'applatissement du monde

Queremos tanto a Claudia ...

 i és clar el perquè.

Més sobre l'escriure i el llegir

 

    El que explica aquí Garcia Barnes ens porta al que dèiem ahir. Possiblement, poca gent té temps per les grans obres de la literatura. La meva experiència de molts anys em permet confirmar-ho; cada cop en sé de mes gent que escriu molt, i llegeix, o ha llegit poc. Això però no és d'ara. Durant uns anys vaig ser secretari d'una associació de filosofia moderna. No tenint diners la meva tasca era convèncer gent per que vingués a parlar de franc. Sorprenentment, mai no vaig tenir problemes per trobar-ne, però mai no haguéssim tingut prou diners per convèncer-los de venir a sentir parlar els altres, I és una pena, perquè cada cop tinc més clar que és molt difícil que la gent que no sap escoltar, i si no et ve de gust escoltar ningú o no en saps o deixaràs de saber, sigui capaç de dir alguna cosa realment valuosa.

El mestre i Margarita

     Divendres al lliure veig la versió d'Alex Rigola de la novel·la de Bulgakov el Mestre i Margarita. La crítica ha estat tèbia però jo la trobo una obra francament recomanable per tres raons. La primera és que la posada en escena és molt àgil i sense una mitjans extraordinaris resulta ben efectiva en els moments a priori més difícils de teatralitzar com el viatge aeri de Margarita per Moscou o la representació de màgia negra al teatre moscovita. La segona és que em sembla coherent amb la línia de treball desenvolupada per Rigola des de la seva direcció de la sala Breakfast, potenciant el treball dels seus actors. Aquí tenim 14 actors mols bons, als quals els hi dona l'oportunitat de lluir-se a tots en algun moment. Certament  sobresurt Francesc Garrido que és molt bon actor i que té el millor paper, el diable Woland. Ell com Sandra Monclús i Miranda Gas ja hi eren a la versió de Rigola de Glengary Glen Ross un dels millors espectacles dels darrers anys.

    La tercera raó, molt important, és que Rigola fa una adaptació que permet perfectament . rememorar i viure la novel·la de Bulgakov que és una de les més importants del segle XX . Rigola transmet el rerefons intel·lectual de manera eficaç i també allò que constitueix l'element més singular de l'obra: el seu sentit de l'humor. De totes les grans obres de la novella russa és la més divertida sense dubte. Al sortir hi havia gent que creia recordar una obra més política, en el sentit de més anticomunista o antiestalinista. Però jo no recorda aquesta dimensió a la novel·la. Pel que recordo em sembla clar que Bulgakov no estava tan interessat en mostrar la maldat de la revolució com la seva inanitat; el fracàs d'aquella, i al capdavall, de totes les revolucions en modificar la situació general de la humanitat. Quan hi era a la facultat vaig estar dos anys sentint al Rafael Argullol un mateix curs, en dos parts sobre la figura de Faust i la transgressió del límits. No recordo que ens parlés d'aquest llibre (era abans de la versió més reconeguda que és la de 1989) Però podria haver estat present als curs perquè la relació amb l'obra de Goethe és evident i des d'aquí el transgressor del límits no és tant el mestre com el Berlioz, representant de la hybris intel·lectual de la modernitat que a la primera escena perd el cap. 

    Anant més enllà però el problema que ens podem plantejar és el sentit de programar grans obres de la tradició quan a molt poca gent li interessa gaire la tradició. En el cas de les crítiques algunes retreuen a Rigola que a la seva representació triguen molt a sortir el mestre i Margarita oblidant el fet de que ben bé els protagonistes de la novel·la no ho són. Sospito que el els lectors habituals de Bulgakov a Catalunya a hores d'ara són molt menys que la gent que ha anat o anirà al lliure i que tot ho tenen molt lluny. No puc aquí deixar d'oblidar el diàleg que vaig sentir a les meves veïnes a la representació de Los dos Hidalgos de Verona, quan una li preguntava a l'altre : "lQuè dimonis és això d'un Hidalgo?" Em sembla que les dues noies, entre trenta i quaranta anys per ser exactes, potser són un cas extrem però no pas una excepció.

Una raza imaginaria. Breve Historia de la judeofobia

 

        Llegeixo el llibre Una raza imaginaria. Breve historia de la judeofobia de Shlomo Sand, eminent historiador, catedràtic emèrit de la Universitat de Tel Avi i autor de la molt recomanable The invention of jewish people. Sand tria un terme clar però poc utilitzat, judeofobia, en contra del més esperable terme antisionisme. La raó és contundent. No havent cap indicació ni senyal de què existeixi alguna cosa semblant a una raça semita, quan parlem d'antisionisme acceptem el marc mental elaborat pel racisme occidental i dut a la seva màxima expressió pel nazisme. L'autor fa el que diu el títol, un recorregut per les expressions anti-jueves des de l'aparició del cristianisme fins el genocidi nazi i una mica més enllà, doncs l'Holocaust és un fet oblidat fins a la guerra dels sis dies, és a dir, quan Israel necessita justificacions per consolidar un trencament flagrant del dret internacional. Els fets que explica són més o menys coneguts i els explica de manera àgil i entenedora. Jo m'ho he passat bé retrobant vells amic com Agustí d'Hipona, partidari de maltractar amplament els jueus però sense atemptar contra la seva vida, Erasme, Voltaire, Immanuel Kant o, desmentint el tòpic que la judeofòbia és de dretes, figures com Bakunin i Proudhon. (en aquest casos, clarament l'odi als jueus era en realitat odi a un sol jueu, que en realitat tampoc era jueu) Shlomo però en la seva exposició segueix la seva habitual lluita contra els mites del sionisme. I així si en el llibre anterior ens mostrava que no hi ha cap indici per pensar una expulsió massiva del poble jueu. a l'època de l'imperi romà. Aquí emfatitza un fet clar a la història de les religions. El judaisme no precedeix al cristianisme sinó a l'inrevés. Ha estat doncs una religió consolidada en el temps de dominació de l'altra i ha hagut de conformar-se com una religió de resistència. Per posar una data significativa Constantí en la seva legislació va prohibir les conversions al judaisme i la predicació de la seva religió, cosa que ens dóna una imatge del judaisme molt oposada a la corrent. També és molt significatiu el paper decisiu dels autors cristians en consolidar el mite de l'expulsió.

        La part dedicada als segles XIX i XX explica el sorgiment del sionisme i l'aparició de la fonamentació "cientifíca" del racisme. Aquí la tesi fonamental de Sand s'expressa bé mitjançant la intuïció d'Orwell quan afirmava que molts jueus sionistes no li semblaven més que antisionistes a l'inrevés. El sionisme és un episodi més de la, no deixem de dir-ho un cop més, catastròfica eclosió dels nacionalismes i que a més no tingué d'entrada gaire exit. Només la barbarie nazi va donar un fonament a que una utopia improbable i no especialment desitjada per la major part dels considerats jueus, fos realitat. Un detall que l'autor remarca i no podem oblidar mai és, avui per avui, la major part dels jueus del mon no viuen a Israel. I, en general, hi haurà evidentment excepcions no hi viuen perquè no volen. Allò significatiu però és la convergència dels pensadors nazis i dels sionistes en la construcció del concepte de raça jueva. El llibre esmenta en especial la relació entre Arthur Ruppin,el principal defensorf de l'especificitat racial jueva i Hans Günther, el pensador nazi que volgué fonamentar les bases antropològiques de la identitat racial alemanya. El jueu considerava l'alemany el seu mestre i compartien la seva visió del mon. De fet, pocs països ha dedicat tant esforç a la fixació genealògica dels avantpassats com Israeltot i que i amb molt poc exit. No hi ha definició de la judeïtat des de l'ADN.

    Els dos últims capítols constaten que fet a Occident es pot afirmar que la judeofobia és un fenomen no desaparegut, però si molt disminuït. D'alguna manera és el sionisme el que el manté avui, doncs com diu l'acudit, israeli, fa cent anys un antisemita era el que odiava els jueus. Ara un antisemita és algú a qui els jueus odien. Constata també quelcom molt evident. El paper social que abans jugava la judeofòbia, ara ho representa la islamofòbia. L'epíleg està escrit després del 7 d'octubre de 2023 i l'autor creu que aquests fets, millor dit la resposta israelita a aquests fets, poden suposar un nou increment real de la judeofòbia o, dit de manera més precisa. L'antisionisme, una opció legítima en termes històrics i polítics, està esdevenint un altre cop antijudaisme

My Fair Lady

 

    Aprofito el viatge setmanal a la classe rus per veure a la filmo la projecció del My Fair Lady de Goerge Cukor. La va filmar a principis dels seixanta després de l'aclaparador èxit de l'obra teatral. L'època dels musicals específicament cinematogràfics havia acabat i tenim una mostra d'un altre gènere des del meu punt de vista molt menys interessat: el teatre musical filmat. Cukor no dissimula gens aquest fet i algunes escenes, la desenvolupada a la cursa de cavalls per exemple, recreen més una representació teatral de la cursa de cavalls que no pas pròpiament una cursa de cavalls. Aquesta opció es radicalitza amb l'opció de prendre com protagonistes dos actors, Rex Harrison i y Hepburn. que no són ni ballarins ni cantants. Hepburn fou doblada, Harrison no, però no canta sinó que recita les seves cançons. Cap dels dos doncs era una elecció òbvia, però imagino que Cukor volia un actor amb molt recursos com era Harrison, per fer un personatge tan polièdric com el professor Higgins, al qual sovint es pot adorar i odiar en el mateix moment. (de fet, havia estat també el protagonista teatral) Pel que fa la protagonista femenina, molta gent esperava que Eliza Doolitle fou Julie Andrews la protagonista de l'obra de teatre però Warner volia una gran estrella, un estatus que Andrews no tindria fins l'any següent gràcies a Disney. És curiós que malgrat haver fet molts films, Hepburn està en la memòria cinematogràfica per dos papers pensats per altres actrius; aquest i el de Breakfeast at Tyffany's. Mentre escrivia el conte original Capote pensava a Marilyn Monroe. No es pot dubtar que amb Monroe seria un altre film. Penso que millor. No és aquí el mateix cas. Hepburn està convincent en els dos registres oposats que ha de fer. En general, Cukor tria molt bé el repartiment i va fer bé de resistir els suggeriments de Warner (el qual per exemple volia a James Cagney com Mr. Doolitle en comptes de Stanley Holloway) i donar els papers principals a actors britànics. Això té relació amb el primer dels motius pels que m'ho vaig passar molt bé. El film despertà els meus sentiments més gratament nostàlgics vers aquesta ciutat que m'estimava i a la qual possiblement no he de tornar mai. El film comença de fet a un lloc pel que sovint passava quan mostrava la ciutat o em dedicava a passejar: L'espai entre l'església de sant Pau i la façana de Covent Garden que havia estat un mercat i ara és la típica "tourist trap" La història a més reflecteix l'orgull, crec que legítim, dels anglesos per la seva cultura. Com altres coses bones, l'amor de Higgins per la llengua de Shakespeare també és una de les coses que està esvaint-se. M'ho vaig passar bé, perquè l'adaptació manté molt de l'esperit de l'obra de George Bernard Shaw la seva mirada irònica sobre les convencions socials i la seva fe il·lustrada en la capacitat emancipadora de la cultura. Finalment, perquè malgrat tot el que he dit sobre el teatre filmat, Cukor en molts moments reprodueix allò que ara per ara, més valoro dels musicals clàssics, el que podríem dir la seva modalitat sentimental, com, per exemple, a la meva escena preferida del film quan Eliza comença a pronunciar correctament l'anglès. No és un cant, ni un ball excel·lent però si una representació excel·lent de la joia, una mena de representacions a la que cada soc cop més sensible perquè la joia és el més valuós de la vida encara que només es pugui viure de forma vicaria.

Il·lustració fosca i igualtat humana

 

    Llegeixo The Dark Enligthment de Nick Land directament a la pàgina web de l'autor. No cal dir que el títol juga amb la paradoxa de l'enunciat que suposo només es por desfer considerant un fracàs de la il·lustració en la seva missió històrica de destruir els prejudici doncs acabà resultant en la creació de nous que l'autor considera molts pitjors. O, dit altrament, el conglomerat de l'antic regim, monarquia i església, ha estat substituït per un altre conglomerat no menys absolutista on el poder és ostentat per les estructures de partit i l'església ha estat substituïda per les universitats i els mitjans de comunicació. L'esment a la il·lustració és evidentment discutible perquè allò que el professor Land té franca i clarament com objecte dels seus atacs és la idea mateixa de democràcia i alguns il·lustrats són certament el fonaments de la democràcies actuals, però no pas tots. Land és un dels ideòlegs més anomenats a hores d'ara de la nova extrema dreta americana i el seu text em resultà sorprenent per la virulència del seu atac contra la noció de democràcia. No crec que fa trenta anys ningú s'hagués atrevit a publicar un text així fora de cercles nostàlgicament marginals.

    Les seves crítiques a la democràcia tenen diverses fons. La més utilitzada, i la que en termes fàctics resulta més difícil de refutar si mirem una mica els mitjans, és que les democràcies degeneren inexorablement en cleptocràcies (Democracy might begin as a defensible procedural mechanism for limiting government power, but it quickly and inexorably develops into something quite different: a culture of systematic thievery. ) i per l'efecte del que Schmidt identifica com la polaritat amic-enemic, pel polític conseqüent el millor acaba sent destruir allò que no pot robar. El primer recolzament però seria d'inspiració platònico-nietzschiana denunciant que a les cultures democràtiques els ideals no són sinó màscares dels apetits.

    Per l'autor la noció de democràcia és oposada tant a la de civilització com a la de llibertat. L'alternativa a la organització des de principis democràtics ha de venir del mon empresarial. El President ha d'esdevenir un CEO, aquesta és l'única manera en què podem assegurar un progrés incompatible amb la noció de democràcia, la qual ha de ser abordada, des del seu punt de vista com una objecte propi de la parasitologia general. Aquesta concepció no es presenta tant un trencament com en un retorn als orígens. Els pares fundadors mai no parlaren de democràcia als seus textos i Strand es pensa com un continuador de la crítica de Hume als whigs i al seu esperit entusiasta. La seva lectura dóna com a sorprenents vencedors de la història gents com els levelers, els quals malgrat haver estat aixafats en el seu moment han acabat reencarnant-se en allò que ara seria l'esquerra woke

    Confirmant les sospites de Todd la qüestió clau per a Land és la identificació del punt de vista democràtic amb el que ell anomena universalisme. Per això esdevé cabdal la noció del racisme. Mentre que per ell l'existència de races diferenciades és una hipòtesi honesta, afirma que en el pensament democràtic, progressista juga el mateix paper que la noció de pecat original tenia en els antic puritans. La igualtat humana per sobre de les diferències de raça i classe, d'aquestes no en parla gaire, no són sostingudes per cap hipotètica base racional o a científica sinó que són afirmades com un dogma religiós. Com ell diu en un cert moment:

The criteria of judgment owe everything to neo-puritan spiritual hygiene, and nothing whatsoever to testable reality. Scientific utterance is screened for conformity to a progressive social agenda, whose authority seems to be unaffected by its complete indifference to scientific integrity.

    Land considera a més que en aquest punt l'esquerra és especialment contradictòria perquè nega l'existència de les races però totes les seves polítiques destinades a protegir algunes races les pressuposen. Jo diria que en aquest punt l'esquerra és poc lúcida perquè certament les races existeixen. Però existeixen només perquè els racistes volen que existeixin.

    La quarta part insisteix en el fet que el col·lapse de la societat americana està produint-se pel terror racial que per ell és aparentment la qüestió més important i la responsable de la desintegració urbana americana. Aquesta és una afirmació indiscutible. Les coses han passat així, però des de fora ens podem plantejar si havien de passar així. En general, em sembla que Land tendeix a confondre, diria que deliberadament, els judicis de valor i els judicis de fet. Em sembla però que les seves intencions esdevenen del tot evidents quan diu que el fons de l'atac al racisme és un atac a les regles de lliure mercat. Curiosament mai no sembla plantejar-se la pregunta de si realment ha existit mai alguna cosa com el lliure mercat. (el qual  no deixa de ser un altre producte de la imaginació il·lustrada)

    En els últims capítols hi ha un gran apologia del secessionisme com única i legitima via de sortida. Aaixò du a una reivindicació del patrimoni confederal. L'autor pensa que la derrota de la confederació suposa la traïció a l'esperit dels pares fundadors i és l'essència del "white fligth" que ha segellat la decadència de les ciutats americanes. Com ell mateix ens diu: There’s no need to reach agreement, when it’s possible to split.

    Certament hi ha hagut molt d'això a les històries dels pobles anglosaxons però havent fracassat, em sembla que això ara ja es pot dir, la carrera espacial, tampoc tenim masses més llocs on anar, si no reintroduïm la, també prou anglosaxona, pràctica del genocidi. No és certament la que l'autor defensa sinó que, també de manera inquietant, pensa que la solució a la trivialitats dels problemes racials vindrà marcada per l'avançament de la biònica.

    Com he dit abans el punt clau i el que atesa la meva formació em pot resultar més inquietant és la virulència de l'autor contra la idea de la igualtat humana que s'expressa en paràgrafs com aquest:

To call the belief in substantial human equality a superstition is to insult superstition.  .... People are not equal, they do not develop equally, their goals and achievements are not equal, and nothing can make them equal. Substantial equality has no relation to reality, except as its systematic negation. Violence on a genocidal scale is required to even approximate to a practical egalitarian program, and if anything less ambitious is attempted, people around it (some more competently than others).

    Quina posició cal prendre enfront d'aquesta mena d'afirmacions? Pel que jo sé, hi ha gran dos fonaments de la tesi de la igualtat humana. El primer es troba al Leviatan de Hobbes i es basa a la homogeneïtat de la matèria, és doncs una aplicació de l'esperit galileà. No diria que hi hagués descobriments posteriors que impugnin aquest camí, però la filosofia de Hobbes no acostuma a despertar adhesions emocionals. La segona és el principi cristià de compartir, tots els humans, la mateixa filiació divina. En alguns casos ha això estat més filosòficament revestit però sense variar gaire l'essència. Evidentment, és una fonamentació emocionalment més rica, però al capdavall una qüestió de fe. La il·lusió del progressisme seria fer de tots dos una sola. No és així, Em sembla indubtable que la major victorià dels defensors de la igualtat humana ha estat l'abolició progressiva, i encara no del tot complerta, de l'esclavatge, iniciada al Regne Unit a començaments dels segle XIX. Els impulsors de l'abolició no foren certament filòsofs, molts filòsofs del XVIII de fet veien bé l'esclavatge o si més no acceptaven la inferioritat de la gent de pell fosca com Hume o Kant, sinó grups cristians inconformistes com els quàquers.

    Quina conclusió cal treure de tot plegat? Jo diria que no hem de tenir por en defensar també qüestions de fe. I aquí aplico el que he cregut aprendre llegint Plató: la noblesa i la baixesa, certament existeixen, però no són objecte de demostració lògica. una afirmació racista és sempre expressió de la mesquinesa de l'esperit del que la profereix amb independència de la relació més o menys plausible amb qualsevot "fet". Segurament aquí també ens cal recordar el deia el vell Hume tenir present que els errors en matèria de filosofia són ridículs, mentre que els errors en matèria de religió són perillosos.

Hangmen also die

     Heidrych va morir assassinat a Praga l'any 1942 i com era de preveure les conseqüències foren terribles per a la població de Praga, però també l'oportunitat de dos exiliats alemanys residents a Califòrnia de fer la seva aportació a la lluita mitjançant un film de propaganda a partir d'aquests fets. Els exiliats eren Fritz Lang i Bertold Brecht i el film Hangmen also die, on se'ns explica els dies posteriors a l'atemptat centrant-se en la figura de l'autor de l'atemptat, un metge, i de la família que l'acull la nit del succés durant el toc de queda. El repartiment és prou curiós, encapçalat per secundaris habituals: Brian Donlevy com el metge, Anna Lee, en una rara aparició fora de la Ford Company, és la protagonista femenina i Walter Brennan és el pare de la noia, el cap de la família que l'amaga després de l'atemptat, i un dels 400 ostatges que han de ser executats si no apareix l'assassí. Brennan fa un registre del tot oposat als dels films de Hawks pels que el recordem més i està perfecte com a intel·lectual just i coratjós

    Crec recordar que Brecht no estigué del tot satisfet amb aquesta feina. Òbviament el seu estil no era del tot congruent amb el que es podria trobar als productes ordinaris de Hollywood. No recordo gaire finals feliços a les obres de Brecht, cosa que d'alguna manera si es produeix en aquest film on els col·laboracionistes tenen un cert èxit, tot i que la vida de la major part dels ostatges Brennan inclòs, acaba sent sacrificada. A més va tenir problemes amb el sindicat de guionistes que no el va voler reconèixer com a autor del guió. Lang, en canvi, si estava satisfet d'haver treballat amb Brecht i d'haver posat en pantalla algunes idees molt originals, com el diàleg on Brennan explica la necessitat de ser prudent amb el que es diu o la inserció del poema en el clip de més amunt. Més enllà de les servituds imposades pel film de propaganda i d''una certa caiguda de ritme en la part central, em sembla que el film és un bon testimoni de l'indiscutible geni de Lang, un dels cineastes que varen descobrir i millor van aprofitar la capacitat del cinema per construir la història a partir de detalls mitjançant significatius primers plans ,moltes vegades d'objectes. En aquest film veiem que la seva capacitat per construir escenes de tensió no era inferior a la de Hitchcock, que considerava Lang un dels seus mestres i el film és molt clar, reflectint aquí tant la seva personalitat com la de Brecht, en mostrar situacions complexes moralment com la que viu Donlevy quan dubta de si lliurar-se o no als alemany sper salvar 400 vides. Els nazis a la pel·lícula apareixen tan odiosos com volien els seus autors. Tot i que potser alguns catalans contemporanis podrien fer una altra mirada doncs el régim de Heydrich, com ens explica Xavier Massó, al seu darrer llibre fou el primer en organitzar un ensenyament competencial.