Les dépossédés

 

     Les dépossédés és el títol del darrer assaig del geògraf Christophe Giully, famós pel seu No society en el qué feia una descripció molt acurada i referida a França de l'articulació espacial de la guerra de classes en els nostres dies. És un llibre sorprenentment optimista. És també un llibre que pot resultar difícil de pair per l'esquerra realment existent, la qual en molts casos està relacionada amb grups directament beneficiats per l'evolució del capital i que ha acabat assumint, tot i una gran quantitat de negacions merament retòriques, la defensa del sistema. Parlem de l'esquerra que ja no es ni socialista, ni comunista, ni, Déu ens és guard, anarquista (una bandera que ara vol prendre la dreta) sinó progressista i que utilitza la seva ideologia progressista per legitimar un procés de recomposició social, en el qual gran part de la població perdrà les seves opcions de mobilitat, en nom de l'ecologia (parlem és clar de la gens democràtica i menys sostenible imposició del cotxe elèctric) o d'assegurar l'ordre existent de les coses mitjançant una anul·lació de les potencialitats dels sistema educatius basada en uns principis morals que mai de la vida s'aplicarien a ells mateixos. Per Giuly difícilment s'ha produït en cap altre època un decalatge tan gran entre els fets i la representació; entre la proclamació retòrica d'uns valors, el combat per la societat més inclusiva, i una política real basada en la indiferència a la sort de les gents ordinàries, de les quals, allò que realment es vol és que estiguin el mes lluny possible

           La segona part del llibre es diu la brume i parla del paper de la cultura i els mitjans de comunicació com creadors d'una boira que ens amaga la realitat. És una part certament interessant pels catalans que, des de fa onze anys, hem substituït la política pel seguiment d'un serial, que ara ja quasi tothom comença a percebre com fonamentalment avorrit. Giuly es centra molt en el cinema, el qual generalment aspira a construir una narrativa alliberada de les coaccions de la vida ordinària. A les sèries i pel·lícules més vistes, imagino que les de Netflix, la pobresa apareix com a maledicció i espectacle però mai en termes d'injustícia. La nova burgesia satisfà la seva necessitat de veure's humana, de sentir capacitat de compadir, però obviant la pregunta per les causes de les coses (és el qua fa tres anys volia explicar quan comparava Nomad Land amb The Grapes of Wrath). És allò que l'autor anomena "brume compassionelle". D'altra banda l'efecte més immediat dels nous mitjans d'entreteniment és l'atomització de la societat causa directa de l'abandonament de la vida associativa per les classes populars

         La tercera part es on es manifesta l'optimisme del llibre. El relats de les elis no es sosté. Cada cop mes el wokisme (al capdavall, un subproducte de Nike) esdevé irrisori i no és ocultable el caràcter autodestructiu de l'opció de les elits i la nostra decadència cultural. Aquí certament la seva lectura em sembla massa voluntarista. Està bé que la majoria de la gent rebutgi la buidor de Hillary Clinton o de Macron, les alternatives, però, són les que són, tot i que de vegades apuntin a mesures que caldria prendre. Allò que fa poc anys era mica menys que una heretgia (tot i que com recorda l'autor, en termes culturals l'esquerra francesa sempre ha estat proteccionista), aturar la globalització, quan més va més, n'està esdevenint una obvietat. Tant de bó, Giully tingui raó i Trump o LePen no acabin mostrant-se més que com titelles utilitzades per l'autodefensa de la gent ordinària, una apostasia contra unes elits que només poden dir-li a la gent ordinària, que no són res, que no valen res i que els seus valors, d'origen si hom vol religiós però poc discutibles sovint, ja no valen en el nou món que s'està obrint.

              Més enllà de la perspicàcia o de l'optimisme polític la moral de Giuly és molt òbvia i té com nucli això que el progressisme nega: l'existència social no es fonamenta en tenir moltes prestacions socials, sinó en tenir una funció social (òbviament s'oposa a la renta mínima universal. Des d'un punt de vista moral el seu refús em sembla assenyat); tenir una funció social implica que el teu treball dugui una possibilitat d'autorealització i que la teva dignitat social sigui respectada. Néixer a la Banlieu, o a Sant Adrià, no hauria de conceptuar la teva existència com un fracàs. Potser com explica Rosen en el su llibre sobre el sofista, ningú no ha trobat la imatge original de la "bona vida" però ni els més eficaços recursos de la sofistica ens poden convèncer que el camí per trobar-la passa per consumir.