Reveient Guys and Dolls

 Aquesta cançó per raons que ignoro,  va desapareixer a les dues versions teatrals que vaig veure a Londres

 Aquesta és l'única cançó escrita per la pel·lícula,  Sinatra més que mai in his shining hour

J. L. Manckiewicz és un cineasta molt oblidat a hores d'ara. Els motius són diversos però fonamentalment dos: treballava molt els diàlegs, la seva educació literària era importan,t i això juga en contra seva ara que a la gent li costa tant escoltar i, en segon lloc, era un home que conjugava principis morals reals amb un façana de cinisme, cosa contraria a un moment amoral però ple de facades moralitzants. Un exemple d'aquesta intempestivitat fou l'adaptació d'All about Eve vista fa poc a Barcelona, on Gemma Vilarassau li perdonava la vida ("les dones jo no som així"!!!) i l'obra es feia suportable al públic convertint el paper crucial del crític Allyson de Witt (inoblidable George Sanders) és un pacífic pare de família.

Diumenge vaig reveure Guys and Dolls, l'únic musical que va filmar. És evident que no són Kelly ni Astaire i el film té molt d'atípic. Té però, tres motius que permeten gaudir-lo en extrem: el primer és el treball del coreògraf Michel Kidd, que compensa amb els balls col·lectius, la quasi absència de ballarins entre els protagonistes. La segona, la interpretació i la presència de Jean Simmons, la sargent Sara Brown, molt guapa, molt sensible i molt divertida. La tercera, les quatre vegades que canta Frank Sinatra. Cada cop sento més que quan Sinatra comença les seves cançons s'atura el món. Pensant-ho a fons, el film, originat a una obra de Broadway, connecta molt bé amb l'esperit de Manckiewicz i els dels seus darrers films, que són en tots el casos una presentació de la vida com a espectacle teatral, de la vida social com a escenificació. Més enllà de les convencions del gènere no estan tan lluny els Sky Masterson o l'Adelaide d'aquest film de Paris Pitman jr de There was a croocked Man o els protagonistes, Lawrence Olivier i Michel Caine, de la genial, The Sleuth