La meva llista (IX): It's a wonderful life

 

        El dia de Nadal faig el que toca. Faig dinar per la família que em queda, poqueta, i al vespre amb el meu germà i la meva mare veiem per enèsima vegada, però aquest cop sencera, It's a wonderful life. El tòpic és dir que és la millor pel·lícula de Nadal. Jo no tinc clar si triaria aquesta o el Placido de Berlanga. Totes dues comparteixen però estar relativament infravalorades darrera de la seva etiqueta nadalenca. It's a wonderful life era el primer film de Capra després de la guerra on havia col·laborat com a director amb la sèrie Why we figth, decisiva per convèncer el poble americà de fer una guerra que a molts d'ells ni els anava, ni els venia. Iniciava amb aquest film l'aventura de fer la seva productora i trià com a protagonista un actor que també havia deixat la seva carrera per lluitar amb l'exercit americà, en aquest cas com a pilot d'un bombarder, James Stewart. El film no tingué un èxit a l'alçada de les expectatives i la inversió i Capra mai no pogué recuperar el lloc que havia tingut i que es reflectia en el fet de ser el primer director que podia posar el seu nom abans del títol de la pel·lícula (aquest és el títol de la seva autobiografia The name above the title). Curiosament el film quedà tan oblidat que ningú es preocupà de renovar els drets d'exhibició que passaren al domini públic permetent la projecció televisiva del film cada Nadal fins esdevenir el clàssic indiscutible que és avui en dia.

            Cinematogràficament em sembla insuperable el talent narratiu de Capra capaç de conjugar una barreja de comèdia, tragèdia i film de ciència ficció, la part més decisiva del film s'esdevé en una realitat alternativa, la del mon on George Bailey no ha nascut. El talent de Capra es troba en la seva capacitat de modular la narració. Hitchcock a la seva entrevista amb Truffaut, parlant de Psycho, explica que el seu ideal era assolir el control de l'evolució dels sentiments del públic, això és el que aquí Capra assoleix plenament passant sense solució de continuïtat de la tragèdia a la comèdia. quan i com ell vol. Hi ha un cert consens en què Stewart fou sinó el millor actor, sí el d'una filmografia més consistent i brillant. Stewart, però no comença a ser Stewart fins a aquest film on Capra va treure registres insospitats en un actor fins llavors molt especialitzat a la comèdia (segurament la seva experiència bèl·lica també va tenir molta influencia en aquest canvi) El seu antagonista és un emul de Mr. Scrooge, el senyor Potter interpretat per Lyonel Barrimore, del qual cal dir que està a l'alçada de Stewart (deu anys abans Barrymore havia fet per Capra un altra gran interpretació amb un personatge del tot oposat a Potter, el patriarca de l'anàrquica i feliç familia de You can't take it with you) Ahir em va impressionar especialment l'escena en que Potter vol contractar, comprar, Bailey. La interpretació de tots dos és magnifica i el diàleg, basat en la idea de què Potter entén perfectament qui és i quina podria ser la feblesa de Bailey, és magistral.

                    Quan la Dos va presentar la pel·lícula vaig assabentar-me d'un fet que ignorava: la censura del film pel franquisme que va retallar vuit minuts, en general, tot el que feia referència a la cooperativa d'habitatge a la que Bailey consagra la seva vida. No fou l'únic problema del film. Capra fou investigat pel BFI i haver-lo dirigit fou un obstacle per redreçar la seva carrera. Capra sempre va votar el partit republicà, mai a Roosevelt, però en el guió hi havia gent clarament de l'esquerra com Michel Wilson. En alguns moments la línia ideològica és molt explicita com quan s'afirma que l'enemic no només eren el que estaven fora i  en imatge veiem el capitalista monopolitzador representat per Potter. Però més enllà del criptocomunisme de Wilson possiblement té raó Esteban Hernández quan afirma l'origen de la seva proposta a la tradició populista americana, un moviment definible de manera paradoxal com conservadorisme antisistema. L'esquerra, en general, tampoc és gaire entusiasta d'un film, la perspectiva moral del qual és eminentment conservadora. De jove això hagués pogut amoïnar-me. Ara el populisme em fa molta menys por que l'elitisme intel·lectual i l'amoralitat de l'esquerra realment existent. Veient el film no em queden gaire dubtes de què Bailey tenia raó. El film no justifica al sacrifici pel sacrifici. La lluita contra els Potter del món és l'única opció moral consistent i el film acaba sent una reivindicació del coratge com a virtut element essencial de la moral decency de la que parlava Orwell. En tot cas, fora de collonades com les que de vegades es discuteixen, el discurs que fa Stewart en el clip de més amunt és tan pertinent i significatiu ara com quan es va fer el el film.