La plaça del diamant

 

        Veig aquí a Vilanova l'adaptació de la plaça del diamant dirigida per Carlota Subiròs que fou estrenada al TNC aquesta tardor. Subirós ha prescindit de l'escenificació directe dels fets narrats i dóna veu només a la colometa. És una opció coherent amb la novel·la, tota ella narrada per la protagonista. Com que els sers humans som complexos, no hi ha només una Natàlia, sinó onze actrius diferents interpretant Natàlies, cadascuna de les quals prioritza alguna dimensió del personatge. Des de les meves conviccions filosòfiques no puc deixar d'estar d'acord amb la tria de Subirós. Potser, però, onze en són massa. Pràcticament totes estan tota l'estona al necessari i mentre les seves accions sovint són oportunes, una Natàlia ballant mentre altre explica el seu dia de noces, d'altres vegades no és massa clar que estan fent sobre l'escenari, cosa que pot arribar a distreure una mica d'escoltar un text, en tots els casos, molt ben dit. He llegit que l'espectacle es vol fer girar per Europa amb la finalitat de difondre l'obra de Rodoreda. En aquest sentit l'espectacle és ben reeixit i fa justícia a la prosa de Rodoreda i a la seva creació, potser la figura més universal creada mai per la literatura catalana. Aquesta noia que no sap ben bé perquè és al mon i que era d'aquella manera que li sabia sempre molt greu haver de dir no a altres persones. Un personatge universal perquè Natàlia és ella però també totes les dones dels barris populars com la Gràcia on viu, o el Raval i el Poble Sec de les meves avies, resilients enfront la violència de la historia i de l'altre meitat del gènere humà.