A place in the sun

         Veig A place in the sun de George Stevens. Feia segurament més de quaranta anys que la vaig veure per darrera vegada. D'entrada el film no està mancat de motius d'interès. Adaptació de l'obra de Dreisler, An american Tragedy fou el projecte que Einseinstein va intentar filmar mentre passava per Hollywood abans del seu inacabat que viva Mexico. Un dels que signa el guió és Michel Wilson, un dels més il·lustres blacklisted. Vist a la Wikipedia la carrera de Wilson és impressionant. Guanyà l´oscar per aquest film després d'haver treballar sense acreditar a It's a Wonderful life. Era l'any 1951. Dos anys més tard fou nominat per Five Fingers, la biografia de l'espia Ciceró filmada per. Manckiewiz Després ja no va poder treballar amb el seu nou nom però estigué (sol o en col·laboració) en films com the salt of the earth, Friendly Persuassion (que en els crèdits apareixia sense cap guionista), The bridge over the river Kwai (signat per Pierre Boulle, l'autor de la novel·la que no sabia un borrall d'anglès, trenta anys més tard li fou atorgat l'oscar a Wilson pòstumament), Lawrence of Arabia (tampoc apareixia al crèdits) o The planet of the apes, signada també només per Boulle,

            A place in the sun és una pel·lícula que parla molt francament del tema de les diferències de classe. Explica la història de George Eastman un noi pobre, fill de uns pares que han consagrat la seva vida a una institució semblant a l'exercit de salvació, que comença a treballar a la fabrica del seu oncle, immensament ric. La família és molt propera, però la situació social és molt diversa, indicatiu de què en aquella societat els diners són l'únic tret distintiu. Eastman comença a un lloc humil i es relaciona amb una de les treballadores de la fabrica Alice Tripp (cosa prohibida pel reglament de l'empresa) mentre està fascinat per una noia de l'alta societat que ha conegut a casa de l'oncle, Angela Vickers. George mentre desenvolupa un nuviatge convencional i clandestí amb Alice, té oportunitats d'ascendir a l'empresa i de seduir Angela, amb la qual finalment està en disposició de casar-se. El problema és que Alice està embarassada i fracassat l'intent d'avortament, la noia li exigeix matrimoni. En aquesta situació un passeig en barca per un llac molt solitari desenvoluparà el final tràgic per Alice que morirà ofegada, i per George que acabarà a la cadira elèctrica com responsable del seu assassinat.

            Aclamada com a obra mestra per crítica i públic en el seu temps, amb els anys la seva reputació ha disminuït una mica i ha rebut alguns retrets. Estic molt en desacord amb una part dels mateixos, els que retreuen al film la seva insistència en una situació social superada. A mi em sembla que si les classes existeixen encara, el film és oportú. Pocs films he vist que mostrin millor com ser pobre vol dir sovint ser invisible. De fet, durant la major del film em va sembla una pel·lícula digna d'ésser gaudida. El director George Stevens no és d'aquests autors que tenen un món propi, però el seu ofici era excels i aprofità perfectament els molts recursos del que disposà. El trio protagonista és de primer ordre. Shelley Winters, segurament la millor actriu del repartiment, és Alice. Elizabeth Taylor, amb 19 anys quan feu el film, és del tot creïble com a bellesa de l'alta societat i Montmogery Clift, el protagonista, tenia una categoria especial. Més enllà de la seva capacitat com actor, molt alta, era clar que la càmera l'estimava i que tenia una capacitat de transmetre innocència i sinceritat extraordinària.

        Tot plegat, però, el film em sembla més aviat deshonest. A la darrera mitja hora,el centre d'interès deixa de ser del tot la diferència de classes, el drama dels desclassats, per centrar-se en la història d'amor bigger than life de George i Angela. En aquest sentit si que ha un esllavissament massa abrupte pel melodrama. El problema però que això està possibilitada per una decisió ambigua de Stevens Quan Alice i George són a la barca, sabem que George ha pensat a matar-la. Inferim també que la naturalesa de George, recordem-ho un cop més Montgomery Cliff, no és la d'un assassí. Tanmateix la barca volca accidentalment. Stevens ens ofereix un pla general i zenital molt llunyà on veiem tots dos a l'aigua. La següents escena Eastman ha sortit de l'aigua i troba uns excursionistes al bosc que l'orienten. La qüestió clau és la si Eastman, un excel·lent nedador, podria haver-la salvada. Tot el que hem vist al film apuntà a que sí. Ell diu que no la va veure, cosa que resulta poc creïble, però que queda sustentada per l'omissió de l'escena que permet acceptar la seva versió i convertir a ell i a Angela en el centre de la nostra compassió. Alice esdevé invisible, com ho era George al començament del film i com ho són en general, els que es deixen la vida per quatre duros. Stevens acabà adoptant la mateixa actitud que ell tan bé havia reflectit.