Algunes reflexions, evidentment superflues, sobre El Sofista de Plató

 

    He estat el darrer mes fent una relectura de El Sofista de Plató, a la qual ha seguit la lectura del llibre de Rosen sobre aquest diàleg. He llegit tres vegades el Sofista. La primera fou a l'estiu de 1984. Possiblement no vaig entendre res i com és habitual en aquest casos em va confirmar allò que ja sabia abans de llegir-lo, que hi havia una correcció de la teoria de les idees i tal. La segona vegada fou a l'estiu del 2002 preparant el meu primer, i últim, curs com a docent universitari. Tampoc me'n recordo gaire però han quedat guardades les notes. Al curs finalment no vaig utilitzar-les, perquè vaig considerar que el meu públic, llicenciats en periodisme i coses així, necessitaven més retòrica de la que conté aquest diàleg, més aviat. sec. Ara tinc com a fita rellegir-me tots abans de morir-me i he triat aquest perquè la SCF n'oferia un curs. En aquestes anotacions no parlaré tant de El Sofista com de les meves sensacions en fer aquesta lectura de filòsof.ndy

    El meu problema l'estiu de 1984 era aprendre a llegir a poc a poc. No l'he solucionat del tot. Ni he pogut suprimir uns trets que són pròpiament temperamentals, ni m'ha ajudat viure un temps on està molt mal vist fer res a poc a poc. Cal anar a poc a poc no només perquè ho exigeixi el seguiment de l'argumentació, sinó perquè tot i que no tingui l'exuberància en els detalls de El Convit o El Gorgies, El Sofista també és una obra dramàtica que es desenvolupa en una palestra, un lloc disposat a la lluita, molts poc temps abans del judici a Sòcrates. Sòcrates hi és però parla molt poc. La veu fonamental del diàleg és la de l'estranger d'Elea. És molt acceptat que Sòcrates mai no fou el portaveu de la filosofia platònica, com a dada més bàsica i indiscutible no proposà res semblant a la noció d'idea. Per les mateixes raons, tampoc ho pot ser l'estranger, el qual, com Sòcrates, representa, però, indubtablement una opció filosòfica. Dues opcions que són en un cert sentit de filiació platòniques però que acaben sent oposades. Sòcrates és el filòsof practicant de la ironia, que no pot reconciliar-se amb la polis. L'estranger podria ser definit de manera anacrònica, però crec que no injusta, com un filòsof professional, professa un doctrina i no exerceix la filosofia política. Quan caracteritzi el sofista, dins de la seva dièresis queda inclòs la figura de Sòcrates que és la de un Sofista. Tanmateix l'estranger no disposa d'una tècnica capaç de fonamentat-se a ella mateixa i la distinció final entre el sofista i el filòsof acaba tenint un caràcter essencialment moral.

        Quan treballava el meu curs sobre la comunicació la part que més em pòdia interessar era la primera part de la diaresis, on es presenten les successives definicions del sofista, segons Rosen totes defectuoses des d'un punt de vista lògic però totes coherents des d'un punt de vista fenomenològic. Hi ha autors que s'han esforçat a mostrar com l'esquema inclou tot allò que havia estat dit sobres els sofistes als diàlegs primers, sovint anomenats amb el nom d'un sofista. Possiblement tenen raó. Més rellevant pel meu fil de pensament actual és que Rosen sembla apuntar a considerar que sense diners no hi hauria hagut ni sofistica, ni sofistes (cosa que és només una banalitat pels que pensin que els diners són una realitat inevitable). En el mateix sentit és important la utilització que els sofistes fan del criteri de la veritat com a conveniència, que defineix el seu recolzament teòric essencial, allò que els permet passar com filosofia. De fent sent més exactes podríem dir que és el criteri des del qual es dissol la filosofia

        La qüestió del sofista és la del filòsof. En el meu cas, quan aplicava aquesta distinció a les tècniques de comunicació contemporànies em posava en el risc caure massa sovint en "jeremiades" doncs essent fàcil enunciar el mal, era extremadament difícil assenyalar on és el remei. O potser no és una qüestió de facilitat sinó de coratge, una virtut que no es suposa per exercir un treball de professor associat amb satisfacció dels clients i quedar bé amb els que et paguen o et recomanen. El problema com ho veu Rosen és que sense percepció de les formes, no és fàcil la distinció entre el sofista i el filòsof. Jo he conegut una bona quantitat de professors de filosofia. D'una gran part d'ells tinc clar, i hi hauria consens amb més gent, de què tenien molt més de sofistes que de filòsofs. Fora d'aquest grup, només queda un altre que és els dels que estan en dubte. Essent generós, aquest estar en dubte és la posició més generosa que em puc atribuir a mi mateix quan reflexiono serenament sobre el meu treball. En aquest sentit, és important una de les nocions sobre les que més insistia llavors i que també ocupa un lloc predominant al diàleg: la de Polimatia. Presentar-se com un polimata és un dels trets més característics del sofista. Les hereves més il·lustres al nostre temps de la sofistica es presenten com polimaties, les "ciències" de l'educació i les "ciències" econòmiques. La polimatia és però un perill per a la filosofia mateixa, que no pot deixar-se de plantejar el problema del tot. Potser hi ha fins i tot filòsofs que no aspirin a una altra cosa, que ser ells també polimates. Pensant en l'exemple que més és més conegut. Descartes no en presenta cap de polimatia . Aquesta afirmació és pot recolzar en un text, el final de la sisena meditació, i en un fet, no va escriure mai el tractat del mètode que n'hagués estat el fonament. El cartesianisme però va degenerar ràpidament en polimatia. En va haver prou amb oblidar-se d'alguns textos i inventar-se, més o menys figuradament d'altres.

Podria ser però que la sofistica, malgrat que en l'origen sigui una aposta per la convenció enfront de la naturalitat, tingui un lligam més profund amb la naturalesa humana, del que la filosofia pot tenir. El sofista està centrat a la mimesi, la imitació. Hi ha pocs humans que facin gaire més, ni aspirin a cap cosa massa diferent. De fet, sense imitació no hi ha vida humana. La filosofia com a alternativa pot esdevenir no tant una millor opció de vida, com una existència invivible. Dit altrament, la proclamació de la llibertat, allò que al capdavall constitueix la sofistica per Rosen, pensar que no hi ha límits ni estructures formals objectives que interfereixin les satisfaccions dels nostres desigs és més afalagador que acceptar la necessitat, ja no parlem d'estimar la necessitat. És difícil acceptar una cosa que no agrada i que si, no hi ha percepció de les formes, pot ser qualificada finalment com a fonamentalment arbitraria. Rosen apunt en aquest sentit quan diu que les figures del sofista i del "filòsof professional" són del tot intercanviables. De fet, aquesta és una de les conclusions del diàleg. L'estranger no sols no defensa la pretesa, i idealment necessària, neutralitat moral de la ciència sinó que afirma seva forma d'investigació com font definitiva de valors defensant que només la dialèctica és la ciència de l'home lliure