The awful truth

 

The awful truth és un dels màxims exponents de la screwball comedy. També és un film bàsic per la teoria de Stanley Cavell, segons la qual el tema bàsic de la comèdia americana és la maduració personal i el senyal d'aquesta maduració és l'acceptació del matrimoni. Ell parla de "remariage comedies" i de fet cap podria quadrar més amb aquesta definició que aquest film de Leo McCarey, que comença amb el divorci d'una parella, una decisió presa de manera una mica frívola sense rumiar-s'ho gaire, i ens explica després com tots dos sabotegen els intents dels respectius ex per engegar nous matrimonis i acabar amb una reconciliació final.

McCarey guanyà l'oscar al millor director i no el celebrà gaire especialment perquè ell preferia de llarg l'altre film que va rodar aquell any, make way for tomorrow,, un dels films més atípics fets mai a Hollywood, clarament predecessor del Viatge a Tokyo d'Ozu. El film més recordat McCarey és Duck Soup i això no era per ell potser una gran notícia perquè en els films dels Germans Marx en principi no hi havia lloc per a gaire més autoria. Tanmateix, McCarey s'entenia molt bé amb els Marx perquè tenien bàsicament la mateixa forma de treballar. No creien gaire al guió i es basaven tant com podien a la improvisació del moment. En aquest cas això desconcertà d'entrada els actors però s'adaptaren ràpidament i tant ella, Irene Dunne, com ell, Cary Grant, obtingueren interpretacions brillants. Possiblement aquest fou un film decisiu a la carrera de l'actor de Bristol per definir la seva personalitat cinematogràfica i el primer film en què feu slapstick un actor ben afavorit estèticament. Veient-la amb ma mare constato que vuitanta anys després de la seva realització segueix sent un film terriblement divertit. A l'alçada de Bringing up Baby tot i que pot resultar més difícil de seguir per a un espectador que no conegui el codi Hays i pugui, per tant, sentir una mica d'estranyesa amb el, d'altre banda brillant, acudit final.