Sòcrates, Plató i diners

 

Malauradament ni els meus moments més optimistes, que tampoc són gaires, penso que em doni temps per aprendre bé grec abans de morir-me. És una pena, perquè és una condició indispensable per escriure un llibre que cal i que jo no seré capaç de fer, el tema del qual hauria de ser Plató i els diners. Evidentment el nucli d'aquesta idea és el llibre de Seaford sobre els diners i la filosofia, el qual tot i fer algunes al·lusions a la sofística, es centra bàsicament als presocràtics. La seva idea però pot donar molt joc confrontada als diàlegs platònics. De fet, una lectura apressada i superficial dels tres diàlegs petits sobre el judici ho mostra amb prou claredat. A l'Eutifró la darrera definició de la religió, feta en un moment de degradació del diàleg però també de culminació del raonament del seu protagonista, és la que la planteja com una mena de comerç. A l'apologia, la contraposició que Sòcrates fa com a centre de la seva argumentació entre la vida entesa com a cura de l'ànima i el mode de vida propi de la vida ciutadana on l'atenció a l'exterioritat no deixa lloc a la internitat (29e) es deixa llegir bé com l'afirmació de què els diners no constitueixen, i pensar-ho així és contradictori, l'arkhé. En el mateix diàleg, Sòcrates utilitza la seva pobresa com a testimoni de la veritat del seu discurs (31c) i per tant de l'autenticitat de la seva posició, cosa que potser apunta a un conflicte entre allò que signifiquen els diners i el que Sòcrates persegueix com a bona vida. Finalment al Critó, és esfereïdor el contrast entre la reflexió que fa Sòcrates sobre el que significaria la seva fugida, un raonament en termes de coherència moral, i el plantejament de Critó on en parla d'una transacció computable en termes de reputació i en merament monetaris. És clar que aquest llibre no es vendria gaire bé perquè aquests vells grecs només els interessen als filòsofs i als filòsofs no els agrada gens parlar de diners.