To have and to have not (II)

      

Cap relació amb el contingut del post però m'agrada molt la noia i la canço

 Fa molt anys en un llibre sobre el Pirineu, tot parlant d'Andorra i de la manca d'història d'aquell país, Josep Pla escrivia això: 

A Andorra no apareix cap redemptorista. A França, Anglaterra, Alemanya, tot és ple aquest segle de redemptoristes. Volen canviar la naturalesa humana, aspiren a que els homes i les dones siguin correctes. És una aspiració. Ara bé, si el sermó de la muntanya de  Nostre Senyor Jesus Crist ha redimit fins ara tan poca gent; ¿què podien aspirar a redimir aquests quatre intel·lectuals de mala  mort, gairebé, tots paràsits dels governants. Aquesta obra dels redemptors dels segle XVIII ha estat la preparació de les enormes matances humanes i brutalitats que ha produït el segle en el que he viscut, el segle XX

Si voleu això pot ser el desfogament d'un vell reaccionari, però no és essencialment diferent del que ens explica Gonzalo Pontón, potser també vell però ni de bon tros reaccionari, a la seva Lucha por la desigualdad, en la que de manera rigorosa ens mostra com el segle XVIII fou un periode de concentració de la riquesa i de desposseïment de les classes populars, procés que als filòsofs o no els interessa o pensaren que ja estava bé. És també el sentiment que vaig experimentar quan em vaig adonar que el major progrés moral fet a la història d'Occident, l'abolició de l'esclavatge que comença amb la prohibició del comerç d' humans el 1807 al Regne Unit, fou bàsicament el resultat d'un grup religiós dissident, els quàquers i tingué poca o cap intervenció dels filòsofs d'aquell temps. Als anys noranta un excompany de facultat, i després col·lega a l'ensenyament secundari, m'explicava que li agradava començar les seves classes explicant tots els filòsofs que havien estat perseguits pel poder. És cert que hi ha hagut alguns, entre els qual potser hi és el més important de tots. Però el seu raonament du a una conclusió falsa. Simone Weil, en un dels seus moments d'absoluta lucidesa, deia que la tasca urgent del seu temps era la separació entre la ciència i l'estat i no pas entre la religió i l'estat. El mateix podríem dir de la filosofia. Però en general ha estat una temptació irresistible la de reemplaçar l'antic paper de suport que tingué la religió. Fora allò que podem anomenar com el discret encant del funcionariat.