Meditaciones de cine de Quentin Tarantino

                           

        

        Llegeixo el llibre de Quentin Tarantino, Meditaciones sobre cine. M'ho passo prou bé, més del que em general m'ho passo veient les seves pel·lícules. Jo no en sóc gaire fan i de fet com a dir que clarament m'agraden només anomenaria la primera i l'última. Algunes no m'he animat a anar-les a veure. Tot el llibre és força interessant, però el millor és el primer capítol on explica la seva experiència de visitant compulsiu de les sales de cinema de Los Angeles molt abans d'entrar en l'adolescència. Aquest temps coincideix amb els anys setanta, l'època del nou Hollywood i el darrer temps daurat del cine americà. Quentin no tenia pare i la seva mare no tenia prou diners per tenir un apartament propi, per la qual cosa compartien pis amb diferents persones que feien de "tiets" o "tietes", a més la mare no tenia gaire problemes en trobar parelles, potser una mica més a conservar-les. Aquests adults foren els companys de les excursions cinematogràfiques. Un detall important és que a partir d'un cert moment la mare va decidir sortir només amb persones de color (a Londres vaig sentir dir que when you go black, you don't turn back) i això li permeté al jove Quentin una immersió en la black-explotation, molt poc freqüent a la gent de la seva ètnia. Després de la lectura del capítol, queda prou clar que estem parlant d'una infància feliç i el cine en tingué molt bona part d'aquesta felicitat. Possiblement hi ha una clau important per entendre un tret, a priori inquietant, del cine de Tarantino, l'associació entre violència i joia. 

    El film és una anàlisi d'una sèrie de pel·lícules dels anys setanta. La que més m 'ha concernit és la lectura de Taxi Driver. Jo conec una mica la literatura sobre aquest film però Tarantino m'ha obert una perspectiva nova que jo no havia considerat. Més enllà de The Searchers, de Dostoievsky o de Godard (per citar tres de les referències que jo utilitzava en el llibre) el fonament de què el film es pugues fer fou l'èxit de Death Wish (A Espanya, el justiciero de la ciudad) un film de Michel Winner protagonitzat per Charles Bronson. Quan Schrader lliurà el seu guió a UA, allò que els executius veieren, i els mogué a donar llum verda al projecte, fou la possibilitat de fer una pel·lícula semblant. De fet, originalment el director havia de ser Richard Mulligan i el protagonista Jeff Bridges. Després Schrader tingué la sort de què el projecte passés a Scorsese (entre mig hi tingué una oportunitat real de fer la pel·lícula Brian de Palma), el qual estava en sintonia amb Schrader, i que Scorsese tingué clar que el protagonista havia de ser De Niro, per la qual cosa varen haver d'esperar que s'estrenés The Godfather II, i De Niro esdevingués un protagonista factible comercialment, i que acabés el rodatge de Novecento. La concessió de Schrader fou un canvi en el guió important referent al personatge de Sport que havia de ser negre, cosa que la productora considerà molt incendiària. Tarantino pensa que fou un canvi per bé, doncs costa de imaginar ara Taxi Driver sense la presència de Harvey Keitel (de fet, Scorsese veié en el canvi l'oportunitat d'incloure Keitel que havia rebutjat el primer paper que li van oferir, el company de feina del personatge de Cybill Sepherd)

Alguns del film als que Tarantino dedicà un capítol no em diuen gaire i d'altres no els he vist. Fa poc he parlat aquí d'Escape from Alcatraz i Hardcore. És interessant el seu capítol sobre Bullit, film que considera un gran film, tot i no negar que realment la història no té gaire interès. Potser el millor elogi pel llibre és que resulta interessant fins i tot quan parla de pel·lícules que potser no ho són. Molt interessant, quan es parla de que potser el seu proper film es basarà en la figura de la crítica Kael, és la seva meditació sobre Dirty Harry, film molt controvertit, essent els atacs de Kael un element central de la controvèrsia. Tarantino és molt taxatiu defensant que ni el film ni el personatge poden ser qualificats de feixistes, però si que és evident el caràcter reaccionari del personatge de Callahan, cosa que explica la connexió amb aquella part d'Amèrica que vivia els setanta com un període terrorífic. Allò indiscutible és la qualitat cinematogràfica de la narració de Siegel que feu potser el millor thriller de la història i obrí el camí, molt seguit després, de les pel·lícules sobre assassins serials. Dirty Harry, això ho remarca Tarantino i no ha estat gaire dit, es recolza en dos gran personatges: no només Harry Callahan, sinó l'assassí Skorpio, interpretat per l'actor Andy Robinson, la carrera del qual quedà totalment marcada pel personatge.